El Suprem castiga amb duresa els corromputs, però deixa al corruptor una eixida massa còmoda si col·labora quan la trama perilla.

El missatge més perillós de la sentència del Tribunal Suprem no està en els 24 anys i tres mesos imposats a José Luis Ábalos ni en els 19 anys i huit mesos a Koldo García. Està en Víctor de Aldama: condemnat a quatre anys i mig, sense entrada en presó per la seua col·laboració i, segons el que s’ha publicat, eximit de la multa de 3,7 milions que reclamava la Fiscalia. El decomís queda limitat a 430.298 euros junt amb altres condemnats. Eixa combinació envia una senyal pèssima: el corruptor pot entrar en la trama amb un segon pla preparat des del principi. Si tot va bé, cobra. Si tot es complica, col·labora.

La sentència pot ser jurídicament defensable. Segurament ho és. El dret penal premia la col·laboració quan ajuda a descobrir delictes, trencar pactes de silenci i acreditar responsabilitats que, sense una confessió interna, serien molt més difícils de provar. Però una resolució judicial no sols produïx efectes dins del procediment. També projecta un missatge cap a fora. I ací el missatge fa mal.

El corruptor amb pla B és el centre del problema. No parlem d’algú arrossegat per una maquinària aliena. Parlem de qui participa, facilita, negocia o es beneficia d’una estructura corrupta i, quan veu que el terreny es torna perillós, convertix la seua pròpia informació en una assegurança penal. La col·laboració passa a ser un salvavides. El botí, o una part substancial del benefici, queda molt menys exposat del que hauria d’estar.

Això obri una porta molt delicada. El corruptor professional aprén la lliçó: no sols cal saber corrompre; també cal guardar proves, noms, documents i converses per si arriba el moment de vendre la cooperació. El sistema creu que incentiva la confessió. Però també pot estar incentivant una manera més calculada de delinquir.

Ahí està l’error de fons. Els corromputs reben tot el pes del càstig. Ábalos, 24 anys i tres mesos. Koldo García, 19 anys i huit mesos. Són penes duríssimes i expressen que la corrupció en contractes públics pot acabar amb dècades de presó. Però el corruptor que ajuda a fer possible l’engranatge, i que després aporta la clau per a reconstruir-lo judicialment, queda en una posició molt més favorable. Condemnat, sí. Però no tancat. Condemnat, però amb una factura final molt menor que la imatge global del cas.

La col·laboració no pot ser barra lliure. Ha de tindre premi quan és útil, però també límit. Si el benefici judicial és tan gran que desdibuixa la responsabilitat del corruptor, el sistema acaba traslladant una idea indecent: el problema principal no és haver corromput, sinó no saber negociar després. I eixa és una pedagogia pública devastadora.

No cal entrar en política per vore-ho. No fa falta convertir esta sentència en una batalla entre sigles. El debat és més net i més greu: què ha d’entendre qualsevol intermediari que es plantege corrompre un contracte públic? Que la justícia el perseguirà fins al final, o que sempre pot guardar-se una eixida si la trama cau?

Els diners també són missatge. Si Aldama queda eximit de la multa de 3,7 milions reclamada per la Fiscalia i el decomís es limita a 430.298 euros junt amb altres condemnats, la sensació és inevitable: el càstig econòmic no acompanya la gravetat del paper atribuït al corruptor. En delictes de corrupció, la presó importa, però el rastre dels diners importa igual o més. Perquè corrompre és, abans que res, un negoci. Si el negoci no es desmunta de manera convincent, el missatge queda coix.

El Suprem ha volgut premiar una col·laboració que considera decisiva. Però la justícia també ha d’evitar que el penedit parega més llest que penedit. Quan qui corromp conserva marge, diners o expectativa de salvació, el sistema no sols resol un cas: escriu una guia involuntària per al següent.

La sentència castiga amb duresa els corromputs. Eixe és el segon missatge, i és important. Però el primer hauria de preocupar més: si el corruptor sap que pot comprar-se una eixida amb informació, la corrupció futura no desapareix. Es fa més sofisticada. Més previsora. Més cínica.

#Corrupció #TribunalSuprem #CasKoldo

Publicat per JC AGORACT en Crònica Camp de Túria

Aldama amb la seua cartera