Leer en castellano

Sánchez Mato desmunta el mite de la fallida de les pensions davant un local d'Esquerra Unida a València ple fins a la bandera

L'economista demostra amb dades que el sistema públic de repartiment és la millor inversió financera per a la classe treballadora i presenta un pla concret per blindar-lo: una reforma fiscal de 111.000 milions, el destope de cotitzacions i l'auditoria del deute històric amb la Seguretat Social.

---

El passat dijous 26 de febrer, el local d'Esquerra Unida a València es va quedar menut. Ni una cadira buida. Durant més de dues hores, l'economista Carlos Sánchez Mato —exconcejal d'Economia de l'Ajuntament de Madrid i una de les veus més sòlides contra l'austeritat que va imposar el ministre Montoro— va desgranar davant un auditori expectant per què les pensions públiques no sols són viables, sinó que representen el millor instrument financer que pot tindre qualsevol treballador o treballadora. El títol de la conferència no deixava lloc al dubte: «Les pensions sí que són sostenibles».

El missatge central va ser directe: el pànic mediàtic sobre la suposada fallida del sistema és una eina dissenyada per empényer la ciutadania cap als fons privats. I les dades, va insistir, ho demostren.

L'acte tenia, a més, una dimensió valenciana. Segons les dades de febrer de 2026, la pensió mitjana al País Valencià és de 1.265 euros mensuals, cent euros per davall de la mitjana estatal —un 7,3% menys—. La perceben 1.074.359 persones. D'estes, 686.470 corresponen a jubilació, amb una pensió mitjana de 1.443 euros, mentre que les 244.639 pensions de viudetat es queden en 913 euros de mitjana. Xifres que posen rostre concret a un debat que massa sovint es planteja en abstracte.

La pensió no és un regal: és salari diferit

Sánchez Mato va arrancar dirigint-se als pensionistes presents amb una afirmació que va recórrer tota la xarrada: la pensió no és una concessió graciosa de l'Estat, sinó un dret conquerit i, en termes econòmics, salari que el treballador ja va generar i que ara se li retorna.

L'economista va recordar que la recent reforma que vincula les pensions a l'IPC ha tingut un efecte tangible. Amb la fórmula anterior del Partit Popular, la pujada mitjana hauria sigut d'uns 3 euros mensuals. Ara ronda els 40. Una diferència que, multiplicada per milions de persones, marca la frontera entre l'empobriment i una vida digna. Gràcies a les reformes de 2021 i 2023, segons les projeccions de l'AIReF i l'Informe d'Envelliment, en 2050 es destinaran un 23% més de recursos al conjunt de pensionistes que si eixes reformes no s'hagueren aprovat, i un 33% més en 2070.

L'espill europeu: el que Espanya gastarà en 2050 ja ho gasten altres hui

Un dels arguments més contundents de la vesprada va ser la comparació internacional. Segons les projeccions, Espanya dedicarà en 2050 —l'any del pic demogràfic, quan es jubile la generació més nombrosa— un 16,1% del PIB a pensions. La xifra s'utilitza habitualment per generar alarma. Sánchez Mato la va posar en context: ja hi ha països europeus que hui sostenen els seus sistemes públics amb percentatges semblants o iguals, i cap d'ells ha col·lapsat.

La pregunta que va llançar a l'auditori va ser demolidora: si hui es pot destinar el 5% del PIB a despesa militar sense que ningú parle d'«insostenibilitat», per què genera pànic plantejar eixe mateix esforç per garantir la vida digna de les persones majors?

La dreta econòmica sol qualificar el sistema espanyol de «massa generós». Per al ponent, eixa suposada generositat és precisament un indicador de salut democràtica, no un defecte.

Als joves: cotitzar rendeix un 5,5%, cap fons privat ho iguala

Sánchez Mato va dedicar una part significativa de la conferència a combatre el missatge que la joventut rep amb insistència: «tu cotitzes, però no vas a cobrar». Amb càlculs de matemàtica financera a la mà, va demostrar que el sistema públic de repartiment ofereix una Taxa Interna de Rendibilitat (TIR) del 5,5% anual.

«On trobaràs en el mercat un producte privat que et done un 5,5% anual durant 30 anys? No existeix», va afirmar. Les dades li donen la raó: els plans de pensions privats han oferit una rendibilitat mitjana del 2,9% en els últims 25 anys. Quasi la meitat.

L'economista va posar com a exemple el cas recent del Regne Unit, on l'Estat va haver d'intervindre amb un rescat d'urgència per a salvar fons de pensions privats que estaven a punt de col·lapsar. La contradicció, va subratllar, és flagrant: els mateixos sectors que parlen de la «insostenibilitat» del sistema públic no mencionen que, quan el sector financer privat perd les seues apostes, és el diner públic el que acaba pagant la factura.

A Espanya, les dades confirmen la tendència: les aportacions a plans privats han caigut del 0,6% al 0,2% del PIB. Sense incentius fiscals massius, estos productes no són rendibles per a la majoria.

El fals conflicte generacional

Un altre mite que Sánchez Mato va desactivar amb claredat és el del conflicte entre generacions. «No és un conflicte entre nets i avis; és un conflicte de classe», va sentenciar. El problema dels joves per a pagar el lloguer no és que els seus avis cobren una pensió digna, sinó que no hi ha habitatge públic suficient i els salaris són precaris.

Defensar les pensions de hui, va argumentar, és assegurar que quan les persones joves d'ara arriben a l'edat de jubilació, el sistema continue sent un refugi públic i no un negoci per a la banca.

La Seguretat Social no és un pou sense fons: el deute històric de 286.000 milions

Per als treballadors i treballadores en actiu que veuen pujar les seues cotitzacions, Sánchez Mato va aportar un fet històric revelador: en 48 dels últims 60 anys, la Seguretat Social va tindre superàvit.

Eixe diner no es va guardar. Es va utilitzar per a construir hospitals, carreteres i pagar despeses que no corresponien al sistema —els anomenats «gastos impropios»— per un valor que l'economista va xifrar en 286.000 milions d'euros a preus actuals.

«Si ara fa falta que l'Estat aporte diners dels impostos a les pensions, no és un rescat. És simplement tornar el que els treballadors ja van prestar a l'Estat durant dècades», va explicar.

Però les millores aconseguides no han d'ocultar l'assignatura pendent. Segons les dades de la presentació, 3,6 milions de pensionistes a tot l'Estat perceben prestacions per davall del llindar de pobresa —827 euros mensuals en 14 pagues— i 1,5 milions cobren menys de 552 euros, situació qualificada de pobresa severa. Sense les transferències per jubilació, la pobresa entre les persones majors de 65 anys es quadruplicaria, passant del 16,9% actual al 80%. La reforma ha sigut un avanç, però queda camí.

El pla d'Izquierda Unida - Esquerra Unida: d'on ixen els recursos

Sánchez Mato no es va limitar al diagnòstic. En representació de la seua formació política, va presentar un pla de xoc amb propostes concretes, algunes ja portades al Congrés dels Diputats.

Reforma fiscal integral. La proposta central és un pla per recaptar 111.000 milions d'euros addicionals. El 95% d'eixa quantitat provindria de gravar les rendes i patrimonis superiors a 60.000 euros i d'aconseguir que les grans corporacions paguen un tipus efectiu real, posant fi a l'enginyeria fiscal de les multinacionals, que segons el ponent tributen a penes al 10% efectiu.

Destope de cotitzacions. Que les persones que perceben salaris molt elevats cotitzen per la totalitat dels seus ingressos, i no sols per una part com ocorre ara.

Auditoria i blindatge legal. Exigir que es publique l'auditoria ja prevista en la llei de 2021 —encara pendent— per aclarir el deute històric, i blindar per llei que els recursos de les pensions no es destinen a cap altre fi.

Regularització migratòria. La regularització extraordinària de les persones migrants que ja viuen ací injectaria cotitzants i drets immediats al sistema.

Habitatge i salaris dignes. Reduir els preus del lloguer —amb un objectiu de 300 euros de mitjana— i millorar els salaris mínims perquè la joventut estabilitze la seua vida i augmente les cotitzacions que alimenten el sistema.

El calendari: tres horitzons

L'economista va establir una full de ruta amb tres temps. En l'immediat, la proposta de reforma fiscal ja està presentada al Congrés, i l'exigència de l'auditoria és una batalla oberta amb el Ministeri d'Hisenda. A curt termini, cal fer front a l'ofensiva mediàtica que busca normalitzar els plans de pensions d'empresa i privats, aprofitant que les aportacions a estos fons estan en caiguda. I en l'horitzó de 2050, Sánchez Mato sosté que si estes reformes s'apliquen ara, Espanya arribarà al pic demogràfic amb un sistema perfectament sostenible, dedicant a pensions un percentatge del PIB que altres països europeus ja gestionen amb normalitat.

La conferència va acabar amb un auditori bolcat en preguntes. El missatge final de Sánchez Mato va ser una advertència i una crida a l'acció alhora: «Arriba un govern de dretes i en sis mesos reventen açò sense soroll.» La sostenibilitat de les pensions, va concloure, no es firma només al BOE. Es defén cada dia entenent que la pensió és la major conquesta social de la classe treballadora, i que els recursos per a garantir-la existeixen. Només fa falta la voluntat política d'anar a buscar-los on són.

Redacció Crònica

*

En Castellano

Sánchez Mato desmonta el mito de la quiebra de las pensiones ante un local de Esquerra Unida en València lleno hasta la bandera

El economista demuestra con datos que el sistema público de reparto es la mejor inversión financiera para la clase trabajadora y presenta un plan concreto para blindarlo: una reforma fiscal de 111.000 millones, el destope de cotizaciones y la auditoría de la deuda histórica con la Seguridad Social.

---

El pasado jueves 26 de febrero, el local de Esquerra Unida en València se quedó pequeño. Ni una silla vacía. Durante más de dos horas, el economista Carlos Sánchez Mato —exconcejal de Economía del Ayuntamiento de Madrid y una de las voces más sólidas contra la austeridad que impuso el ministro Montoro— desgranó ante un auditorio expectante por qué las pensiones públicas no solo son viables, sino que representan el mejor instrumento financiero que puede tener cualquier trabajador o trabajadora. El título de la conferencia no dejaba lugar a dudas: «Las pensiones sí son sostenibles».

El mensaje central fue directo: el pánico mediático sobre la supuesta quiebra del sistema es una herramienta diseñada para empujar a la ciudadanía hacia los fondos privados. Y los datos, insistió, lo demuestran.

El acto tenía, además, una dimensión valenciana. Según los datos de febrero de 2026, la pensión media en la Comunitat Valenciana es de 1.265 euros mensuales, cien euros por debajo de la media estatal —un 7,3% menos—. La perciben 1.074.359 personas. De estas, 686.470 corresponden a jubilación, con una pensión media de 1.443 euros, mientras que las 244.639 pensiones de viudedad se quedan en 913 euros de media. Cifras que ponen rostro concreto a un debate que demasiado a menudo se plantea en abstracto.

La pensión no es un regalo: es salario diferido

Sánchez Mato arrancó dirigiéndose a los pensionistas presentes con una afirmación que recorrió toda la charla: la pensión no es una concesión graciosa del Estado, sino un derecho conquistado y, en términos económicos, salario que el trabajador ya generó y que ahora se le devuelve.

El economista recordó que la reciente reforma que vincula las pensiones al IPC ha tenido un efecto tangible. Con la fórmula anterior del Partido Popular, la subida media habría sido de unos 3 euros mensuales. Ahora ronda los 40. Una diferencia que, multiplicada por millones de personas, marca la frontera entre el empobrecimiento y una vida digna. Gracias a las reformas de 2021 y 2023, según las proyecciones de la AIReF y el Informe de Envejecimiento, en 2050 se destinarán un 23% más de recursos al conjunto de pensionistas que si esas reformas no se hubieran aprobado, y un 33% más en 2070.

El espejo europeo: lo que España gastará en 2050 ya lo gastan otros hoy

Uno de los argumentos más contundentes de la tarde fue la comparación internacional. Según las proyecciones, España dedicará en 2050 —el año del pico demográfico, cuando se jubile la generación más numerosa— un 16,1% del PIB a pensiones. La cifra se utiliza habitualmente para generar alarma. Sánchez Mato la puso en contexto: ya hay países europeos que hoy sostienen sus sistemas públicos con porcentajes similares o iguales, y ninguno de ellos ha colapsado.

La pregunta que lanzó al auditorio fue demoledora: si hoy se puede destinar el 5% del PIB a gasto militar sin que nadie hable de «insostenibilidad», ¿por qué genera pánico plantear ese mismo esfuerzo para garantizar la vida digna de las personas mayores?

La derecha económica suele calificar el sistema español de «demasiado generoso». Para el ponente, esa supuesta generosidad es precisamente un indicador de salud democrática, no un defecto.

A los jóvenes: cotizar rinde un 5,5%, ningún fondo privado lo iguala

Sánchez Mato dedicó una parte significativa de la conferencia a combatir el mensaje que la juventud recibe con insistencia: «tú cotizas, pero no vas a cobrar». Con cálculos de matemática financiera en la mano, demostró que el sistema público de reparto ofrece una Tasa Interna de Rentabilidad (TIR) del 5,5% anual.

«¿Dónde vas a encontrar en el mercado un producto privado que te dé un 5,5% anual durante 30 años? No existe», afirmó. Los datos le dan la razón: los planes de pensiones privados han ofrecido una rentabilidad media del 2,9% en los últimos 25 años. Casi la mitad.

El economista puso como ejemplo el caso reciente del Reino Unido, donde el Estado tuvo que intervenir con un rescate de urgencia para salvar fondos de pensiones privados que estaban a punto de colapsar. La contradicción, subrayó, es flagrante: los mismos sectores que hablan de la «insostenibilidad» del sistema público no mencionan que, cuando el sector financiero privado pierde sus apuestas, es el dinero público el que acaba pagando la factura.

En España, los datos confirman la tendencia: las aportaciones a planes privados han caído del 0,6% al 0,2% del PIB. Sin incentivos fiscales masivos, estos productos no son rentables para la mayoría.

El falso conflicto generacional

Otro mito que Sánchez Mato desactivó con claridad es el del conflicto entre generaciones. «No es un conflicto entre nietos y abuelos; es un conflicto de clase», sentenció. El problema de los jóvenes para pagar el alquiler no es que sus abuelos cobren una pensión digna, sino que no hay suficiente vivienda pública y los salarios son precarios.

Defender las pensiones de hoy, argumentó, es asegurar que cuando las personas jóvenes de ahora lleguen a la edad de jubilación, el sistema siga siendo un refugio público y no un negocio para la banca.

La Seguridad Social no es un pozo sin fondo: la deuda histórica de 286.000 millones

Para los trabajadores y trabajadoras en activo que ven subir sus cotizaciones, Sánchez Mato aportó un hecho histórico revelador: en 48 de los últimos 60 años, la Seguridad Social tuvo superávit.

Ese dinero no se guardó. Se utilizó para construir hospitales, carreteras y pagar gastos que no correspondían al sistema —los llamados «gastos impropios»— por un valor que el economista cifró en 286.000 millones de euros a precios actuales.

«Si ahora hace falta que el Estado aporte dinero de los impuestos a las pensiones, no es un rescate. Es simplemente devolver lo que los trabajadores ya prestaron al Estado durante décadas», explicó.

Pero las mejoras conseguidas no deben ocultar la asignatura pendiente. Según los datos de la presentación, 3,6 millones de pensionistas en todo el Estado perciben prestaciones por debajo del umbral de pobreza —827 euros mensuales en 14 pagas— y 1,5 millones cobran menos de 552 euros, situación calificada de pobreza severa. Sin las transferencias por jubilación, la pobreza entre las personas mayores de 65 años se cuadruplicaría, pasando del 16,9% actual al 80%. La reforma ha sido un avance, pero queda camino.

El plan de Izquierda Unida - Esquerra Unida: de dónde salen los recursos

Sánchez Mato no se limitó al diagnóstico. En representación de su formación política, presentó un plan de choque con propuestas concretas, algunas ya llevadas al Congreso de los Diputados.

Reforma fiscal integral. La propuesta central es un plan para recaudar 111.000 millones de euros adicionales. El 95% de esa cantidad provendría de gravar las rentas y patrimonios superiores a 60.000 euros y de conseguir que las grandes corporaciones paguen un tipo efectivo real, poniendo fin a la ingeniería fiscal de las multinacionales, que según el ponente tributan apenas al 10% efectivo.

Destope de cotizaciones. Que las personas que perciben salarios muy elevados coticen por la totalidad de sus ingresos, y no solo por una parte como ocurre ahora.

Auditoría y blindaje legal. Exigir que se publique la auditoría ya prevista en la ley de 2021 —todavía pendiente— para aclarar la deuda histórica, y blindar por ley que los recursos de las pensiones no se destinen a ningún otro fin.

Regularización migratoria. La regularización extraordinaria de las personas migrantes que ya viven aquí inyectaría cotizantes y derechos inmediatos al sistema.

Vivienda y salarios dignos. Reducir los precios del alquiler —con un objetivo de 300 euros de media— y mejorar los salarios mínimos para que la juventud estabilice su vida y aumente las cotizaciones que alimentan el sistema.

El calendario: tres horizontes

El economista estableció una hoja de ruta con tres tiempos. En lo inmediato, la propuesta de reforma fiscal ya está presentada en el Congreso, y la exigencia de la auditoría es una batalla abierta con el Ministerio de Hacienda. A corto plazo, hay que hacer frente a la ofensiva mediática que busca normalizar los planes de pensiones de empresa y privados, aprovechando que las aportaciones a estos fondos están en caída. Y en el horizonte de 2050, Sánchez Mato sostiene que si estas reformas se aplican ahora, España llegará al pico demográfico con un sistema perfectamente sostenible, dedicando a pensiones un porcentaje del PIB que otros países europeos ya gestionan con normalidad.

La conferencia terminó con un auditorio volcado en preguntas. El mensaje final de Sánchez Mato fue una advertencia y un llamamiento a la acción al mismo tiempo: «Llega un gobierno de derechas y en seis meses revientan esto sin ruido». La sostenibilidad de las pensiones, concluyó, no se firma solo en el BOE. Se defiende cada día entendiendo que la pensión es la mayor conquista social de la clase trabajadora, y que los recursos para garantizarla existen. Solo hace falta la voluntad política de ir a buscarlos donde están.

Redacción Crónica