El tancament de Rota i Morón després d’una operació militar sense aval internacional reactiva el debat sobre el control del territori, la dependència dels EUA i el dret internacional

#OTAN #Espanya #Política

La legítima decisió d’Espanya de limitar l’ús de bases i espai aeri en una acció militar unilateral torna a situar en primer pla un debat que ve dels anys 80 i que ara reapareix amb fets concrets.

Hi ha consignes que no desapareixen, només es queden en silenci fins que tornen a tindre sentit. «OTAN no, bases fora» va omplir carrers als anys 80, en un moment en què molta gent veia clar que entrar en aquella estructura significava cedir capacitat de decisió. No era només una postura ideològica; era una advertència sobre qui acabaria prenent decisions. En eixe context, i al voltant d’eixa mobilització, va nàixer Izquierda Unida, com a expressió política d’una part d’aquell moviment.

Hui, dècades després, aquell debat torna a aparéixer, però ja no com una hipòtesi. La situació actual, amb una administració nord-americana que planteja les relacions internacionals en termes de pressió directa, ha reobert una pregunta que semblava tancada: fins a quin punt un estat controla realment el seu territori.

El detonant ha sigut la crisi derivada de l’operació «Epic Fury». L’atac dels Estats Units i Israel contra l’Iran el 28 de febrer es va fer sense consultar els socis europeus. Això va deixar en evidència una cosa: les decisions clau es prenen fora i després es comuniquen.

Davant d’això, el govern espanyol va decidir limitar l’ús de les bases de Rota i Morón i impedir el pas per l’espai aeri en el marc d’eixa operació. No es tracta d’un gest simbòlic, sinó d’una decisió basada en el dret internacional: no facilitar una acció militar sense aval de l’ONU.

Altres països europeus, com Itàlia, Àustria o Polònia, han adoptat mesures semblants. El patró es repeteix: quan la decisió no passa pels mecanismes internacionals, alguns estats fixen límits concrets.

Tota esta bogeria no és només la conseqüència d’un president americà alienat o fora de si, encara que reconec que alguna cosa d’això hi ha en Trump, però l’actitud global del Congrés dels Estats Units mostra que això és una línia compartida entre partits que, sense les exageracions actuals de l’ocupant de la Casa Blanca, té una continuïtat transversal que no desapareixerà amb el canvi d’ocupant a la Casa Blanca.

A partir d’ací, el debat deixa de ser abstracte. No es tracta només d’estar dins o fora d’una aliança, sinó de saber què implica això en la pràctica. Per exemple: pot utilitzar-se territori espanyol per a una operació que no ha sigut aprovada internacionalment? Qui ho decideix i amb quins mecanismes de control?

La qüestió jurídica és clara en un punt: sense mandat de l’ONU, una intervenció militar no té cobertura dins del dret internacional. I això obliga els estats a posicionar-se amb decisions concretes sobre el seu territori.

Al mateix temps, hi ha una altra pressió que pesa sobre la taula: la despesa militar. L’exigència d’augmentar-la fins al 5% del PIB planteja un escenari en què els pressupostos públics haurien de reconfigurar-se  amb conseqüències socials.

Això obri una altra línia de debat: què es considera seguretat. Si es vincula exclusivament a la capacitat militar, el resultat és un augment de la inversió en defensa. Però si es mira des d’una perspectiva més àmplia, entren en joc altres factors com la sanitat, l’educació o la protecció social.

En paral·lel, es planteja també la relació amb Europa. La dependència estratègica dels Estats Units no és nova, però en moments com l’actual es fa més visible. Això ha portat a alguns governs a plantejar la necessitat de reforçar una agenda pròpia amb més pes de la diplomàcia.

El control democràtic és un altre punt que apareix amb força. Les decisions sobre guerra, ús de bases o participació en operacions militars no sempre passen per un debat parlamentari detallat.

En este context, el debat es mou entre dos models: un en què les decisions es prenen des de fora i els estats adapten la seua posició, i un altre en què el territori i les decisions passen per mecanismes interns i legals propis.

El que ha passat en les últimes setmanes no tanca el debat. El reactiva amb decisions concretes i conseqüències visibles.

J.C.

Foto de l'arxiu històric de la Transició del Moviment AntiOtan

En Castellano

El retorno necesario del «OTAN no, bases fuera»

El cierre de Rota y Morón tras una operación militar sin aval internacional reactiva el debate sobre el control del territorio, la dependencia de EE.UU. y el derecho internacional

#OTAN #España #Política

La legítima decisión de España de limitar el uso de bases y espacio aéreo en una acción militar unilateral vuelve a situar en primer plano un debate que viene de los años 80 y que ahora reaparece con hechos concretos.

Hay consignas que no desaparecen, solo quedan en silencio hasta que vuelven a tener sentido. «OTAN no, bases fuera» llenó calles en los años 80, en un momento en el que mucha gente veía claro que entrar en esa estructura significaba ceder capacidad de decisión. No era solo una postura ideológica; era una advertencia sobre quién acabaría tomando decisiones. En ese contexto, y alrededor de esa movilización, nació Izquierda Unida como expresión política de una parte de aquel movimiento.

Hoy, décadas después, ese debate vuelve a aparecer, pero ya no como una hipótesis. La situación actual, con una administración estadounidense que plantea las relaciones internacionales en términos de presión directa, ha reabierto una pregunta que parecía cerrada: hasta qué punto un Estado controla realmente su territorio.

El detonante ha sido la crisis derivada de la operación «Epic Fury». El ataque de Estados Unidos e Israel contra Irán el 28 de febrero se realizó sin consultar a los socios europeos. Esto dejó en evidencia algo: las decisiones clave se toman fuera y después se comunican.

Ante esto, el gobierno español decidió limitar el uso de las bases de Rota y Morón e impedir el paso por el espacio aéreo en el marco de esa operación. No se trata de un gesto simbólico, sino de una decisión basada en el derecho internacional: no facilitar una acción militar sin aval de la ONU.

Otros países europeos, como Italia, Austria o Polonia, han adoptado medidas similares. El patrón se repite: cuando la decisión no pasa por los mecanismos internacionales, algunos estados fijan límites concretos.

Toda esta locura no es solo la consecuencia de un presidente americano alienado o fuera de si, aunque reconozco que algo de esto hay el Trump, pero la actitud global del Congreso de los Estados Unidos muestra que esto es una línea compartida entre partidos que, sin las exageraciones actuales del ocupante de la Casa Blanca, tiene una continuidad transversal que no desaparecerá con el cambio de ocupante en la Casa Blanca.

A partir de ahí, el debate deja de ser abstracto. No se trata solo de estar dentro o fuera de una alianza, sino de saber qué implica eso en la práctica. Por ejemplo: ¿puede utilizarse territorio español para una operación que no ha sido aprobada internacionalmente? ¿Quién lo decide y con qué mecanismos de control?

La cuestión jurídica es clara en un punto: sin mandato de la ONU, una intervención militar no tiene cobertura dentro del derecho internacional. Y eso obliga a los estados a posicionarse con decisiones concretas sobre su territorio.

Al mismo tiempo, hay otra presión que pesa sobre la mesa: el gasto militar. La exigencia de aumentarlo hasta el 5% del PIB plantea un escenario en el que los presupuestos públicos tendrían que reconfigurarse con consecuencias sociales.

Esto abre otra línea de debate: qué se considera seguridad. Si se vincula exclusivamente a la capacidad militar, el resultado es un aumento de la inversión en defensa. Pero si se mira desde una perspectiva más amplia, entran en juego otros factores como la sanidad, la educación o la protección social.

En paralelo, se plantea también la relación con Europa. La dependencia estratégica de Estados Unidos no es nueva, pero en momentos como el actual se hace más visible. Esto ha llevado a algunos gobiernos a plantear la necesidad de reforzar una agenda propia con más peso de la diplomacia.

El control democrático es otro punto que aparece con fuerza. Las decisiones sobre guerra, uso de bases o participación en operaciones militares no siempre pasan por un debate parlamentario detallado.

En este contexto, el debate se mueve entre dos modelos: uno en el que las decisiones se toman desde fuera y los estados adaptan su posición, y otro en el que el territorio y las decisiones pasan por mecanismos internos y legales propios.

Lo ocurrido en las últimas semanas no cierra el debate. Lo reactiva con decisiones concretas y consecuencias visibles.

J.C.