La Cuba de huí amb el bloqueig

#Cuba #BloqueigACuba #DretsHumans

 Cuba travessa una crisi econòmica, energètica, sanitària i social cada volta més dura, marcada pels apagons, la falta de combustible, l’escassetat de medicaments i les dificultats per importar béns essencials. Mentrestant, els Estats Units reforcen el bloqueig i n’estenen els efectes sobre empreses de tercers països, mentre Europa el condemna en els discursos però no actua amb la fermesa jurídica i política que exigix una situació que colpeja directament la població civil.

 Mentres els Estats Units endurixen el setge i escampen la por entre empreses de tercers països, Europa condemna el bloqueig en els discursos, però continua sense actuar amb la fermesa jurídica i política que exigix la situació.

No parlem només de geopolítica. Parlem de llum, d’aigua, d’hospitals, de menjar i de vides humanes

Cuba torna a estar en el centre d’una tempesta que massa cancelleries preferixen mirar de lluny. L’illa travessa en 2026 una crisi econòmica, energètica, sanitària i social d’una gravetat enorme: apagades, escassetat de combustible, dificultats per a importar subministraments, tensió hospitalària, mancança de medicaments i una població civil obligada a sobreviure entre cues, racionaments i una incertesa quotidiana que ja no es pot despatxar amb el llenguatge fred de la diplomàcia.

No es tracta només del nom d’un país. Es tracta de persones. De xiquets que no arriben a escola perquè falta transport. De malalts que no poden operar-se a temps perquè el sistema sanitari no té energia, materials o capacitat suficient. De famílies que cuinen quan torna la llum, que conserven els aliments com poden i que aprenen a viure pendents d’una apagada.

Els experts de les Nacions Unides han advertit en maig de 2026 que les restriccions sobre el subministrament de combustible a Cuba estan espentant els servicis essencials “al límit” i afecten drets com l’alimentació, la salut, l’aigua, el sanejament, l’educació i el desenvolupament. Segons estos experts, el sistema sanitari cubà acumularia més de 96.000 cirurgies pendents, incloses unes 11.000 de menors. Font: Nacions Unides - OHCHR.

L’explicació no pot ser simplista. Cuba té responsabilitats internes: ineficiències econòmiques, rigideses administratives, falta de reformes suficients, problemes de gestió i un sistema polític que restringix drets civils i polítics. Europa ho ha assenyalat en moltes ocasions. Però reconéixer estes responsabilitats no autoritza a ocultar l’altre fet decisiu: durant més de sis dècades, els Estats Units han construït contra Cuba un règim de sancions, embargament i pressió extraterritorial que castiga no sols l’Estat cubà, sinó la vida material de la població cubana.

L’embargament va començar en 1960 i va ser ampliat de manera decisiva en 1962; les Regulacions de Control d’Actius Cubans van ser emeses el 8 de juliol de 1963 pel Govern dels Estats Units. Font: Departament del Tresor dels Estats Units.

En maig de 2026, la situació ha fet un salt de gravetat. L’1 de maig de 2026, Donald Trump va firmar una nova orde executiva que amplia el marc sancionador contra Cuba, invocant una “amenaça inusual i extraordinària” per a la seguretat nacional i la política exterior dels Estats Units. L’orde permet bloquejar béns i interessos de persones i entitats vinculades a sectors amplis de l’economia cubana. Font: Casa Blanca.

A penes uns dies després, el 7 de maig, experts de l’ONU denunciaren que la política estatunidenca de bloqueig de combustible equival a una forma d’“asfíxia energètica” amb conseqüències greus per als drets humans de la població cubana. Font: Reuters.

La conseqüència pràctica ja es veu. El 17 de maig de 2026, dos de les majors navilieres del món, CMA CGM i Hapag-Lloyd, suspengueren les seues reserves cap a Cuba i des de Cuba, citant els riscos de compliment derivats de l’orde executiva estatunidenca de l’1 de maig. Segons fonts citades per Reuters, esta decisió podria comprometre fins al 60% del trànsit marítim cubà per volum. Si es confirma este impacte, no estaríem davant d’una simple disputa comercial: estaríem davant d’un estrangulament logístic d’un país que depén de les importacions per a aliments, combustible, medicines i béns essencials. Font: Reuters.

El bloqueig no és una abstracció: és una arquitectura de por

Els Estats Units no es limiten a restringir les seues pròpies relacions comercials amb Cuba. El nucli més agressiu del bloqueig està en la seua dimensió extraterritorial: la capacitat d’intimidar, sancionar o dissuadir empreses, bancs, asseguradores, navilieres i inversors de tercers països que intenten comerciar amb l’illa.

Ací apareix una peça clau: la Llei Helms-Burton, aprovada en 1996. El seu Títol III permet demandar davant tribunals estatunidencs empreses estrangeres per “traficar” amb propietats nacionalitzades després de la Revolució cubana. Durant anys, este títol va estar suspés. Però en 2019, durant la primera Administració Trump, va ser activat, obrint la porta a litigis contra empreses no estatunidenques.

La Unió Europea va rebutjar aleshores esta activació pel seu caràcter extraterritorial i perquè contradeia compromisos aconseguits entre la UE i els Estats Units en 1997 i 1998. Font: Servici Europeu d’Acció Exterior.

El problema no és només jurídic. És psicològic, financer i polític. Una empresa europea pot tindre legalment dret a comerciar amb Cuba, però si té por de perdre l’accés al mercat estatunidenc, de ser sancionada, de patir bloquejos bancaris o de vore’s atrapada en un litigi interminable, es retira. Els bancs es retiren. Les asseguradores es retiren. Les navilieres es retiren. La conseqüència és un bloqueig que funciona inclús quan no dicta una prohibició expressa: n’hi ha prou amb sembrar por.

Això és el que convertix la política estatunidenca en alguna cosa més que una sanció bilateral. És una xarxa de pressió global. Una manera de dir al món: “podeu votar contra l’embargament en les Nacions Unides, podeu fer declaracions, podeu parlar de sobirania i Dret Internacional; però si comercieu amb Cuba, pagareu el preu”.

Les Nacions Unides el condemnen, però Washington no escolta

L’Assemblea General de les Nacions Unides porta més de tres dècades reclamant la fi de l’embargament contra Cuba. El 29 d’octubre de 2025, la resolució va tornar a aprovar-se per una majoria aclaparadora: 165 vots a favor, 7 en contra i 12 abstencions. Votaren en contra els Estats Units, Israel, l’Argentina, Hongria, Macedònia del Nord, Paraguai i Ucraïna. Font: Reuters.

La resolució no és jurídicament vinculant, però sí políticament contundent. Expressa una realitat elemental: la immensa majoria de la comunitat internacional considera que l’embargament ha d’acabar.

Inclús la Unió Europea ha sostingut que l’embargament estatunidenc danya l’economia cubana i afecta negativament el nivell de vida de la població. En la seua explicació de vot davant les Nacions Unides, la UE va afirmar que alçar l’embargament facilitaria l’obertura econòmica cubana en benefici del poble cubà i va rebutjar l’aplicació extraterritorial de sancions estatunidenques pel seu impacte sobre interessos europeus i perquè vulnera regles comunament acceptades del comerç internacional. Font: Servici Europeu d’Acció Exterior.

Però ací comença la contradicció europea: Europa condemna el bloqueig, però no l’afronta amb la força que deuria. Europa vota contra l’embargament, però les seues empreses es repleguen. Europa denuncia l’extraterritorialitat, però els seus bancs temen més Washington que Brussel·les. Europa parla d’autonomia estratègica, però davant Cuba es comporta com una potència menor, prudent fins a la paràlisi.

El Dret Internacional no pot ser selectiu

La Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret a la vida i a la seguretat de la persona en l’article 3, i el dret a un nivell de vida adequat, inclosa l’alimentació, l’habitatge, l’assistència mèdica i els servicis socials necessaris, en l’article 25. Font: Nacions Unides.

Quan una política econòmica impedix de manera sistemàtica l’accés normal a energia, medicaments, aliments, transport, aigua o servicis sanitaris, no estem davant d’una discussió merament comercial. Estem davant d’una afectació directa dels drets humans.

El Dret Internacional Humanitari conté normes molt clares sobre la prohibició d’usar la fam com a mètode de guerra i sobre la protecció de béns indispensables per a la supervivència de la població civil. L’article 54 del Protocol addicional I als Convenis de Ginebra prohibix fer patir fam a la població civil com a mètode de guerra i atacar, destruir, sostraure o inutilitzar béns indispensables per a la seua supervivència. Font: Comité Internacional de la Creu Roja.

L’Estatut de Roma també contempla, en el context de conflictes armats, la utilització intencional de la fam de civils com a crim de guerra, incloent-hi la privació de béns indispensables per a la seua supervivència. Font: Nacions Unides - Treaty Collection.

Cuba no encaixa sense més en la categoria jurídica d’un teatre de guerra convencional. Però l’advertència ètica i jurídica és inevitable: una política que priva una població d’energia, subministraments, finançament, logística i comerç essencial pot produir efectes humanitaris comparables a una estratègia d’asfíxia. I quan estos efectes són coneguts, previsibles i denunciats per experts de les Nacions Unides, ja no es pot al·legar ignorància.

Els experts de l’ONU ho han formulat amb precisió: la mesura estatunidenca no demostra per què Cuba representaria una amenaça “inusual i extraordinària” per a la seguretat nacional dels Estats Units, i en canvi sí que danya directament el gaudi dels drets humans per part del poble cubà. Font: Nacions Unides - OHCHR.

Eixa és la clau. No es pot invocar la democràcia per a castigar col·lectivament una societat. No es pot parlar de drets humans mentres es deterioren les condicions materials que fan possible exercir-los.

Europa té instruments, però li falta coratge

La Unió Europea disposa d’una ferramenta jurídica específica: el Reglament (CE) 2271/96, conegut com a Estatut de Bloqueig. La seua finalitat és protegir operadors europeus davant els efectes de l’aplicació extraterritorial de lleis de tercers països. El mateix text del Reglament afirma que busca contrarestar els efectes d’estes normes extraterritorials quan afecten persones europees que participen en el comerç internacional o en moviments de capital. Font: EUR-Lex.

En teoria, l’Estatut de Bloqueig permet a la UE prohibir a empreses europees complir determinades sancions extraterritorials, impedir el reconeixement a Europa de sentències estrangeres basades en estes normes i reclamar compensacions per danys. En la pràctica, la seua aplicació ha sigut insuficient.

La prova està en els fets: si grans operadors logístics europeus suspenen activitats cap a Cuba per por d’una orde executiva estatunidenca, significa que l’escut europeu no està funcionant com un verdader escut. Pot existir en el Diari Oficial, però no està protegint de manera efectiva la vida econòmica real.

La UE sap quin és el problema. En les Nacions Unides ha rebutjat expressament l’aplicació extraterritorial de les sancions estatunidenques i ha dit que recorrerà a totes les mesures apropiades, inclòs l’Estatut de Bloqueig i els seus drets davant l’Organització Mundial del Comerç. Font: Servici Europeu d’Acció Exterior.

Però les declaracions no descarreguen vaixells, no obrin línies de crèdit, no garantixen assegurances marítimes, no compren medicaments i no mantenen encesos els hospitals.

La tebiesa europea és més greu perquè Europa no pot al·legar desconeixement. Sap que el bloqueig existix. Sap que té efectes humanitaris. Sap que les seues empreses estan sent intimidades. Sap que l’extraterritorialitat estatunidenca vulnera la seua pròpia sobirania econòmica. I, així i tot, actua com si el cost de defendre el Dret Internacional fora massa alt.

L’imperi que cau també pot fer molt de mal

Hi ha imperis que cauen amb estrèpit i altres que cauen administrant càstigs. Els Estats Units ja no tenen l’autoritat moral incontestable que pretenien exhibir durant dècades, però conserven una capacitat immensa per a condicionar bancs, rutes marítimes, asseguradores, inversions i organismes multilaterals. Eixe és el poder de l’imperi en declivi: potser ja no pot convéncer el món, però encara pot fer-li mal.

Cuba és hui un dels espills on es veu eixa decadència. Washington perd votacions en les Nacions Unides, però manté el bloqueig. La comunitat internacional condemna, però no obliga. Europa protesta, però s’aparta. Les empreses obeïxen el poder real, no el Dret. I mentrestant, qui paga la factura són els cubans i cubanes de peu.

La pregunta no és si el Govern cubà mereix crítiques. Les mereix, i moltes. La pregunta és una altra: pot un Estat poderós castigar materialment tota una població per a forçar un canvi polític? Pot fer-ho durant més de seixanta anys? Pot estendre eixe càstig a tercers països mitjançant amenaces financeres i judicials? Pot dir-se defensa dels drets humans a una política que deteriora l’alimentació, la salut, l’energia, el transport i la vida quotidiana de milions de persones?

La resposta hauria de ser no. Sense matisos. Sense por. Sense càlcul electoral.

El que s’hauria de fer

La comunitat internacional té ferramentes. La Unió Europea, especialment, no partix de zero. Pot aplicar de manera efectiva el Reglament 2271/96. Pot protegir jurídicament empreses, bancs, navilieres i asseguradores que mantinguen relacions lícites amb Cuba. Pot activar mecanismes de compensació. Pot portar de nou la qüestió al terreny comercial multilateral. Pot garantir canals humanitaris robustos per a medicaments, aliments, energia, aigua, sanejament i transport. Pot exigir a Washington el respecte a la sobirania econòmica europea i al Dret Internacional.

També pot fer una cosa més simple: deixar d’amagar-se darrere de comunicats.

Perquè cada comunicat que no es traduïx en acció és una forma de complicitat passiva. Cada declaració contra el bloqueig que no protegix qui comercia legalment amb Cuba és una coartada. Cada vot en les Nacions Unides que no va acompanyat de mesures efectives és un gest buit. I cada dia que passa, el bloqueig deixa de ser un concepte diplomàtic per a convertir-se en una nevera apagada, una cirurgia ajornada, una escola sense transport, una família sense medicines.

Cuba no és només una bandera. No és només un Govern. No és només un expedient de política exterior. Cuba són persones.

I quan una política internacional fa patir deliberadament una població civil per a obtindre un resultat polític, el silenci deixa de ser prudència. Es convertix en covardia.

Fins quan ho permetrem?

ÂGORA CT