#HabitatgeDigne #CorrupcióUrbanística #FonsVoltor

Quinze imputats al jutjat d'Alacant per adjudicar pisos protegits a càrrecs del PP i als seus familiars deixen al descobert on es trenca la cadena: les lleis estatals topen amb el mur de les competències autonòmiques, els fons voltor dominen el mercat i un model rendista heretat del franquisme converteix el sostre en l'actiu financer més rendible.

El Jutjat d'Instrucció número 5 d'Alacant ha citat per a maig i juny de 2026 quinze persones investigades i set testimonis a instàncies dels fiscals anticorrupció Pablo Romero i Fran Marco. La causa investiga l'adjudicació presumptament irregular de cent quaranta habitatges de protecció pública (VPP) construïts entre 2018 i 2022 sobre sòl municipal subhastat a la Platja de Sant Joan. El que havia de ser la primera promoció d'habitatge protegit d'iniciativa privada a Alacant en vint anys, amb preus teòricament regulats entre 220.000 i 240.000 euros, ha acabat amb pisos buits, llogats irregularment per 1.500 euros mensuals o oferits a immobiliàries fins als 400.000 euros. La cooperativa gestora, Fraorgi, hauria operat, segons la instrucció, com a vehicle per a desviar habitatge protegit cap a càrrecs del PP, funcionaris municipals i autonòmics, i parents directes.

«Les Naus» no és una anècdota local. És la radiografia d'una malaltia crònica del mercat immobiliari espanyol que vulnera de manera sistemàtica l'article 47 de la Constitució i el dret humà a un habitatge digne. Per a entendre per què llogar a Espanya és, hui, una missió inassumible per a la majoria social, no n'hi ha prou de mirar el BOE: cal observar qui aplica les lleis, qui acapara el sòl i com la corrupció política continua parasitant el poc parc públic que queda.

Un mercat segrestat pels fons voltor i pel rendisme heretat

La crisi de preus no és un fenomen meteorològic. És el resultat d'un model econòmic i polític dissenyat per a convertir un dret bàsic en un actiu financer. Les mal anomenades entitats d'inversió, els fons voltor, han desembarcat a Espanya i Europa buscant carronya: acumulen milers d'immobles, redueixen dràsticament l'oferta i tenen capacitat per a fixar artificialment a l'alça els preus de barris i ciutats senceres. La radiografia que El País ha fet dels grans tenidors i fons d'inversió al mercat del lloguer espanyol mostra fins a quin punt eixa concentració ha deixat de ser perifèrica.

A esta acumulació financera s'hi suma una segona sagnia sobre l'oferta: la dels habitatges d'ús turístic, que asfixien els barris i disparen els preus, com ha documentat LaMarina en el seguiment de la invasió dels pisos turístics als centres urbans.

Sobre eixe terreny especulatiu hi pesa una herència cultural. La política franquista de construir «una societat de propietaris i no de proletaris» va alterar el model habitacional espanyol. A diferència de la majoria d'Europa, on el lloguer públic ha sigut la norma, ací es va fomentar la compra com a pilar vital. Hui, davant la precarietat salarial i la curtedat de les pensions, les generacions que van aconseguir acumular una primera o una segona residència fan servir el lloguer per a completar els seus ingressos en la jubilació. El resultat és un mercat sostingut per l'extracció de rendes a les generacions noves.

El forat negre de l'habitatge públic

El major error històric de l'Estat ha sigut construir habitatge públic amb subvencions i sòl públic per a permetre, després, que als 15, 20 o 30 anys perda la qualificació protegida. Eixos pisos passen al mercat lliure, es lloguen o es venen a preus exorbitants i evaporen el parc públic. L'Administració queda condemnada a començar de zero contínuament.

A esta fugida estructural s'hi afig el bloqueig autonòmic. Les competències en matèria d'habitatge i urbanisme estan transferides, i de poc serveix una Llei estatal d'Habitatge si els governs autonòmics, especialment els dirigits per la dreta, es neguen a declarar zones tensionades o a aplicar topalls al lloguer, com ha cartografiat elDiario.es en el seu mapa de l'aplicació territorial de la norma. Just ací connecta el cas Les Naus: ha sigut la Generalitat Valenciana, sota el mandat de Juanfran Pérez Llorca, qui ha hagut d'ordenar una revisió exhaustiva dels expedients i admetre un «control insuficient» en els filtres d'accés a la VPP. El boicot competencial, en l'escala municipal i autonòmica, no és una abstracció: es traduïx en pisos protegits acabant en mans de qui havia de fiscalitzar-los.

Mentrestant, l'escassetat empeny els preus a l'alça i milers d'habitatges continuen buits, molts en mans de grans tenidors i de la banca rescatada amb diners públics, sense que s'hi apliquen mesures coercitives reals per a forçar-ne l'eixida al mercat.

La factura de 2008 que encara paguem

L'esclat de la crisi financera es va gestar amb un mecanisme idèntic a l'actual: una pujada continuada i irracional dels preus, alimentada per bancs que concedien hipoteques sense cobrir-se les espatles ni calcular els riscos macroeconòmics. Les polítiques d'austeritat imposades després del clatell van resultar inútils econòmicament i catastròfiques socialment: van llançar al carrer centenars de milers de famílies mentre la banca, a costa del patiment alié, es convertia en el principal tenidor d'immobles del país. La Vanguardia ha resseguit eixa factura social des dels desallotjaments de la bombolla fins a l'emergència actual.

Eixe parc enorme, format amb execucions hipotecàries massives, no es va posar a disposició de la societat. Les entitats financeres l'han guardat estratègicament en els seus balanços fins a poder-lo reintroduir al mercat als preus inassumibles d'avui, agreujant conscientment l'escassetat. El Salto ha documentat com el rescat bancari i la SAREB van consagrar una dècada perduda per al parc públic d'habitatge. Mentre l'habitatge continue legislant-se i protegint-se prioritàriament com un bé de mercat —és a dir, com a protecció de la rendibilitat— en lloc de fer-ho com a dret humà fonamental, les polítiques públiques sempre seran pegats insuficients.

Àgora CT.