Quan esclata una crisi –una pandèmia, un incendi forestal, un conflicte geopolític, una erupció volcànica– la societat mira cap a la ciència a la recerca de certeses. Però la ciència, especialment en situacions límit, no funciona a base de certeses, sinó d'evidències incompletes, hipòtesis revisables i debats raonats. I esta tensió entre la necessitat de respostes ràpides i la naturalesa gradual del coneixement científic és, precisament, el primer gran obstacle per a un bon assessorament públic.

L'experiència recent ens ha mostrat que el repte no és només generar coneixement, sinó fer-lo útil, fer-ho comprensible i fer-ho legítim davant els ulls de la ciutadania i dels decisores polítics. Però eixa capacitat no s'improvisa a la meitat d'una emergència. Perquè la ciència puga orientar decisions públiques en contextos d'alta pressió, han d'existir prèviament estructures, procediments i perfils capaços de connectar el coneixement disponible amb les necessitats reals dels qui prenen decisions.

A partir de estudis internacionals i lliçons apreses durant la COVID-19, poden identificar-se almenys cinc grans desafiaments.

1. Incertesa i urgència: quan no hi ha temps i les dades no aconseguixen

Les crisis rares vegades es gestionen amb informació completa. Les dades canvien, es corregixen o arriben amb retard. Malgrat això, governs i mitjans de comunicació reclamen respostes immediates i conclusions fermes. Esta pressió pot portar a comunicar la ciència com si fora més segura del que realment és. O, per contra, fer l'efecte que la constant revisió de l'evidència existent és un signe de debilitat.

Però la incertesa no és un error: és el punt de partida de qualsevol decisió informada. Comunicar-la bé –sense alarmisme, però sense paternalisme– continua sent una de les assignatures pendents en la comunicació institucional.

Per això, una de les funcions més importants de l'assessorament científic no és prometre certeses, sinó ordenar la incertesa: distingir què se sap, què no se sap encara, quines opcions existixen i quins riscos implica cada una o quines accions cal prendre per part de governs i ciutadans.

A més, tal com recomanen guies internacionals de comunicació del risc, és convenient comunicar consistent i sovint, usant fonts i missatgers de confiança, i explicar clarament que la informació canviarà ràpidament conforme avance el coneixement de la situació i quan s'espera que torne a haver-hi informació nova.

2. Polarització i politització: quan les dades es convertixen en munició

En contextos polaritzats, qualsevol recomanació científica corre el risc d'interpretar-se com un posicionament, una presa de partit. La instrumentalització del coneixement, és a dir, usar només les dades que confirmen la posició pròpia, erosiona la confiança social. No importa tant si la recomanació és sòlida, sinó de quin “costat polític” sembla vindre.

Per això, els assessors científics es troben en un camp minat: han de ser independents, però no aïllats; deuen comunicar-se amb responsables polítics, però sense convertir-se en actors polítics.

La independència de l'assessorament no significa distància absoluta respecte de la política, sinó regles clares per a interactuar amb ella sense quedar subordinat a interessos partidistes o conjunturals.

Això exigix diferenciar bé els papers. La ciència informa, amplia opcions i explicita riscos. La decisió final correspon als qui tenen responsabilitat democràtica.

3. Sobrecàrrega informativa i desinformació: competir contra faules i soroll mediàtic

Durant les crisis, la informació que circula creix a més velocitat que la capacitat de la ciutadania per a avaluar-la. En eixe riu regirat, les faules troben un terreny fèrtil: són simples, emocionals i es propaguen amb gran velocitat, mentres que l'assessorament científic és més matisat i requerix context.

No n'hi ha prou amb “desmentir” notícies falses. Fa falta anticipar-se, construir missatges clars i consistents, i cultivar una relació prèvia de confiança amb la ciutadania. Eixa confiança no s'activa “per decret” durant una crisi. Es construïx abans, mitjançant institucions creïbles, transparència, comunicació sostinguda i una cultura pública que reconega l'evidència com a part legítima del debat democràtic.

4. Tensions institucionals: experts i decisores en diàleg imperfecte

Els governs han de prendre decisions amb múltiples dimensions –econòmiques, socials, sanitàries, polítiques– i la ciència és només una d'elles. Això genera, inevitablement, tensions, discrepàncies entre comités científics, falta de coordinació, estructures d'assessorament poc definides o canvis de criteri difícils d'explicar.

Un bon assessorament no depén només de tindre experts brillants, sinó de dissenyar institucions preparades per a escoltar-los i traduir el seu coneixement a opcions polítiques viables. Assessorar científicament no és només demanar l'opinió d'una persona experta: requerix capacitats específiques de síntesis, mediació i traducció entre comunitats amb temps, llenguatges i responsabilitats distintes.

5. Dimensió ètica i social: decisions que no afecten per igual a tota la població

Tota recomanació té conseqüències desiguals. Mesures de confinament, restriccions de mobilitat, assignació de recursos o protocols sanitaris no impacten de la mateixa forma en tots els grups socials. Per això, l'assessorament científic no ha de limitar-se a estimar l'eficàcia tècnica d'una mesura. També ha d'ajudar a anticipar els seus impactes socials, territorials i distributius, especialment sobre els qui partixen de situacions de major vulnerabilitat.

Els assessors científics tenen la responsabilitat de identificar estos efectes i d'explicar-los amb transparència. Però ací sorgix un dilema clàssic: quanta transparència és compatible amb la necessitat de confidencialitat en situacions de risc?

Estructures permanents d'assessorament i altres mesures

Com millorar llavors? Sens dubte, convé preparar les estructures permanents d'assessorament abans de la crisi, no durant ella. Però també:

● Reconéixer i professionalitzar la figura de l'assessor científic, amb funcions, mandats, i responsabilitats clares.

● Professionalitzar la comunicació científica institucional, integrant experts en comunicació del risc i formats breus, clars i adaptats als temps de la decisió pública.

● Fomentar la cooperació entre científics i responsables polítics, amb rols clars i regles de transparència.

● Protegir la integritat científica enfront de pressions polítiques o mediàtiques, mitjançant codis de conducta i mecanismes d'independència tècnica.

● Crear canals àgils per a combatre la desinformació, però també per a escoltar les preocupacions ciutadanes.

La ciència com a infraestructura democràtica

La lliçó és clara: les crisis no creen del no-res la capacitat d'assessorar, i les crisis no desapareixeran. El que sí que pot millorar és la nostra capacitat per a connectar l'evidència científica amb decisions legítimes i socialment acceptades. L'assessorament científic no és un luxe tècnic: és una peça central del funcionament de les democràcies modernes.

Durant molt de temps, l'assessorament científic en la presa de decisions públiques va ser fragmentari, reactiu i dependent de contactes informals o comités ad hoc creats en plena urgència. Hui sabem que eixa improvisació té un cost elevat. Comptar amb organismes estables, ben organitzats i estructurats en el cor del poder legislatiu i executiu, no sols millora la qualitat de les decisions, sinó que aporta coherència, continuïtat i legitimitat democràtica.

La diferència entre consultar ciència quan esclata la crisi i tindre-la integrada de manera permanent és, en molts casos, la diferència entre reaccionar tard o estar preparats. En un món cada vegada més complex, invertir en ciència és també invertir en resiliència social.

Eduardo Oliver, Científic Titular, Centre d'Investigacions Biològiques Margarita Salas (CIB - CSIC) i Emília Aiello, Investigadora Ramón y Cajal, Dep de Sociologia, Universitat Autònoma de Madrid

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.

* Ho pots llegir perqué som Creative Commons