#geopolítica  #dretsihumanitat  #Europa

Més que una sèrie de provocacions, el projecte exterior de Trump dibuixa un pla calculat: erosionar la Unió Europea, trencar el seu model social i afeblir els seus mecanismes de protecció, amb l’ajuda de socis com Israel, l’ultradreta i la força bruta del poder nord-americà.

La manera com Donald Trump ha gestionat la relació amb Europa no és una suma de decisions aïllades o exabruptes improvisats. És, més bé, la peça d’un pla coherent: una voluntat explícita de desgastar la Unió Europea, desmuntar-ne el model de protecció social i rebaixar els estàndards democràtics, tot això fent servir la força econòmica i militar d’Estats Units com a palanca. El full de ruta no és nou, però amb Trump agafa una dimensió inèdita per la seua brutalitat i per l’aliança amb actors com l’ultradreta europea i, sobretot, Israel, que actua com a soci privilegiat per a consolidar una estratègia global a tres temps: primer Europa, després Orient Pròxim i, al final, la Xina.

Bases militars com a peons d’un taulell global

Els Estats Units mantenen una presència militar desplegada per tot el món, que no té comparació. Parlem de centenars de bases i milers de tropes repartides estratègicament, incloent-hi pràcticament tots els països d’Europa occidental. Estes instal·lacions no són casernes neutres: funcionen com caps de platja des d’on projectar poder i influència. I en territori europeu, esta presència es tradueix en dependència material i política.

Dins de l’OTAN, la posició de Washington és absolutament dominant. Gràcies al pes militar i a la regla del consens (on tot ha de ser aprovat per unanimitat), els EUA poden vetar qualsevol moviment que contravinga els seus interessos. Cap estat europeu pot usar l’Aliança per a diferenciar-se o oposar-se. I això fa que, de facto, l’arquitectura de seguretat europea estiga subordinada a la voluntat de la Casa Blanca.

D’una aliança desigual a una relació de càstig

Trump no veu la Unió Europea com un soci estratègic. La tracta com un obstacle, com un bloc que cal disciplinar i reduir. En lloc de reforçar ponts, ha utilitzat els aranzels com a armes i la política comercial com a eina de pressió: taxes del 25% al metall europeu, amenaces constants al sector de l’automòbil i penalitzacions encobertes sota el pretext de la “seguretat nacional”.

És una pràctica que va més enllà de l’economia. Forma part d’un estil que no busca l’equilibri, sinó la imposició. Ja no es parla de relació transatlàntica com a projecte compartit, sinó de relació de força: qui mana, qui obeeix i qui paga les conseqüències si no segueix el guió.

Israel, l’aliat amb qui assajar i projectar força

Un dels aspectes més significatius —i sovint poc analitzats— és el paper d’Israel dins d’aquesta estratègia. En un primer moment, Trump mostrava desconeixement i desorientació respecte a Orient Pròxim. Però ràpidament va entendre el valor estratègic d’Israel: un aliat fidel, militarment poderós i amb capacitat per actuar agressivament sense grans costos diplomàtics.

Amb el suport incondicional a les polítiques israelianes —el trasllat de l’ambaixada a Jerusalem, l’aval a l’annexió de territoris o la cobertura als bombardejos a Gaza—, Trump no sols consolidava un front comú a Orient Pròxim, sinó que assajava una forma d’actuar unilateral, de força i desafiament obert al dret internacional. I, a més, testejava la resposta europea: limitada, tèbia, simbòlica. Una lliçó clara. Amb Israel al seu costat, Trump sap que té un soci útil per al seu objectiu principal: preparar el terreny per a l’enfrontament amb la Xina, debilitant abans qualsevol contrapes militar, econòmic o ideològic que puga vindre d’Europa.

Una política exterior que ignora les normes

La lògica de força que Trump ha imposat es veu també en altres escenaris. A Veneçuela, la seua administració ha impulsat bloquejos navals, sancions financeres i confiscació de vaixells, tot justificant-ho com a part d’una “estratègia de pressió màxima”. A Mèxic, les exigències en matèria de seguretat i migració han anat acompanyades de l’amenaça de bloquejos comercials.

La conclusió és clara: la força militar i econòmica s’utilitza com a eina de política exterior sense filtres, saltant-se el multilateralisme i donant per fet que cap norma internacional limitarà el poder dels EUA.

A casa, menys estat i menys drets

Paral·lelament, Trump ha impulsat una reconfiguració profunda de l’Estat nord-americà: reculada en drets civils, desmuntatge de polítiques antidiscriminació, retirada dels mecanismes de revisió dels drets humans i retallades brutals en sanitat, serveis bàsics i ajudes públiques. El model que projecta cap a fora és el que està imposant dins: un estat més desigual, més autoritari i menys controlat.

Europa, el blanc ideològic a batre

La nova Estratègia de Seguretat Nacional dels EUA expressa obertament la desconfiança cap a Europa. Defineix la UE com una estructura en declivi i aposta per donar suport a les forces “sobiranistes” —en realitat, ultradretanes— que volen desmuntar la integració. Per a Washington, les normes comunitàries són un llast, i el model europeu de drets i protecció social, un problema.

És una ofensiva cultural amb efectes materials. La Unió es veu qüestionada des de dins per governs afins a esta visió —Hongria, Polònia, Itàlia— i des de fora per un aliat que ja no amaga que vol una Europa feble, fragmentada i sotmesa.

Groenlàndia, assaig de dominació territorial

En este context, el nomenament d’un “enviat especial per a Groenlàndia” amb el mandat explícit d’“aconseguir que s'integre en els EUA” no és cap excentricitat. És una maniobra calculada per a posar a prova la sobirania europea. Davant d’un desafiament directe a un territori sota l’òrbita d’un Estat membre de la UE i de l’OTAN, la resposta ha sigut simbòlica i ineficaç. I és que ni la Unió disposa d’una força militar pròpia, ni l’Aliança pot contradir els EUA. El resultat? Una situació d’impunitat.

Un model en disputa

Tot això no és només una crisi diplomàtica o un conflicte puntual. És una batalla ideològica sobre quin model de civilització volem. I en este moment, el projecte europeu encara representa:

• Diversitat política i cultural dins d’un marc comú.
• Llibertats públiques sostingudes per drets socials concrets.
• Un compromís, imperfecte però real, amb els drets humans.
• Un estat del benestar que continua sent referència global.

Trump vol fer desaparèixer eixa referència. I per a aconseguir-ho, compta amb poder militar, capacitat econòmica, aliats com Israel i l’extrema dreta, i un relat que apel·la al ressentiment, a la por i a la identitat tancada.

El perill no és abstracte. És present i concret. No cal imaginar una guerra per entendre el risc. N’hi ha prou amb observar com, a poc a poc, les regles que protegien a les persones van sent substituïdes per la llei del més fort.

La pregunta, no és què farà Trump. La pregunta és què estem disposats a fer nosaltres per defensar allò que representa Europa. Perquè el perill no és que ens ho lleven de colp. El perill és que ho perdem per inacció, peça a peça.

Redacció Crònica

Àgora CT Editorial