#València #Ecofeminisme #ViolènciaPolítica

El Jardí Botànic de València acull un encontre a l'aire lliure amb Janja Lula da Silva, Mònica Oltra, Irene Montero i Sira Rego per a traçar un full de ruta ecofeminista i plantar cara a l'avanç de l'extrema dreta, l'assetjament mediàtic i la maquinària de guerra global.

València ha botat directament a l'estiu este dijous 16 d'abril. El Jardí Botànic de la Universitat de València, amb un sol que ja calfava de valent, ha acollit un encontre a l'aire lliure. Lluny de la foscor dels despatxos, el lema de la vesprada era ben clar: «Não à guerra, não à violência política». Allà s'han assegut a parlar quatre figures clau per a entendre l'esquerra transformadora: la sociòloga i Primera Dama de Brasil, Janja Lula da Silva; l'exvicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mònica Oltra; l'eurodiputada i exministra d'Igualtat, Irene Montero; i la ministra de Joventut i Infància, Sira Rego. La presència de Janja no és debades: aprofita la seua estada a Espanya, ja que el president Lula i altres mandataris sud-americans es troben precisament a Barcelona per a celebrar una cimera d'alt nivell.

L'ambient acompanyava de veres. Des de primera hora, un públic entregat omplia l'arbreda buscant llocs d'ombra. El lloc de la trobada no era cap casualitat. Just ací mateix es va batejar el pacte de l'esquerra valenciana fa uns anys, i hui, amb l'esclat de la primavera, pareixia que eixes llavors volien tornar a brotar. Les amfitriones, el Coletivo de Mulheres Brasileiras na Diáspora, han obert el foc agraint a la Universitat un espai per a la resistència. No venien a fer teoria, sinó a marcar un full de ruta molt concret per a frenar eixa precarietat que imposa el neoliberalisme.

«Quan una dona avança, ninguna de nosaltres es queda arrere»

A partir d'ací, la conversa s'ha fet menys accelerada i més profunda per a desgranar com funciona tot açò. Janja Lula da Silva ha anat directa al gra, connectant el terror privat amb l'expulsió de les dones de l'esfera pública. A Brasil, ha recordat, patixen una «assustadora marca» amb quatre dones assassinades cada dia per feminicidi. Ha denunciat que l'extrema dreta gasta ara la intel·ligència artificial per a fer vídeos falsos d'agressions, una «acció orquestrada per a desqualificar el treball de les dones i destruir-nos». La seua exigència és irrenunciable: cal regular les xarxes socials i fer responsables a les plataformes. Segons ha explicat, la violència política corroeix la democràcia i deixa una màxima innegociable: «Quan una dona avança, ninguna de nosaltres es queda arrere».

«Les institucions mai són un punt d'arribada»

Sira Rego ha agarrat el fil d'eixa defensa democràtica i ha analitzat com el lawfare és, en realitat, un «dispositiu de control i disciplina social» dissenyat per a escarmentar les dones de forma col·lectiva. Però eixa mateixa brutalitat demostra una debilitat interna del sistema. Ha proposat dos antídots per a plantar cara: polititzar la por per a organitzar-se juntes en compte de quedar-se a soles, i usar el feminisme com a brúixola estratègica. Les institucions, ha remarcat, «mai són un punt d'arribada» on acomodar-se, sinó instruments per a la justícia social.

«Colpegen i castiguen amb violència a una per a frenar-les a totes»

Per la seua banda, Irene Montero ha mantingut que eixa guerra bruta no és cap error del sistema, sinó exactament la seua forma de protegir-se: «Colpegen i castiguen amb violència a una per a frenar-les a totes». Ha assenyalat el paper fonamental dels mitjans conservadors a l'hora de justificar este assetjament, llançant el missatge que qualsevol pot tractar igual de mal a una dona feminista, ja siga en una gran capital o en un xicotet municipi. Les seues lliçons passen per «mai deixar-nos a soles» i tindre intel·ligència política per a sumar victòries materials per a demostrar que transformar la realitat segueix sent possible.

«Siga per a viure o siga per a morir, caldrà fer-ho sempre de peu»

Mònica Oltra ha tancat esta anàlisi recordant que les dones treuen la seua força directament de la terra. Ha definit l'assetjament judicial com una autèntica «bomba moral, familiar i econòmica», dissenyada per a destruir la persona. L'objectiu és que qualsevol xiquet o jove que veja eixe escarni pense que defendre la llibertat té un preu inassumible, alimentant l'antipolítica. Oltra ha mirat cap a Gaza, parlant clar d'un «extermini televisat», i ha sentenciat que les guerres sempre les organitzen hòmens rics des de despatxos llunyans, mentre els morts els posen els fills dels països empobrits. El que ha servit a Rego per a agafar el final d'eixe fil  i demanar que justicia és que Netanyahu passe per la Cort Internacional

Per tant, el repte ineludible de hui i de demà no és demanar permís per a tindre una modesta cadira en la taula del poder, sinó pegar-li la volta a la taula per complet i sense contemplacions. El model ecofeminista exigix redistribuir amb urgència no només els diners, sinó el temps de vida i les cures, blindant els serveis públics d'una manera inquebrantable. Cal canviar radicalment el sentit mateix del que entenem per seguretat pública: sempre serà molt més segur per a la societat fabricar una placa solar que finançar la producció d'un dron de combat. Això implica necessariament portar els criminals de guerra davant la justícia internacional i aturar d'arrel eixe negoci bèl·lic sagnant que només aspira a esborrar qualsevol esperança ètica transformadora.

Pues, al remat, contra l'aïllament feroç d'eixes elits que dicten sentències als periòdics per a protegir els seus propis privilegis, l'única eixida possible i real és teixir comunitat als barris i posar l'amor i l'empatia en el centre mateix de l'acció política. Oposar-se obertament a la indústria de les armes i prohibir de forma democràtica la seua fabricació és un pas totalment indispensable per a poder redirigir els fons, d'una vegada per totes, a eixos llocs que sostenen la vida, com els parcs, les escoles i els hospitals. Com ha resumit Oltra davant del públic assistent per a rematar l'acte, les elits globals ja han declarat la guerra a la vida, i demanar perdó de genolls no servix absolutament de res per a salvar-se del desastre: «Siga per a viure o siga per a morir, caldrà fer-ho sempre de peu».

Redacció Crònica