Cultura des de l'Iran fins a la Xina

Una versió d'este text es va publicar per primera vegada en el nostre butlletí Suplement cultural, un resum quinzenal de l'actualitat cultural i una selecció dels millors articles d'història, literatura, cinema, art o música. Si vol rebre-ho, pot subscriure's ací.

Parlem de l'Iran. De fet, més que parlar, els oferisc llegir sobre això. Perquè s'esmenta molt a l'Iran estos dies, els seus ciutadans, l'islam, el vel, la repressió. Diem coses, però a vegades coneixem poc allò que no deixem de traure en les converses. Per això Carlos Martínez Carrasco va acudir al rescat i va desenrotllar, en un article històric fabulós, on naix la identitat iraniana, la seua cultura.

Martínez Carrasco recorre el seu passat sasaní, preislàmic, i també l'empremta religiosa després de la conquesta àrab. Així mateix, al·ludix a les referències que l'actual règim fa d'eixos mites antics per a utilitzar-los com a propaganda. El seu repàs obri la porta a una cultura rica en matisos que ha patit apropiacions interessades per massa figures. Conéixer el passat, fer memòria i permetre que tots posseïm eixa informació establix les bases d'un futur que esperem que siga millor, pacífic i possible per a eixa terra.

I si volem parlar de potència cultural, la Xina, que compta amb 56 ètnies diferents, és un altre exemple d'això. Al fil de la nova aprovació de l'anomenada “llei d'unitat ètnica”, expliquem tant l'origen de la civilització han, ètnia majoritària al país, com la importància del patrimoni d'eixes altres 55 que ara es veuen més desprotegides.

Els reptes tecnològics

Alguna vegada han sentit parlar de la “vall inquietant”? És eixe límit que creuen alguns avanços tecnològics quan ens provoquen, en semblar-se tant als humans, una miqueta de yuyu; eixe veure alguna cosa que es mou com un senyor, que sembla que parla com un senyor però que… no és un senyor.

Se solia aplicar, òbviament, als robots, però ara que la intel·ligència artificial està agafant força, cada vegada hi ha més entorns en els quals notem que alguna cosa (o algú) no arriba a ésser humà del tot. Ricardo Fernández Rafael explica perfectament quins problemes ens crea no saber si estem veient, escoltant o interactuant amb un ens de carn i os o d'uns i zeros.

Les sales no descansen

En les cartelleres espanyoles coincidixen dos pel·lícules de sengles pesos pesants en la indústria nacional: Santiago Segura i Pedro Almodóvar.

El primer ha estrenat el sext lliurament de la seua saga sobre Torrent, un film en el qual este es postula a president del país i que, per tant, conté més càrrega política que els anteriors.

No obstant això, la societat que ha rebut amb els braços oberts esta pel·lícula –porta més de 16 milions recaptats– no és la mateixa de fa una década, i això es revela tant a l'hora de percebre la ironia de la proposta com en abraçar el mimetisme amb el seu protagonista.

El director més internacional del cinema espanyol, per part seua, presenta en Amarg Nadal un exercici de metacine en el qual l'autoficció i la discussió sobre si és ètic narrar la vida privada d'uns altres en públic ocupen el centre de l'argument.

És, també, un drama, una tendència constant en les últimes dècades del cinema d'Almodóvar (excepte Els amants passatgers). No obstant això, el manxec porta dies declarant que té ganes de tornar a rodar una comèdia boja com les dels seus inicis. Però podem dir que al llarg d'estos anys no ha fet cap picada d'ullet al riure en els seus guions?

Per a rematar, els regalem una lectura preciosa que tal vegada els remet a la seua infància, a la seua adolescència o, com en el meu cas, a la nostàlgia d'un temps que no vaig viure però que, després d'estimar Cinema Paradiso, voldria haver conegut: el cinema de barri.

Claudia Lorenzo Rubiera, Editora de Cultura, The Conversation

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.