Tony Shanahan, Patty Smith i Lenny Kaye actuen en el Teatre Apollo de Nova York a l'abril de 2019. lev radin/Shutterstock

Compte Patti Smith en el seu primer llibre de memòries, Érem uns xiquets (2010), que la lectura de la novel·la Donetes, de Louisa May Alcott, li va proporcionar una perspectiva positiva sobre el seu destí com a dona.

Poc podia imaginar la jove adolescent Patricia, que devorava tota la literatura que queia a les seues mans, que eixa set voraç d'art –eixa passió per conéixer tot el possible sobre literatura, música, pintura i escriptura– la convertiria en un referent per a moltes dones. O potser sí, perquè en el seu interior albergava un desig inqüestionable de ser artista i va dedicar tota la seua energia a preparar-se per a això: “Sospirava per ingressar en el cercle dels artistes: la seua fam, el seu mode de vestir, el seu procés creatiu i les seues oracions”.

Ara, el jurat dels Premis Princesa d'Astúries li acaba de concedir el guardó de les Arts “per la seua impetuosa creativitat, que connecta el rock, la poesia simbolista i l'esperit de la contracultura amb una gran potència expressiva”.

Una poeta en el món punk

El 10 de febrer de 1971, amb 25 anys, i acompanyada del seu inseparable Lenny Kaye a la guitarra, Patti Smith va oferir a Nova York el seu primer recital de poesia. Des de llavors fins hui, la seua força creadora s'ha transmés a través de les seues actuacions, les seues composicions musicals i la seua literatura: des de la poesia fins a l'assaig i les memòries.

Se la considera la padrina del punk per la seua actitud irreverent i el seu estil revolucionari, tant en el personal com en el musical. Ningú que l'haja vista actuar pot oblidar eixa energia quasi primitiva –feroç en la seua joventut, xamànica en la seua maduresa– que busca, a través de la música i la paraula, arribar pel cap alt profund de l'ànima humana.

Podríem dir que Smith és hereua de la tradició literària de poetes romàntics com William Blake o simbolistes com Charles Baudelaire i Arthur Rimbaud –este últim, la seua major inspiració–. D'esta manera, concep la paraula i la música com a formes d'un impuls místic: a través del llenguatge artístic busca aconseguir una experiència transformadora que ens acoste al diví en l'humà. L'art es convertix així en experiència límit i, com a tal, ha de transcendir fronteres.

Amb Walt Whitman i Allen Ginsberg compartix la idea del poeta com a bard, poeta del poble, així com l'oralitat, la declamació i la celebració del cos. Com en ells, la composició poètica es transforma en una experiència col·lectiva.

És esta consciència de l'art com a experiència transformadora –que aspira a canviar la societat i no sols a reflectir-la– la que forja la base de l'esperit punk. Així li ho ha transmés a nombrosos artistes que han reconegut el seu llegat, com Poly Styrene, Siouxsie Sioux, Kim Gordon, PJ Harvey, Shirley Manson, Kathleen Hanna i Alice Bag, entre altres.

El seu rebuig a seguir motles establits es manifesta tant en l'estètica –presentant una imatge pròpia i personal, sovint classificada com a andrògina– com en la defensa de la llibertat i la ruptura de cotilles femenines simbòliques. L'obra de Patti Smith fusiona poesia, rock i performance, trenca motles establits i proposa una defensa de l'artista com a subjecte lliure, creatiu i polític.

Un estil sense censures

La publicació del seu primer àlbum, Horses, del qual s'han complit recentment 50 anys, va suposar un moment decisiu en la música contemporània. La seua imatge en la portada –una fotografia feta pel seu gran amic Robert Mapplethorpe–, amb camisa blanca i corbata, i cançons com “Gloria”, “Redó Beach” o “Break It Up”, formen part d'una obra que, segons la musicòloga Sheila Whiteley, definix un estil caracteritzat per situar-se entre el semiòtic i el simbòlic.

En Horses Smith utilitza el llenguatge d'una religió extática, el poder de la paraula, la lluita contra les creences immutables apreses i un estil musical indisciplinat, que revela les petjades sense censura de l'inconscient.

Este estil es reflectirà també en discos posteriors com Radi Ethiopia, Easter, Wave, Dream of Life o el més recent, Banga. Cançons com “People Have the Power” o “Because the Night” –esta última coescrita amb Bruce Springsteen– s'han convertit en verdaders himnes intergeneracionals. La primera, amb un clar contingut polític, s'ha erigit en símbol de la defensa de la democràcia i la llibertat en temps convulsos.

Més enllà de la música

Són nombrosos els estudis acadèmics que, en els últims anys, s'han dedicat a l'anàlisi de l'obra de Patti Smith. Tesis doctorals, treballs de fi de màster, articles i monogràfics han explorat tant la temàtica com la composició formal de les lletres de les seues cançons i dels seus poemes no musicats, així com l'anàlisi de les seues autobiografies.

Patti Smith ha publicat fins a la data quatre llibres de memòries: a més del ja citat Érem uns xiquets, M Train, L'any del mico i Pa d'àngels. Estes memòries han inspirat a nombroses artistes –com Viv Albertine, Chrissie Hynde o Kim Gordon, entre moltes altres– que han vist en elles l'impuls necessari per a narrar les seues pròpies històries.

El reconeixement de l'artista com a figura d'indiscutible rellevància en la cultura contemporània també s'ha manifestat a través de diversos premis que han destacat la seua aportació a les arts i la seua influència en les noves generacions, especialment entre les dones, des de la dècada de 1970. Entre ells cal destacar el nomenament com comendadora de l'Orde de les Arts i les Lletres de França en 2005, el National Book Award per Érem uns xiquets en 2010, la Legió d'Honor francesa en 2022 i el recent Premi Princesa d'Astúries de les Arts (2026).

Tot això demostra de manera indiscutible que Patti Smith és una de les artistes estatunidenques més importants de la història. El seu llegat perviurà no sols en el punk, sinó en totes aquelles generacions que conceben l'art com a motor de canvi i transformació social.

---

Cristina Garrigós, Catedràtica de Filologia Anglesa, UNED - Universitat Nacional d'Educació a Distància

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.

* Ho pots llegir perqué som Creative Commons