Quin sentit té esforçar-se quan ChatGPT, Claude o Gemini poden resoldre problemes en segons? Si un estudiant usa estes ferramentes per a resoldre un cas complex a l’instant, què passa amb el procés de pensar, equivocar-se i aprendre? Conceptes com la mentalitat de creixement i la pràctica deliberada ofereixen un camí per a no renunciar a l’esforç humà.
La mentalitat de creixement –terme encunyat per Carol Dweck en 2006 (encara que la idea data dels anys 70)– distingix qui veu el talent com a modelable de qui el considera immutable. En estudis pioners, Dweck va observar que alguns alumnes confiaven que les seues capacitats podien millorar amb esforç, estratègia i una bona ensenyança.
Estos alumnes estan més disposats a afrontar reptes difícils i a entendre l’error com a informació per a aprendre i no com una etiqueta de “no valc”. Solen demanar i aprofitar orientació concreta per a millorar, perseveren més davant la dificultat i mostren major curiositat i disposició a provar enfocaments nous. Tenen el que ella va definir com a “mentalitat de creixement”. En canvi, altres estudiants amb mentalitat fixa fugien del risc per a no fer el ridícul.
La mentalitat de creixement ha demostrat ser millor per al rendiment acadèmic. Per exemple, en l’estudi de PISA 2022 (Espanya), els estudiants amb mentalitat de creixement van superar els de mentalitat fixa en matemàtiques fins a 7 punts de mitjana, i a més van reportar menys ansietat davant dels exàmens. Un altre estudi de 2024 confirma que esta mentalitat promou la resiliència i el compromís educatiu en diversos contextos.
Com aconseguir la mentalitat de creixement?
La mentalitat de creixement no és innata: és una forma de pensar que es pot aprendre i reforçar tant a casa com a l’escola. Per a ajudar a desenvolupar-la en la infància podem:
Cuidar el llenguatge de l’elogi: passar de “què llest eres” a “m’agrada com has buscat una altra estratègia” o “has millorat perquè has practicat molt”. Es reforça el procés, no l’etiqueta de capacitat fixa.
Normalitzar l’error: tractar les errades com a informació (“què podem aprendre d’això?”) en lloc de com a fracàs (“no valc per a això”).
Ensenyar estratègies, no sols demanar esforç: no basta amb “esforça’t més”; cal oferir camins concrets: dividir la tasca, usar exemples, practicar per passos, demanar ajuda.
Practicar amb propòsit, no per rutina
D’altra banda, la intel·ligència artificial generativa actua com un “tutor socràtic” digital. Els estudiants, en xicotets grups, proposen un diagnòstic o pla de tractament, i la IA només respon amb preguntes (una per torn): “Com justifiques esta elecció?”. Les preguntes varien i seguixen un flux lògic segons les respostes de l’estudiant, mai són repetitives, perquè la IA adapta cada pregunta al contingut específic que acaba d’escriure l’estudiant, mantenint sempre el to socràtic: provocar reflexió profunda sense donar la solució.
Així, en lloc de rebre solucions, l’estudiant ha d’explicar les seues idees en veu alta i reflexionar. L’activitat finalitza quan la IA (o el professor) considera que l’explicació de l’estudiant demostra una comprensió sòlida i un raonament clínic adequat. Esta forma de treballar el raonament clínic està inclosa dins d’un projecte d’innovació docent que hem denominat IA-LOCOM, i els resultats del qual acaben de publicar-se.
Però la ferramenta no avalua l’estudiant: la seua funció no és assignar notes ni mesurar competències. La qualitat final del raonament és avaluada pel professor.
Integrar la IA d’esta manera promou activament la mentalitat de creixement: l’estudiant aprén que les seues pròpies preguntes i correccions el porten a la solució correcta. Este “diàleg socràtic assistit per IA” exemplifica com afavorir l’aprenentatge actiu, la metacognició i la mentalitat de creixement, en situar l’estudiant com a agent responsable del seu progrés.
Curiosos, resilients i creatius
La mentalitat de creixement combinada amb la pràctica deliberada serà l’avantatge competitiu de les universitats que incorporen d’esta manera la intel·ligència artificial. Este model desenvolupa habilitats com la curiositat, qüestionant les respostes de la IA; la resiliència, en aprendre de cada entrebanc; i la creativitat, ja que van més enllà del que està programat.
El veritable talent del demà no serà qui use millor esta ferramenta, sinó qui la supere amb esforç conscient, pensament original i passió per aprendre. Cultivar la mentalitat de creixement en l’era de la intel·ligència artificial no és un luxe: és el camí per a formar ciutadans crítics, adaptables i insubstituïbles per la tecnologia, capaços de convertir cada repte en una oportunitat de creixement professional.
Alberto Melián Ortiz, Vicedegà del Grau en Fisioteràpia. Professor titular de les assignatures de Treball de Fi de Grau i de Fisioteràpia de l’Aparell Locomotor, Universitat Pontifícia de Salamanca
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llig l’original.
Traducció Àgora CT
* Ho pots llegir perquè som Creative Commons