És possible la transició verda sense silici i liti?

La lluita contra el canvi climàtic i el trànsit cap a una economia verda, com la promoguda per el Pacte Verd Europeu, es basa en l'adopció massiva de tecnologies netes, des de l'energia renovable i els vehicles elèctrics fins a la gestió avançada de residus. No obstant això, una anàlisi recent que analitza dades de patents i de producció de materials revela una paradoxa crucial: encara que es busca reduir la dependència dels combustibles fòssils, la transició està creant una nova i marcada dependència de minerals crítics, la cadena de subministrament dels quals és inherentment vulnerable a interrupcions.

La Agència Internacional de l'Energia (AIE) preveu que la necessitat mundial de minerals crítics podria quadruplicar-se per a 2040. Este augment dràstic trasllada la pressió ambiental, social i geopolítica dels hidrocarburs a la producció i el comerç de minerals, que no està exempta de dificultats.

Hi ha suficient?

El primer obstacle és la pròpia disponibilitat física i la infraestructura necessària. Les reserves mundials actuals i conegudes de molts minerals podrien no ser suficients per a cobrir la demanda projectada. A això s'afig que l'extracció i el processament dels volums requerits per a la transició verda exigixen una infraestructura que hui no existix a l'escala necessària.

A més, molts dels inputs necessaris mai s'han extret ni processament a gran escala. Construir i operar la infraestructura minera i de refinat amb els estrictes estàndards de seguretat i continuïtat necessaris per al subministrament d'energia neta representa un desafiament tècnic i econòmic encara inexplorat. Esta incertesa posa en dubte la viabilitat dels objectius ambientals més ambiciosos.

Colls de botella

Malgrat els desitjables objectius de reciclatge i noves exploracions, l'acceleració dels terminis que exigixen les recents promeses polítiques amenaça amb generar seriosos colls de botella en el subministrament.

L'accessibilitat als minerals està intrínsecament lligada a la seua distribució geogràfica, la qual cosa exposa la cadena de subministrament a tensions geopolítiques i a marcats desequilibris.

Els minerals més demandats

El nostre estudi revela tres patrons empírics.

Primer, destaquem el paper central de dos elements: el silici i el liti. Els seus vincles amb les tecnologies essencials de la transició energètica són notables i multifacètics.

El silici destaca per la seua importància crítica en múltiples àmbits com l'energia renovable, concretament, les cèl·lules fotovoltaiques, les tecnologies d'emmagatzematge d'energia, com les bateries, o la gestió de residus.

El liti també és de gran interés, però per una peculiaritat: es troba fortament representat en tecnologies verdes que depenen, en mitjana, de menys minerals crítics en comparació amb altres tecnologies analitzades. Un exemple clar és el transport per carretera, on les bateries i els dispositius d'emmagatzematge d'energia depenen de manera extensa i quasi exclusiva del liti, la qual cosa impulsa el desplegament dels vehicles elèctrics.

Altres tecnologies verdes que exigixen grans quantitats de liti inclouen el calfament, la ventilació o l'aire condicionat d'alta eficiència energètica, així com les tecnologies de conservació de l'aigua.

El denominador comú entre el liti i el silici és el seu paper crucial en les bateries, des de lluny el component habilitador més important. Les bateries són essencials tant per a l'emmagatzematge d'energia en plantes renovables com per a la mobilitat elèctrica. Així mateix, la seua recuperació mitjançant una gestió de residus eficaç és vital per a previndre escassetat i mitigar riscos ambientals i de salut.

Països més vulnerables

La segona troballa del nostre estudi consistix a revelar patrons geogràfics de la codependència entre minerals i tecnologies verdes. Països amb carteres de patents menys diversificades, com Rússia, Austràlia, Taiwan i el Japó, estan potencialment més exposats a interrupcions en el subministrament de recursos naturals clau.

D'altra banda, la Unió Europea en el seu conjunt destaca com a consumidora neta de matèries primeres crítiques a causa del seu baix volum de producció. Dins d'Europa, l'estudi diferencia entre països amb una alta dependència i un insuficient proveïment intern (com Àustria o República Txeca) i aquells amb una dependència menor, gràcies a una base tecnològica més diversificada o una major producció d'uns certs materials (com Espanya, Alemanya i França).

Desequilibri entre producció i innovació

En este context, existix una notable asimetria entre els països que sustenten l'oferta d'inputs i els que impulsen la demanda a través d'innovació verda. Països d'ingressos predominantment baixos o mitjans, com Xile, la República Democràtica del Congo o Zàmbia, es troben a l'avantguarda del subministrament d'inputs crítics (els “mers proveïdors”), però a penes participen en les activitats d'innovació verda.

Este desequilibri planteja serioses preocupacions ètiques. La dependència dels productors europeus de tecnologia verda en la mineria de regions menys desenrotllades, que ja enfronten circumstàncies socioeconòmiques i ambientals precàries, suggerix que les polítiques verdes actuals podrien exacerbar les disparitats globals, soscavant la percepció pública i el compromís a llarg termini amb la lluita contra el canvi climàtic.

Davant este panorama, la transició energètica neta, encara que vital, té un costat fosc i complex. El nostre estudi no sols identifica els punts crítics (l'escassetat física, l'escalabilitat de la infraestructura i la distribució geogràfica), sinó que també obri un full de ruta per a la investigació futura.

És crucial que el debat sobre la sostenibilitat incorpore de manera frontal els alts costos i incerteses associats a l'extracció minera. La solució requerix no sols diversificar les fonts de subministrament i optimitzar el reciclatge, sinó també abordar les conseqüències socioeconòmiques i laborals als països d'origen per a garantir que la transició verda siga verdaderament justa i global.

Davide Consoli, Cientifico Titular en Ciències Socials, ENGINY (CSIC - UPV)

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.