Terraplanismo, esperits i teories conspirativas: per què hi ha creences impermeables a les proves?

El 22 de febrer de 2020, Mad Mike Hughes va remolcar un coet casolà fins al desert de Mojave i es va llançar al cel. El seu objectiu? Comprovar que la Terra era plana des de l'espai. Era el seu tercer intent i, tràgicament, va resultar fatal. Hughes es va estavellar poc després de l'enlairament i va morir.

El sobrenom d'Hughes, Mad Mike, pot semblar molt encertat. Potser no és una bogeria arriscar la vida lluitant per una teoria que va ser refutada en la antiga Grècia?

Però la convicció d'Hughes, encara que sorprenent, no és única. En totes les cultures registrades, les persones han mantingut creences fermes que semblaven mancar de proves al seu favor, alguna cosa que podríem denominar “creences extraordinàries”.

Per a els antropòlegs evolutius com jo, l'omnipresència d'esta mena de creences és un enigma. El cervell humà va evolucionar per a formar models precisos del món, i la majoria de les vegades el fem bastant bé. Llavors, per què les persones també solen adoptar i desenrotllar creences que manquen de proves sòlides que les recolzen?

En una nova ressenya publicada en la revista Trends in Cognitive Sciences, propose una resposta senzilla: les persones arriben a creure en la Terra plana, els esperits i les vacunes amb microxips per les mateixes raons per les quals arriben a creure en qualsevol altra cosa. Les seues experiències els porten a pensar que eixes creences són certes.

Teories de creences extraordinàries

La majoria dels científics socials han adoptat un punt de vista diferent sobre este tema. Unes certes creences sobrenaturals, les teories conspirativas i la pseudociència han sorprés els investigadors per ser totalment impermeables a les proves que les contradiuen. En conseqüència, han assumit que l'experiència no és rellevant per a la formació d'eixes creences. En canvi, s'han centrat en altres dos factors explicatius.

La primera explicació comuna són els biaixos cognitius. Molts psicòlegs sostenen que els éssers humans posseïxen dreceres mentals per a raonar sobre com funciona el món. Per exemple, les persones són molt propenses a veure intencions i intel·ligència darrere d'esdeveniments aleatoris. Un biaix d'este tipus podria explicar per què la gent sol creure que les deïtats controlen fenòmens com el clima o les malalties.

El segon factor és la dinàmica social: les persones adopten unes certes creences no perquè estiguen segures que són certes, sinó perquè altres persones les tenen o perquè volen transmetre alguna cosa sobre si mateixes als altres. Per exemple, alguns teòrics de la conspiració poden adoptar creences estranyes perquè dites creences venen acompanyades d'una comunitat de creients lleials i solidaris.

Els dos enfocaments poden explicar en part com les persones arriben a tindre creences extraordinàries. Però descarten tres formes en les quals l'experiència, juntament amb els altres dos factors, pot modelar eixes idees.

L'experiència com a filtre

En primer lloc, propose que l'experiència pot actuar com un filtre. Determina quines creences extraordinàries poden difondre's amb èxit entre la població.

Prenguem com a exemple la teoria que la Terra és plana. Sabem amb absoluta certesa que és falsa, però no és més o menys errònia que la teoria que la Terra té forma de con. Llavors, què fa que només el terraplanismo tinga èxit enfront d'altres alternatives igualment incorrectes?

La resposta és tan òbvia com sembla: la Terra sembla plana quan estem sobre ella, no té forma de con. L'evidència visual afavorix una creença extraordinària sobre les altres. Per descomptat, l'evidència científica mostra clarament que el nostre planeta és redó, però resulta estrany que algunes persones preferisquen confiar en el que els diuen els seus ulls.

2. L'experiència com a espurna

El meu segon argument és que l'experiència actua com a espurna per a les creences extraordinàries. Les experiències estranyes, com les al·lucinacions auditives, són difícils d'explicar i comprendre. Per això, les persones fan tot el possible per explicar-les i, en fer-ho, se'ls ocorren creences que semblen adequadament estranyes.

Per a esta via, la paràlisi del somni és un bon cas d'estudi. Este fenomen es produïx en l'espai entre el somni i la vigília: sentim que estem desperts, però no podem moure'ns ni parlar. És aterridor i bastant comú. I, curiosament, els qui ho patixen solen sentir com si hi haguera un agent amenaçador assegut sobre el seu pit.

Com a científic, interprete la paràlisi del somni com el resultat d'una confusió neuronal. Però no és difícil imaginar com algú sense formació científica –és a dir, quasi tots els éssers humans al llarg de la història– podria interpretar l'experiència com una prova de l'existència d'éssers sobrenaturals.

L'experiència com a ferramenta

Per a mi, la tercera via potencial cap a creences extraordinàries és especialment intrigant. En molts casos, les persones no sols adopten estes creences, sinó que desenrotllen pràctiques immersives que fan que semblen verdaderes.

Per exemple, imagine que és vosté una agricultora que viu en les terres altes de Lesotho, en el sud d'Àfrica, on fa treball de camp etnogràfic. Patix una sèrie d'avortaments espontanis i vol saber per què. Així que acudix a una remeiera tradicional, qui li diu que pot obtindre la resposta dels seus avantpassats bevent una beguda al·lucinògena. Vosté pren la beguda i, poc després, comença a veure esperits que li parlen i li expliquen els motius de la seua desgràcia.

És evident que una experiència com esta podria reforçar la seua creença en l'existència dels esperits. Estes pràctiques immersives, com la oració, la dansa ritual i el ús religiós de substàncies psicoactives, creen proves que fan que les creences associades semblen certes.

Què ve després?

Les creences extraordinàries no són intrínsecament bones o dolentes. En particular, les creences religioses proporcionen significat, seguretat i un sentit de comunitat a milers de milions de persones.

No obstant això, algunes creences extraordinàries són motiu de gran preocupació. Concretament, la desinformació sobre ciència i política és molt perillosa. En reconéixer com eixes creences es formen a partir de l'experiència, els investigadors poden trobar millors formes de combatre la seua propagació.

No obstant això, és igualment important que la perspectiva que suggerisc puga fomentar una major compassió i afinitat cap a les persones que tenen creences que semblen molt diferents a les seues. No estan “boges” ni són insinceres. Com qualsevol altre ésser humà, consideren que les proves estan de la seua part.

Eli Elster, Doctoral Candidate in Evolutionary Anthropology, University of Califòrnia, Davis

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.