 |
| Fondilló/Fondillón d'Alacant |
#Fondilló #Alacant #VinsValencians
El fondilló és el vi històric de la DOP Alacant que convertix la monestrell, el temps i la memòria del Vinalopó en patrimoni líquid.
Hi ha vins que s’expliquen per la seua aroma, per la varietat o per la criança. El fondilló demana una altra entrada. Cal mirar-lo com si fora un personatge històric: apareix en relats de viatges, en cròniques de cort, en llegendes marineres, en referències literàries i en la memòria de les bodegues que el salvaren quan quasi ningú el demanava.
El nom correcte és fondilló, amb “o”. No “fundillón en castellà, però si fondillón”. I darrere d’eixa paraula hi ha un dels grans vins antics d’Europa: un vi anyenc natural, elaborat amb monestrell sobremadurada, sense alcohol afegit i criat durant anys en tonells vells de la Denominació d’Origen Protegida Alacant.
El vi que aguantava les travessies
Abans que el fondilló fora una raresa de botiga especialitzada, el vi d’Alacant ja tenia fama de resistent. En la divulgació enològica s’ha repetit moltes vegades que va viatjar en grans expedicions marítimes i que, per la seua estabilitat, podia aguantar millor que altres vins les llargues travessies. Una de les escenes més citades el situa en l’expedició de Magallanes-Elcano.
La imatge és potent: tonells de vi alacantí en una nau, sal, fusta, humitat i mesos de mar. Ara bé, convé contar-ho bé. La base documental d’estes històries és parcial i sovint es mescla amb un cert mite mariner. També s’ha arribat a dir que tenia un paper “antiescorbútic” entre els mariners, una atribució sense suport científic sòlid però molt present en la llegenda que envolta el fondilló.
Eixe equilibri entre document i mite forma part del seu atractiu. No cal inflar-lo. Ja és prou interessant que un vi nascut de la monestrell i del secà alacantí haja acabat dins de l’imaginari dels viatges oceànics.
Luis XIV i els bescuits mullats en vi d’Alacant
La cort europea també ha posat la seua part de literatura. El fondilló, o el vi d’Alacant que se li associa, va ser apreciat per cases reials dels segles XVI i XVII, sobretot a França i en ambients vinculats al comerç mediterrani.
La història més repetida és la de Luis XIV, el Rei Sol. Segons la tradició recollida en cròniques i relats posteriors, en el seu llit de mort hauria demanat bescuits mullats en vi d’Alacant. La imatge ha fet fortuna: un rei absolut, al final de la vida, buscant el gust dens d’un vi mediterrani. També ací cal anar amb cura. La frase pertany més al gran relat cultural i comercial del fondilló que a una prova històrica tancada, però ha ajudat a situar-lo en la mateixa sala simbòlica que els grans vins nobles europeus.
No és poca cosa. Pocs vins locals poden dir que el seu nom ha circulat entre bodegues familiars, manuals d’enologia i llegendes de palau.
De Shakespeare a Dumas: quan el vi entra en la literatura
El fondilló té una altra vida, més discreta però molt suggeridora: la literària. Diverses fonts divulgatives han arreplegat referències al “vino de Alicante” en l’obra o l’entorn d’autors com William Shakespeare, Daniel Defoe, Emilio Salgari o Fiódor Dostoievski. En alguns casos, allò que apareix és el nom genèric del vi alacantí; en altres, la tradició l’ha acostat al fondilló.
La menció més saborosa és la d’Alexandre Dumas. En una escena molt citada, el protagonista ha de triar entre xerés, oporto i fondilló, i es queda amb el vi d’Alacant. Més enllà de la literalitat de l’anècdota, el detall és revelador: el fondilló apareix col·locat al costat dels grans vins generosos europeus, no com una curiositat menor.
Per això el seu relat cultural funciona tan bé. No és només un vi que es beu; és un vi que ha sigut contat.
El vi de l’enfiteuta: de pràctica camperola a producte de luxe
La part més bonica de la història no passa per cap rei, sinó per la terra. L’origen social del fondilló s’ha vinculat al sistema d’enfiteusi, una forma d’arrendament que permetia als llauradors continuar explotant determinades vinyes mentre produïren. Quan acabava la temporada, quedaven en les ceps raïms molt madurs, quasi pansits pel sol.
Amb eixa monestrell sobremadurada es feia un vi dens, alcohòlic de manera natural i resistent. El que podia semblar una solució camperola per aprofitar el que quedava en la vinya va acabar refinant-se fins a convertir-se en un producte de prestigi.
Ací el fondilló diu molt del país. Naix del secà, de la paciència i d’una economia agrària dura. Després puja als vaixells, entra en relats de cort, s’associa a escriptors i acaba en copes menudes, servit com una peça de patrimoni. El trajecte és quasi una novel·la.
La desaparició que no va arribar a ser definitiva
La fil·loxera, les guerres, els canvis del comerç del vi i la pèrdua de part de l’antiga horta d’Alacant posaren el fondilló contra les cordes. A mitjan segle XX quedaven pocs tonells vells en mans d’unes quantes famílies del Vinalopó. El vi havia sigut prestigiós, però el mercat ja mirava cap a altres gustos, altres ritmes i altres preus.
La seua resurrecció no es pot entendre sense les bodegues que conservaren soleres quan conservar-les no era necessàriament rendible. Primitivo Quiles, a Monòver, és un dels noms centrals d’eixa resistència. També la tradició de Salvador Poveda i Bodegas Monóvar, amb tonells històrics que han mantingut viu un fil que no es podia fabricar de nou.
Hi ha més noms en eixe mapa reduït: Francisco Gómez, Las Virtudes, Alejandro Pérez, Santa Catalina del Mañán, Brotons i altres elaboradors autoritzats per la DOP Alacant. Són poques bodegues, i això explica part del valor del fondilló. No hi ha pressa possible quan el reglament exigeix criances llargues i el prestigi depén del temps acumulat.
Una botella de 200 anys sota el mar
Entre les històries modernes que han reforçat l’aura del fondilló hi ha la d’una botella trobada en un peci anglés prop de Tarragona, amb uns 200 anys d’antiguitat i en bon estat. La notícia va circular com una prova extrema de la longevitat d’estos vins.
La imatge torna a ser cinematogràfica: una botella que passa dos segles sota l’aigua i encara servix per a parlar d’un vi nascut per resistir. Més que una anècdota de col·leccionista, funciona com una metàfora exacta del fondilló: un producte que ha travessat naufragis, modes i silencis sense acabar de desaparéixer.
Casanova, Azorín i el territori de Monòver
El relat cultural del fondilló també ha incorporat personatges de pas. En la divulgació sobre Monòver i l’antiga horta alacantina apareix Giacomo Casanova, que hauria conegut el vi d’Alacant en ambients cortesans i, segons es conta amb to irònic, hauria tastat després vins locals més senzills amb una certa decepció.
Un nom molt més arrelat al territori és Azorín, nascut a Monòver. La seua biografia familiar i el paisatge de la seua infància el connecten simbòlicament amb el món del vi alacantí. Algunes bodegues han convertit eixa relació en part del relat local, més literari que estrictament enològic, però útil per a entendre fins a quin punt el fondilló forma part d’una cultura de lloc.
El secret és que no se li afig alcohol
Darrere de tota esta història hi ha una tècnica molt concreta. El fondilló només pot elaborar-se amb monestrell sobremadurada dins de la DOP Alacant. Supera els 16 graus, però no s’encapçala. No se li afig alcohol vínic, a diferència del que ocorre en molts vins generosos. La graduació naix del raïm i de la fermentació.
Després ve una criança mínima de deu anys en tonells antics, sovint amb sistemes de solera o amb llargues criances d’anyada. Eixa oxidació lenta li dona color caoba, notes de dàtil, orellanes, ametla torrada, fusta vella, caramel suau i un punt ranci que no indica decadència, sinó noblesa.
Pot ser més sec o més abocat segons la bodega, però no és un vi dolç qualsevol. Tampoc un simple acompanyament de postres. És un vi de taula lenta, de conversa i de memòria.
Un patrimoni que es beu en copes menudes
El fondilló funciona molt bé sol, servit a uns 14 o 16 graus i en quantitats menudes. Una copa de 5 o 7 centilitres pot ser suficient per a entendre per què ha resistit tant de relat al voltant.
En taula, troba complicitat amb salazons alacantines, moixama, hueva, sardina de bota, ametla marcona, formatges curats, guisats de caça, conill, perdiu, bolets i arrossos de sabor intens. Amb el dolç, encaixa millor amb torrons de Xixona i Alacant, rebosteria d’ametla, fruita seca o xocolate amarg que amb postres massa ensucrades.
No hi ha xifres públiques recents i desglossades que permeten parlar amb precisió del seu volum de venda. Però tampoc és eixe el seu camp de batalla. El fondilló no competix per quantitat. Ho fa per singularitat: la monestrell del secà, els tonells de Monòver, la memòria de l’horta alacantina, les bodegues que el rescataren i totes les històries —algunes documentades, altres mig llegenda— que han convertit este vi en una peça viva del patrimoni valencià.
Publicat per J:C. AGORACT en Crònica Camp de Túria
 |
| Entrant a Monòver et trobes el cartell |
