 |
| Sebastian Sawe, de Kenya, mostra una de les seues sabatilles especials després de guanyar la prova masculina de la marató de Londres. Ian Walton/AP |
El 6 de maig de 1954, l’atleta britànic Roger Bannister va aconseguir el que es considerava impossible en l’atletisme: va córrer una milla (1.609,34 metres) en menys de quatre minuts.
Este fet va ser celebrat arreu del món, i no només pels aficionats a l’atletisme. En aquell moment es va considerar un assoliment similar a la primera ascensió a l’Everest, que Sir Edmund Hillary i Tenzing Norgay havien coronat l’any anterior.
Este diumenge, el kenyà Sabastian Sawe i l’etíop Yomif Kejelcha van aconseguir una gesta comparable a la de Bannister fa quasi 72 anys: córrer els 42 quilòmetres d’una marató en menys de dues hores.
Analitzem este nou fita i vegem com ho van poder aconseguir.
Què va passar a Londres?
Sawe va batre el rècord mundial masculí per uns sorprenents 65 segons en guanyar la prova en 1 hora, 59 minuts i 30 segons.
Kejelcha —qui, sorprenentment, corria la seua primera marató— també va creuar la línia de meta en menys de dues hores (1:59:41).
La carrera va ser increïblement ràpida. Fins i tot el tercer classificat, Jacob Kiplimo, d’Uganda, va batre l’anterior rècord mundial —establit en 2023 pel kenyà Kelvin Kiptum als Estats Units— per set segons (va acabar en 2:00:28).
Sawe va córrer cada vegada més ràpid a mesura que avançava la marató, completant la segona mitat de la cursa en 59:01. Es va distanciar de Kejelcha després d’uns 30 quilòmetres i es va escapar en solitari en els dos últims quilòmetres.
Després de la cursa, Sawe va declarar:
Hui he fet història a Londres i he demostrat a la pròxima generació que res és impossible. Tot és possible, és només qüestió de temps.
L’entrenament i la nutrició
L’equip de l’atleta kenyà va afirmar que entrenava fins a 240 quilòmetres a la setmana i es nodria abans de la carrera amb pa i mel. És probable que este volum d’entrenament siga un factor clau per a córrer una marató en menys de dues hores.
Córrer fins a 240 quilòmetres a la setmana supera el que la majoria de corredors poden suportar. Però un volum d’entrenament elevat, especialment quan gran part es realitza a una intensitat relativament baixa, s’associa amb millors resultats en marató.
La nutrició durant la prova també va estar ben planificada. Una marató de dues hores es corre a una intensitat tan alta que la ingesta d’hidrats de carboni esdevé clau per a mantindre el rendiment. El cos els emmagatzema als músculs i al fetge, però les reserves són limitades.
Segons el seu equip de nutrició, Sawe va prendre una beguda amb hidrats de carboni i un gel abans de l’eixida, i després va consumir begudes i més gels amb este nutrient durant tota la cursa. Segons els informes, la seua ingesta mitjana va ser d’uns 115 grams d’hidrats de carboni per hora.
Encara que això no és recomanable per al corredor aficionat, ajuda a mantindre el subministrament d’energia i el ritme en les últimes fases de la prova a la intensitat necessària.
La fisiologia
Encara que les dades de laboratori de Sawe i Kejelcha no són públiques, la fisiologia necessària per a córrer una marató ràpidament es deu a tres atributs principals:
Una capacitat excepcional per a absorbir i utilitzar oxigen durant la cursa.
L’habilitat de mantindre una alta proporció d’eixa capacitat durant períodes prolongats.
Una economia d’esforç formidable, és a dir, utilitzar menys oxigen a una velocitat determinada.
Els resultats excepcionals en marató també depenen de la resistència, que és la capacitat d’evitar el deteriorament d’estes qualitats al llarg de la cursa.
I què passa amb les sabatilles?
Sawe i Kejelcha portaven les sabatilles més lleugeres de la història: les Adios Pro Evo 3 d’Adidas, que pesen menys de 100 grams i poden millorar l’economia de carrera en aproximadament un 4 % en comparació amb les sabatilles de competició convencionals.
Les Adios Pro Evo 3 combinen diverses característiques habituals en este tipus de calçat d’avantguarda: pes molt reduït, escuma gruixuda i resistent i una estructura rígida de carboni en la mitja sola. Segons s’ha informat, el gruix del taló és de 39 mil·límetres, just per davall del límit de 40 mm permés per World Athletics.
Encara que la majoria de corredors es beneficien de les supersabatilles, l’efecte no és igual per a tots. Els investigadors han suggerit que això es deu a dues formes en què el calçat interactua amb l’atleta:
En primer lloc, l’escuma i l’element de reforç poden afectar el rebot “elàstic” del cos quan el peu toca i es desenganxa del terra.
En segon lloc, poden alterar la manera en què es mou el corredor, incloent com funcionen el peu i el turmell, quant de temps el peu roman en terra i el moment en què es produïx el retorn d’energia. Per tant, una sabatilla pot ser capaç d’emmagatzemar i retornar més energia, però l’atleta encara ha d’interactuar-hi de manera eficaç.
L’avantatge exacta de les Adios Pro Evo 3 sobre altres sabatilles d’alt rendiment no s’ha mesurat de manera independent, però és probable que fins i tot les xicotetes millores siguen importants en una marató.
Potser les condicions a la capital britànica també van contribuir a estos resultats. Tot i que el recorregut de Londres es considera relativament ràpid (encara que no tant com el de Berlín), les condicions meteorològiques van ser quasi ideals: entre 13 i 17 °C durant la cursa, la qual cosa es troba en el límit superior de l’òptim teòric per a córrer una marató, però dins del rang associat al rendiment de resistència ràpida.
Una tempesta perfecta
En 2017, es considerava poc probable que es completara una marató per davall de les dues hores en diverses generacions.
La millor explicació del que va passar diumenge a Londres és la convergència de molts factors, entre els quals hi ha una fisiologia excepcional, anys d’entrenament de gran volum, una biomecànica eficient afavorida per l’ús de calçat avançat, una alimentació optimitzada i unes condicions meteorològiques favorables.
Mark Connick, Investigador postdoctoral, School of Exercise & Nutrition Sciences, Queensland University of Technology
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llig l’original.
* Ho pots llegir, pequé som Creative Commons