De veritat vam ser més feliços en 2016? Per què idealitzem el passat

En xarxes socials es multipliquen estos dies les imatges comparatives. Una foto de 2016 apareix al costat d'una altra de 2026. Diversos textos les acompanyen: “Així érem llavors”, “quan tot era més senzill”, “abans que el món es torçara”. Contemplem rostres més jóvens, somriures despreocupats. Una vida que, vista des de hui, sembla més lleugera.

No és només una moda visual. Darrere d'estes comparacions batega una idea cada vegada més estesa: que 2016 va ser el “últim any bo”. Un temps previ a la pandèmia, a les crisis encadenades i a la sensació d'incertesa permanent que definix el present. Però és correcta esta percepció?

Arriba un moment en la vida en què el passat comença a semblar més amable. No importa si parlem de la infància, de la joventut o de quan treballàvem. Alguna cosa canvia i, de sobte, els records s'omplin d'estius interminables, converses sense presses i problemes que hui semblen xicotets. Llavors sorgix la frase: “Abans es vivia millor”.

Però realment vivíem millor llavors? O estem mirant eixe passat a través del filtre de la nostàlgia? I si el que ha canviat no és tant el que vivim, sinó la forma en què ho recordem?

Per a entendre per què tendim a idealitzar determinats moments de la nostra vida i per què ho fem amb tanta força quan el present es torna incert, convé fixar-se menys en el que va ocórrer en 2016 i en com funciona la nostra memòria.

Recordar no és tornar arrere

Solem pensar que la memòria funciona com una espècie d'arxiu: desem experiències i, quan volem, les traiem intactes. No obstant això, la memòria no reproduïx el passat: ho reconstruïx. Cada record és una versió actualitzada del que vivim, filtrada pel que som hui.

Cada vegada que recordem, el record s'activa, es reordena i es guarda de nou. Per això el passat no roman fix. Canvia amb nosaltres. Recordar és, en certa manera, reinterpretar.

Això explica algunes experiències que tots hem viscut alguna vegada. Per exemple, com un mateix episodi pot semblar-nos distint amb els anys. O com dos persones recorden de forma molt diferent una història compartida.

La memòria no guarda tot, ni ho guarda igual

La nostra memòria no és neutral. No emmagatzema cada detall ni tracta tots els records per igual. Alguns romanen accessibles durant dècades; uns altres es van difuminant sense que sapiem molt bé quan.

Les emocions tenen molt a veure amb això. Els records carregats d'emoció es consoliden millor que els neutres, però amb el temps ocorre una cosa curiosa: moltes experiències negatives perden força, mentres que les positives es mantenen més vives. No perquè les primeres desapareguen, sinó perquè es tornen menys accessibles.

Oblidar, en este sentit, no és una fallada: és una forma de protecció.

Quan el passat es torna més bonic

Això dona lloc al que la psicologia crida “biaix de positivitat”: la tendència a recordar la nostra vida com a millor del que va ser en realitat. No és que inventem records feliços, sinó que els negatius ocupen cada vegada menys espai quan mirem arrere.

Este biaix s'intensifica amb l'edat i es torna especialment visible a partir dels 60 anys. En eixe moment el record del passat comença a complir una altra funció. Ja no servix tant per a aprendre o planificar, sinó per a donar sentit, reafirmar qui som i sentir-nos bé amb la vida viscuda.

La jubilació: quan canvia la manera de mirar arrere

La jubilació sol marcar un abans i un després. No sols perquè canvie la rutina, sinó perquè canvia la manera en què percebem el temps. El futur deixa de ser un espai infinit i es torna més concret. I quan això ocorre, les nostres prioritats psicològiques es reorganitzen.

En esta etapa moltes persones es tornen més hàbils regulant les seues emocions. Aprenen, a vegades sense adonar-se, a no recrear-se tant en el negatiu i a rescatar amb més facilitat els records que aporten calma, orgull i afecte. La memòria autobiogràfica es convertix en una aliada per a mantindre l'equilibri emocional en un moment de grans canvis.

Per això, en mirar arrere, la vida sembla més amable. No perquè ho fora més, sinó perquè ara necessitem que ho siga.

Nostàlgia: no és debilitat, és adaptació

La nostàlgia sol veure's com una manera de viure ancorats en el passat. No obstant això, des de la psicologia sabem que complix una funció important. Recordar “els bons temps” reforça la nostra identitat, ens recorda d'on venim i ens ajuda a afrontar el present amb més serenitat.

La nostàlgia no ens allunya de la realitat, sinó que ens permet habitar-la amb més sentit. Només es torna problemàtica quan impedix viure el present. En la majoria dels casos, recordar amb carinyo és una forma sana de seguir avant.

Llavors, abans tot era millor?

Probablement no, però la nostra memòria no està dissenyada per a ser justa amb el passat, sinó útil per al present. En seleccionar, suavitzar i reconstruir el viscut, la memòria ens ajuda a mantindre una història personal coherent i emocionalment sostenible.

Potser, quan diem que abans tot era millor, no estem parlant del passat. Estem parlant d'una memòria que fa el que sempre ha fet: cuidar-nos.

Tatiana Romero Arias, Facultat de Ciències de la Salut. Dpto. de Psicologia, Universitat Europea

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.