#GloriaFuertes #Madrid #Literatura
Nascuda en 1917 a Lavapiés, Gloria Fuertes va unir poesia social, humor, pacifisme, literatura infantil i independència femenina.
En l’any de la Revolució d’Octubre, Gloria Fuertes no va nàixer a Petrograd, sinó a Madrid. I no ho va fer en cap saló de cultura, sinó en una casa humil de Lavapiés. Des d’eixe origen de classe obrera va alçar una obra que encara hui costa d’encabir en una sola etiqueta.
Gloria Fuertes va nàixer el 28 de juliol de 1917, el mateix any que la Revolució d’Octubre posava Rússia al centre del mapa polític del segle XX. Però la seua revolució, més xicoteta i més pròxima, va començar en un barri madrileny de gent treballadora. Sa mare era costurera i serventa; son pare, porter o conserge. D’ahí ix bona part de la seua mirada: una manera d’escriure que no parla des de dalt, sinó des del carrer, des d’una habitació estreta, des d’una infància sense privilegis. En Isla ignorada, escrit quan encara era adolescent i publicat en 1950, ja s’intuïx eixa veu que observa el món des d’un marge, però sense demanar permís per a existir literàriament.
No va ser una autora criada entre tertúlies elegants ni biblioteques familiars immenses. Va treballar prompte, va llegir pel seu compte i va aprendre a obrir-se pas amb insistència. Als 14 anys ja escrivia poemes i als 15 els llegia en la ràdio. Eixa formació autodidacta li va donar una llibertat poc comuna: no escrivia per a paréixer culta, escrivia per a dir. En Aconsejo beber hilo, de 1954, el joc amb les paraules no és un adorn. És una forma d’atac contra la moral estreta d’una època que volia dones obedients, versos correctes i silencis ben col·locats.
La postguerra va travessar la seua poesia sense convertir-la en una autora solemne. En plena dictadura franquista, Gloria Fuertes va trobar una manera pròpia de resistir: humor, ironia, frases netes i una mirada capaç de detectar la injustícia en les coses de cada dia. No necessitava carregar cada poema de grans proclames. A voltes li bastava una imatge domèstica, una rima que pareixia innocent o un final que canviava tot el sentit del text. En Que estás en la tierra, publicat en 1962, la poesia baixa del pedestal i toca terra: parla de pobresa, de guerra, de gent comuna i d’una dignitat que no depén del reconeixement oficial.
El seu nom apareix vinculat a la generació del 50 i també al Postisme, aquell moviment que va buscar aire fresc en una Espanya grisa i vigilada. Va coincidir amb autors com Carlos Edmundo de Ory, Eduardo Chicharro o Ángel Crespo, i en 1952 va fundar la revista Arquero amb Antonio Gala, Rafael Mir i Julio Mariscal. Però Gloria Fuertes mai va sonar com una peça més dins d’un grup. En Ni tiro, ni veneno, ni navaja, premi Guipúscoa de poesia en 1965, el seu pacifisme apareix de manera frontal: contra les armes, contra el militarisme i contra qualsevol violència que esclafe la vida senzilla.
Una de les seues grans aportacions va ser portar el llenguatge quotidià a la poesia sense rebaixar la poesia. Mentre altres veus buscaven hermetisme, solemnitat o una distància molt marcada amb el lector, ella triava una frase clara, una expressió popular, una rima inesperada. Pareixia fàcil, però no ho era. En Poeta de guardia, un dels seus llibres més recordats, eixa aposta queda ben definida: la poeta no vigila des d’una torre tancada, sinó des del carrer, amb l’orella posada en la conversa normal i amb els ulls oberts davant el dolor que quasi ningú vol mirar.
La televisió la va fer popular entre generacions de xiquets. Programes com Un globo, dos globos, tres globos, La mansión de los Plaff i La cometa blanca van portar la seua veu a moltes cases dels anys setanta i huitanta. Però reduir-la a “poeta infantil” és deixar mitja obra fora de la fotografia. En Cangura para todo, premi Lazarillo en 1966 i reconegut amb el Diploma d’Honor Andersen, es veu molt bé com entenia la literatura per a xiquets: sense paternalismes, sense sermó i sense tractar la infància com un públic menor. Els donava ritme, humor, tendresa i intel·ligència.
Els seus llibres infantils funcionaven perquè no anaven contra la imaginació dels menuts, sinó a favor. El dragón tragón, La oca loca, Coleta la poeta, Tres tigres con trigo o El libro de Gloria Fuertes para niños y niñas no són només títols simpàtics en una prestatgeria escolar. Són una manera d’entrar en la lectura a través del joc verbal, del disbarat controlat, de la rima que enganxa i del personatge que no necessita ser perfecte per a interessar. Gloria Fuertes sabia que un xiquet pot entendre molt més del que alguns adults sospiten.
En la seua obra per a adults, la intimitat tampoc queda separada de la crítica social. Historia de Gloria (Amor, humor y desamor), publicat en 1981, és quasi una entrada directa al seu territori personal: amor, soledat, desig, humor i ferides conviuen sense massa maquillatge. La seua vida afectiva i sexual va estar marcada per la discreció obligada d’una Espanya dura amb qualsevol dissidència. Hui, llegida amb més perspectiva, la seua biografia mostra una dona que no va encaixar en el paper que el segle XX reservava a les dones: casar-se, callar, dependre i no molestar.
Eixa independència es fa encara més visible en Mujer de verso en pecho, de 1995. Gloria Fuertes no sempre va utilitzar les paraules polítiques que hui gastaríem per a explicar-la, però la seua vida i la seua obra parlen d’autonomia femenina, consciència de classe i llibertat personal. Va ser soltera per elecció, va viure del seu treball i va mantindre una veu pròpia en un ambient literari que no sempre va saber llegir-la bé. Per a alguns era massa popular. Per a altres, massa directa. I per a molts, durant massa temps, només la dona que eixia en la tele parlant als xiquets.
En Pecábamos como ángeles, publicat en 1997, ja prop del final, encara apareix la mateixa barreja que travessa tota la seua obra: amor, desig, humor, transgressió i una tendresa que no té res d’ingènua. La seua literatura no es pot ordenar en calaixos separats: poesia social per una banda, literatura infantil per una altra, pacifisme ací, feminisme allà, classe obrera més enllà. En Gloria Fuertes tot això es toca. La xiqueta de Lavapiés, la poeta de postguerra, la autora de televisió, la dona independent i la veu crítica formen part del mateix cos literari.
El redescobriment de Gloria Fuertes en les últimes dècades ha servit per a llegir-la amb menys tòpics i més amplitud. La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes manté un catàleg de la seua obra, amb llibres, bibliografia i materials per a acostar-se a l’autora més enllà de la imatge televisiva. També antologies com El libro de Gloria Fuertes. Antología de poemas y vida han ajudat a recuperar la seua dimensió completa: una autora popular i complexa, capaç d’unir humor, pacifisme, consciència obrera, literatura infantil, desig, soledat i crítica social. Va morir a Madrid el 27 de novembre de 1998, a causa d’un càncer de pulmó. La seua veu, però, continua reconeixible perquè no sona embalsamada. Sona com algú que encara parla clar, sense demanar perdó per fer-ho.
Ho va explicar ella mateixa amb una duresa que ajuda a entendre d’on venia aquella veu:
“Quan ma mare em veia amb un llibre, em pegava. Ningú de la meua família em va dir mai: ‘escriu, filla, escriu, que ho fas bé...’. Ningú. No tinc res a agrair a la meua família. Però quan es vol una cosa, encara que la teua família no t’ajude, s’aconseguix. Si vals de veritat i vols alguna cosa amb totes les teues ganes, tires avant segur”.
Gloria Fuertes
Redacció J.C. ÀGORACT
 |
| image de la seua wiki |