L'harem polític: Fatema Mernissi i el feminisme islàmic

La sociòloga i escriptora marroquina Fatema Mernissi (1940-2015), Premi Príncep d'Astúries de les Lletres, és una de les figures més influents del feminisme àrab contemporani. La seua obra analitza els mecanismes històrics, socials i polítics que han situat a les dones en posicions de subordinació en les societats musulmanes.

Mernissi és àmpliament citada per una de les seues crítiques més conegudes a Occident, en particular als cànons de bellesa dominants. En L'harem a Occident, sosté que l'harem no ha d'entendre's únicament com una institució física pròpia de les societats islàmiques, sinó que en altres contextos culturals existixen formes de confinament simbòlic que limiten l'autonomia de les dones. Entre elles esmenta la pressió exercida pels estàndards estètics –sovint resumits en l'obsessió per la talla 38– com a exemple d'un sistema de control del cos femení que opera de forma igualment restrictiva.

Estudi de les fonts normatives

No obstant això, més enllà d'esta coneguda crítica, una part rellevant de la seua obra se centra en l'anàlisi de les fonts de l'islam i en com han sigut utilitzades per a legitimar la desigualtat de gènere.

En L'harem polític. El Profeta i les dones, Mernissi adopta un enfocament històric-crític poc habitual en eixe moment dins dels estudis sobre islam i gènere. El seu objectiu no va ser elaborar una teologia alternativa ni oferir una exegesi alcorànica completa, sinó examinar els processos de construcció de l'autoritat religiosa. Per a això se centra especialment en els hadices –els relats que transmeten dites i fets atribuïts al profeta Mahoma– que, juntament amb l'Alcorà, constituïxen una de les principals fonts normatives de la tradició islàmica.

Mernissi va analitzar críticament alguns hadices utilitzats per a justificar l'exclusió de les dones de l'esfera pública, estudiant el context polític en el qual són transmesos i canonitzats mitjançant ferramentes de la pròpia tradició islàmica juntament amb mètodes historiogràfics moderns.

La seua tesi no va ser que tota la tradició siga invàlida, ni que les col·leccions canòniques manquen de valor, sinó que uns certs textos han de llegir-se a la llum de les lluites polítiques dels primers segles de l'islam.

Des d'esta perspectiva, la subordinació femenina no seria un mandat immutable de la revelació, sinó el resultat de processos històrics en els quals l'autoritat religiosa es va entrellaçar amb interessos de poder. És en esta línia on Mernissi parla de “hadices misògins”: relats que han servit per a legitimar la desigualtat. La seua pregunta de fons és clara: contenia l'islam en els seus orígens un marc ètic més igualitari que va ser progressivament restringit per interpretacions patriarcals posteriors?

El resultat va ser nou i trencador, perquè va posar en dubte l'autoritat d'unes certes fonts sagrades. Es va atrevir fins i tot a qüestionar l'origen del propi hijab i a preguntar-se pel procés de construcció d'una ortodòxia sobre esta peça, convertida amb el temps en símbol de la identitat musulmana. Mernissi responsabilitza una vegada més als exegetes i conclou que el seu “fetitxització” respon als mateixos interessos que busquen la subordinació de les dones.

Un fenomen històric concret

Amb freqüència s'inclou a Mernissi dins de l'anomenat feminisme islàmic. Este corrent intel·lectual sosté que els principis ètics de l'islam són compatibles amb la igualtat de gènere i proposa interpretar les fonts religioses des d'eixa perspectiva.

És cert que la seua obra compartix trets amb el feminisme islàmic: qüestiona lectures patriarcals de l'islam i mostra que la desigualtat no és inherent al text revelat. En eixe sentit, va obrir un camp d'investigació que posteriorment van desenrotllar autores que sí que es definixen explícitament com a feministes islàmiques i que practiquen directament l'exegesi alcorànica en clau de gènere. Un exemple és el seu compatriota Asma Lamrabet, mèdica i escriptora marroquina que ha elaborat interpretacions de l'Alcorà defenent la igualtat entre hòmens i dones des de dins del marc islàmic.

No obstant això, l'enfocament de Mernissi presenta importants diferències, ja que no es va definir com a teòloga ni va articular un projecte de reforma jurídica islàmica. Per això, algunes autores assenyalen que la seua trajectòria travessa fronteres entre el feminisme secular i el feminisme islàmic, la qual cosa dificulta encasellar-la en eixa categoria.

Esta distinció s'aprecia si es compara, per exemple, amb iniciatives contemporànies com Musawah, un moviment internacional que es presenta com una xarxa global per la igualtat i la justícia en la família musulmana. Es tracta d'una organització que promou explícitament la reinterpretació (iytihad) de les fonts jurídiques dins del marc religiós i combina arguments islàmics amb estàndards internacionals de drets humans per a reformar les lleis de família vigents en molts països de majoria musulmana.

Siga com siga, l'aportació fonamental de Fatema Mernissi en relació amb els debats entorn de la desigualtat de gènere i l'islam va ser demostrar que en contextos musulmans la subordinació de les dones no pot presentar-se com un fet natural, sinó que és el resultat de fenòmens històrics concrets.

El seu llegat residix a haver introduït una pregunta decisiva sobre la relació de la subordinació de les dones musulmanes i l'autoritat religiosa masculina. En obrir eixa interrogació, va establir les bases perquè altres pensadores desenrotllaren lectures igualitàries més sistemàtiques i va mostrar que el debat sobre gènere i islam és un debat sobre història, autoritat i política.

Laura Millars, Professora Estudis Àrabs i Islàmics, Universitat Complutense de Madrid

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.