.jpg) |
Sabia que la Constitució espanyola estableix que, sota el principi d'igualtat, tots els seus ciutadans han de contribuir, d'acord amb la seua capacitat econòmica, al sosteniment de les despeses públiques? Doncs hem observat que n'hi ha alguns que no estan complint esta norma i, a més, estan abusant de vosté.
Imagine que té un mineral preciós soterrat al seu jardí i ningú li paga res per extraure'l, vendre'l o acumular-lo. Una cosa semblant ocorre hui amb les dades digitals: tenen un valor econòmic enorme, s'extrauen massivament i, tanmateix, les operacions que les envolten no solen pagar-se ni sotmetre's a tributació.
El que acceptem amb les ‘cookies’
Cada vegada que accepta les cookies en una web, usa una xarxa social o consulta un mapa en el mòbil vosté genera dades que les empreses aprofiten com a matèria prima. La nostra investigació demostra que este patrimoni digital invisible roman, en gran mesura, fora del radar dels impostos.
Posem un simple exemple: si accedix a un periòdic online apareixerà un missatge dient-li que, si accepta l'ús de cookies, podrà continuar navegant gratuïtament. Si, per contra, preferix que no se li monitorege mentre navega, pot pagar una subscripció antiseguiment.
Ara mire on està el truc: si no permet que l'empresa es quede amb les seues dades deixa d'enriquir-los uns 2,5 euros al mes. Així que li diuen que contracte el servei per eixa mateixa quantia per a poder navegar sense ser molt monitorejat (perquè ho continuarà sent igual). Això sí, si paga amb diners els 2,50 euros inclouen l'IVA. Si paga con les dades, no.
La Comissió Europea va calcular que l'aplicació de la seua Llei de Dades podria generar fins a 270 000 milions d'euros addicionals de PIB per als països membres abans de 2028. Una xifra que il·lustra per què parlar de dades és parlar de patrimoni, de riquesa real, i, en última instància, d'una escletxa fiscal que els sistemes tributaris encara no han tancat.
Este article explica què són les dades digitals des d'una perspectiva patrimonial i jurídica, com s'intenta valorar-les i per què el règim fiscal actual genera una desconnexió preocupant entre l'economia digital i el sosteniment de la despesa pública.
Les dades són béns encara que la llei no els anomene així
Durant segles, el dret patrimonial va girar entorn de coses tangibles: terres, edificis, maquinària. Fins i tot el concepte jurídic de “bé” es va modelar sobre la idea d'alguna cosa que es pot tocar i transferir físicament. Els béns digitals trenquen esta lògica per complet.
Els béns o actius digitals són part del patrimoni de les persones físiques i de les persones jurídiques, però a la dificultat de glossar-los se suma la complexitat de qualificar-los. Respecte al que ha d'entendre's com a bé, ja en 1978 el jurista José Castán Tobeñas defensava la existència d'“entitats” –materials o immaterials– capaces de satisfer una utilitat econòmica a les persones.
Les dades, béns digitals d'immaterialitat manifesta, complixen amb el criteri de Tobeñas ja que es recopilen, es processen, s'intercanvien i es monetitzen. No perdem de vista que a efectes tributaris els que no són béns han de ser qualificats com a prestacions de serveis.
Valorar les dades per a una tributació justa
No són pocs els investigadors que definixen les dades com l'“or negre” de l'economia del segle XXI. Però, per a poder sotmetre a impostos este or, ha de poder valorar-se de alguna forma.
El Ministeri d'Economia francés es referia, ja en 2013, a les dades personals com “la divisa més preuada del mil·lenni”, que resulta ser gratuïta per al mercat digital, per la qual cosa les empreses s'enriquixen sense pagar impostos ni contribuir a l'esforç col·lectiu del territori on residixen els usuaris.
També a Espanya, el Ministeri per a la Transformació Digital i de la Funció Pública recull, en el seu espai sobre les dades, una reflexió sobre quin és el valor de les dades. Basant-se en l'estudi britànic “Transforming Highways England’s approach to data”, admet la diversitat de mecanismes per a valorar les dades a efectes empresarials, no així a efectes legals.
Acceptat ja que les dades són patrimoni digital i que tenen valor, en la normativa tributària actual no tenen un encaix concret ja que la falta de definició jurídica impedix la seua qualificació clara i quantificació correcta.
L'activitat econòmica i la titularitat de les dades
Malgrat este buit legal, els mercats no esperen. Les valoracions borsàries de les grans tecnològiques incorporen, implícitament, el valor de les seues col·leccions de dades, ja siguen obertes i gratuïtes, com la de Common Crawl, o privades (tancades) i oneroses com les de mitjans de comunicació.
La intel·ligència artificial s'alimenta de quantitats ingents de dades i hi ha una lluita constant per fer respectar la titularitat de dites dades, que són usades gratuïtament en estar publicades en internet. En moltes ocasions es vulneren els drets d'autor dels usuaris ja que, en acceptar les condicions d'ús de les plataformes, encara que mantinguen la propietat de la informació que introduixen, els atorguen il·limitadament drets sobre les dades, que després usen i copien indefinidament amb la sola contraprestació d'haver donat accés a la plataforma i els seus continguts.
Sense valor tributari efectiu
La tinença d'estes dades pot condicionar, per exemple, les fusions i adquisicions societàries de plataformes i pàgines web, ja que, sovint, estes operacions es decidixen en funció de la grandària i qualitat de les bases de dades de les empreses. Els inversors ho saben i coneixen este valor, que no es vorà inclòs en la seua justa mesura en el valor de les empreses.
Este desajust entre l'existència d'un valor i la seua falta de reconeixement en el tràfic econòmic comporta que aquells que vulguen pagar impostos pel seu tràfic no puguen fer-ho amb la seguretat jurídica exigible. A més, els qui no volen pagar impostos s'estan enriquint injustament sense contribuir al sosteniment de les despeses públiques com la resta de contribuents.
Les seues dades valen milions, sí, però no tributen.
Ana Cediel, Professora Dret Financer i Tributari, Universitat de Lleida
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llegix l'original.
* Ho pots llegir perqè som Creative Commons