#TJUE #DretsSocials #ProteccióSubsidiària
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha declarat contrari al dret comunitari el requisit italià que exigia deu anys de residència —els dos últims de manera continuada— per a accedir a la renda de ciutadania. La sentència, dictada en l’assumpte C-747/22La sentència, dictada en l’assumpte C-747/22, afecta directament les persones beneficiàries de protecció subsidiària i posa límits a les polítiques que, davall una aparença neutral, acaben deixant fora de les ajudes socials bona part de la població refugiada.
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha posat una ratlla roja a una de les fórmules més habituals de la coneguda «prioritat nacional»: exigir una residència llarga, molt llarga, abans de poder accedir a una ajuda social. En este cas, deu anys a Itàlia, amb els dos últims de manera ininterrompuda. Sobre el paper, el requisit valia per a tots. En la pràctica, deixava fora una part molt gran de les persones amb protecció internacional.
La sentència arriba des de Luxemburg, en l’assumpte C-747/22, KH contra l’Institut Nacional de Previsió Social italià, l’INPS. El procediment havia nascut al Tribunal Ordinari de Bèrgam, al nord d’Itàlia, que va preguntar al TJUE si eixa condició de residència encaixava amb la Directiva 2011/95, la norma europea que reconeix drets a les persones refugiades i beneficiàries de protecció subsidiària.
KH havia arribat a Itàlia en 2011 i residia de manera continuada al país des de 2013. Tenia reconeguda la protecció subsidiària. Primer li van concedir la renda de ciutadania, una prestació italiana pensada per a combatre la pobresa i facilitar la inserció laboral. Després, l’INPS li la va retirar, li va reclamar allò que ja havia cobrat i li va tancar la porta a futures sol·licituds.
El motiu era senzill i, alhora, demolidor: no acreditava deu anys de residència.
KH va recórrer. I el jutge de Bèrgam, davant el dubte sobre la compatibilitat d’eixa exigència amb el dret de la Unió, va elevar la qüestió prejudicial a Luxemburg. La pregunta no era menor: podia un Estat membre condicionar l’accés d’una persona amb protecció subsidiària a una ajuda contra la pobresa i de suport a l’ocupació a haver viscut una dècada al país?
La resposta del Tribunal ha sigut clara. No.
Itàlia va intentar defensar la renda de ciutadania com una mesura de naturalesa mixta. No seria, segons el Govern italià i l’INPS, una simple prestació social, sinó també un instrument d’activació laboral, amb entrevistes, compromisos, itineraris d’inserció i obligació d’acceptar determinades ofertes de treball. Una ajuda complexa, van dir. I, per tant, fora dels esquemes clàssics de l’assistència social.
El TJUE no accepta eixa escapatòria. Que una prestació tinga diverses peces no permet als estats esquivar les obligacions d’igualtat de tracte que marca la directiva. Perquè, si això fora possible, qualsevol govern podria dissenyar una ajuda híbrida —un poc social, un poc laboral, un poc administrativa— i deixar fora justament les persones que el dret europeu vol protegir.
Ací està el punt clau de la sentència: una norma pot semblar neutral i ser discriminatòria en els seus efectes.
El tribunal remitent va aportar una dada que ho explica millor que qualsevol discurs. Entre 2010 i 2020, només el 0,48% dels ciutadans italians no havia residit a Itàlia durant tot eixe període. En canvi, entre les persones beneficiàries de protecció internacional, el percentatge arribava al 56%. No cal molta retòrica. Un requisit igual per a tots colpejava de manera molt desigual uns i altres.
Roma també va posar damunt la taula l’argument de l’«arrelament territorial». La idea era que una ajuda com la renda de ciutadania, costosa i administrativament complexa, només havia d’arribar a persones amb vincles sòlids amb el país. Deu anys de residència serien, segons eixa tesi, la prova d’eixe vincle.
Però el Tribunal desmunta el raonament peça a peça.
Primer, perquè si la renda servix precisament per a integrar socialment i laboralment les persones beneficiàries, no es pot exigir que eixa integració ja estiga demostrada abans de rebre-la. Seria convertir l’objectiu de l’ajuda en una barrera d’entrada. Una trampa circular.
Segon, perquè el requisit italià admetia períodes de residència fraccionats. Això debilita la idea que els deu anys acrediten una presència estable, real i continuada en la comunitat. I tercer, perquè la mateixa regulació de la renda ja obligava qui la percebia a residir efectivament a Itàlia durant tota la duració de la prestació.
Hi ha encara un element més delicat. La protecció subsidiària no és un estatut permanent. Pot retirar-se si desapareixen les circumstàncies que la van justificar. Per això, exigir a estes persones vincles ferms i duradors amb l’Estat d’acollida com a condició prèvia per a exercir drets reconeguts per la directiva xoca amb la finalitat mateixa del sistema europeu de protecció.
La decisió no ix del no-res. El TJUE ja havia avançat en esta línia en juliol de 2024, en els assumptes acumulats C-112/22 i C-223/22, també vinculats a la normativa italiana sobre assistència social i discriminació indirecta. L’assumpte de KH havia quedat pendent precisament a l’espera d’aquella resolució. Ara, la Gran Sala consolida el criteri amb més pes institucional.
El resultat és directe: els articles 26 i 29 de la Directiva 2011/95 s’oposen a una normativa nacional que faça dependre l’accés de les persones beneficiàries de protecció subsidiària a mesures contra la pobresa o de suport a l’ocupació d’un requisit de residència com l’italià.
Dit d’una altra manera: els drets reconeguts per la directiva no comencen al cap de deu anys. No depenen d’haver superat una espècie de quarantena social. Naixen amb el reconeixement de l’estatut de protecció.
La conseqüència immediata torna ara a Bèrgam. Serà el jutge italià qui haurà d’aplicar la doctrina del TJUE al cas concret de KH, deixar de banda el requisit dels deu anys i resoldre sobre la prestació reclamada i les costes del procediment principal.
La lectura política, encara que la sentència parle en llenguatge jurídic, és evident: els estats poden regular les seues ajudes, però no poden fer-ho amb condicions aparentment generals que, en la pràctica, expulsen de la protecció social les persones que ja tenen reconegut un dret europeu.
Redacció Crònica
 |
| TJUE |