#JoanBaptistaPeset #MemòriaDemocràtica #UniversitatDeValència
Hui és 24 de maig de 2026, no 1941. Però fa 85 anys exactes que el franquisme va assassinar a Paterna Joan Baptista Peset Aleixandre, rector de la Universitat de València, metge, científic i dirigent republicà. La data no era una excusa de calendari. Era el centre de l’homenatge celebrat este diumenge al Cementeri General de València, davant del nínxol familiar on el seu nom continua unit a una de les ferides més fondes de la memòria democràtica valenciana.
L’acte, convocat per la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià, CAMDE-PV, ha reunit familiars, activistes memorialistes, representants universitaris i persones vinculades a la recuperació de la història republicana. L’homenatge ha tingut una nòmina d’intervencions que ha ajudat a posar Peset en totes les seues dimensions: la familiar, la científica, la universitària, la política i la memorialista.
Hi han intervingut Ángel González, president de CAMDE-PV; Isabel Olmos, subdirectora de Levante-EMV; l’historiador Ricard Camil Torres; Carlos López Olano, vicerector de la Universitat de València, i Carmen Peset, neta de l’homenatjat. Cadascú des del seu lloc, han contribuït a reconstruir una figura que no cap en una sola etiqueta: Peset va ser rector, metge, investigador, diputat republicà, pres polític i víctima d’una repressió que buscava castigar també allò que representava.
Ángel González ha situat l’acte en el terreny de la memòria democràtica organitzada, la que no espera que les institucions facen soles el treball de reparació. Ricard Camil Torres ha aportat el gruix històric necessari per a entendre el temps que va viure Peset i el mecanisme repressiu que acabà portant-lo davant del mur d’afusellament. Carlos López Olano ha posat veu a la Universitat de València, una institució que conserva en Peset una part essencial de la seua història republicana. I Carmen Peset ha donat a l’homenatge una dimensió íntima, la de la família que continua portant el pes d’un nom assassinat per la dictadura.
També hi han col·laborat Estrela Roja de Benimaclet i Pau Alabajos, amb una presència cultural que ha evitat que l’acte quedara reduït a una successió de discursos. En l’homenatge s’ha escoltat el Himne de Riego, una peça carregada de significat republicà que, en aquell espai de cementeri, funcionava com una manera de tornar al present una cultura política derrotada per les armes, perseguida en els tribunals militars i silenciada durant dècades.
Peset Aleixandre havia nascut a Godella en 1886, en una família de tradició mèdica i científica. Va estudiar Medicina, però també Ciències i Dret, i molt prompte va construir una carrera acadèmica excepcional. Amb només 24 anys va obtindre la càtedra de Medicina Legal i Toxicologia de la Universitat de Sevilla, i en 1916 va tornar a València com a catedràtic de Medicina Legal. Des d’allí va desplegar una trajectòria vinculada a la docència, la investigació, la salut pública, la bacteriologia i l’epidemiologia. No era només un rector. Era una de les grans figures de la ciència valenciana del segle XX.
La seua faena científica estava lligada a una idea molt concreta del coneixement: la ciència havia de servir per a millorar la vida de la gent. Peset no entenia la medicina com una carrera de prestigi tancada en despatxos, sinó com una eina pública. La higiene, la prevenció, l’estudi de les malalties infeccioses i la salut col·lectiva formaven part d’una mateixa mirada. En eixa manera d’entendre la professió hi havia també una idea de país: més educació, més universitat, més ciència i més responsabilitat pública.
Abans de ser rector, Peset va ser degà de la Facultat de Medicina entre 1930 i 1931 i vicerector entre 1931 i 1932. En maig de 1932 va assumir el rectorat de la Universitat de València, en plena Segona República, i el va exercir fins a 1934. Aquells anys no eren neutres. La universitat republicana volia modernitzar el país, obrir finestres, fer entrar aire nou en unes institucions marcades encara per moltes inèrcies antigues. Peset formava part d’eixa generació de científics i intel·lectuals que van entendre la República com una oportunitat de reforma i de servei públic.
El seu compromís polític va arribar amb la República. Es va vincular a l’espai d’Izquierda Republicana, el partit de Manuel Azaña, i en 1936 va ser elegit diputat. La dictadura franquista no li va perdonar ni la seua trajectòria pública ni el que representava: universitat, ciència, republicanisme i prestigi social. Després de la guerra va ser detingut, empresonat i sotmés a un consell de guerra sense garanties. Va ser condemnat a mort el 4 de març de 1940, però la seua execució no arribà fins al 24 de maig de 1941, després de mesos de presó i d’espera.
El seu cas resumeix una part essencial de la repressió franquista: no es va perseguir només militants de base o responsables polítics. També es va castigar el coneixement, la cultura, la universitat i la medicina entesa com a servei a la societat. Peset era un metge de prestigi, un professor reconegut i un home amb arrelament social. Per això el seu afusellament tingué una dimensió que anava més enllà de la mort d’una persona: era l’eliminació deliberada d’un símbol.
La intervenció d’Isabel Olmos ha tingut un pes especial perquè no arribava només des de la tribuna periodística, sinó des d’un treball recent i sostingut de documentació. Olmos ha publicat en Levante-EMV investigacions que han ajudat a posar noms, rostre i context a la persecució contra Peset i als mecanismes de la repressió franquista. Entre eixos treballs figuren els articles sobre el paper de Boán Callejas en el procés contra Peset i sobre el llibre Ingrata patria i la reconstrucció d’aquella causa. Eixe periodisme de fons és important perquè ajuda a llegir els expedients no com a papers morts, sinó com a peces d’una maquinària repressiva amb responsables, silencis i conseqüències.
També la literatura ha tornat sobre aquella història. Ingrata pàtria, de Martí Domínguez, se centra en les últimes hores de Peset i dels seus companys de presó, amb el rerefons de la repressió franquista i de la presó Model de València. La novel·la ha contribuït a portar al debat públic una figura que durant massa temps va quedar tancada en l’àmbit universitari, familiar o memorialista.
L’homenatge d’este 24 de maig ha tingut, per això, una doble lectura. D’una banda, la reparació més propera, la del nom pronunciat en veu alta davant de la tomba. De l’altra, la lectura pública: la d’un país que encara torna als cementeris perquè allí hi ha part de la seua història política, científica i democràtica.
Peset no va ser només una víctima il·lustre. Va ser un símbol de la universitat republicana, de la medicina al servici de la societat i d’un compromís cívic que la dictadura va voler esborrar amb una sentència de mort. Huitanta-cinc anys després, el seu nom ha tornat a sonar, ara al Cementeri General de València, amb veus, música, flors, una bandera republicana i memòria compartida.
Redacció: AGORACT
