A les aules espanyoles, cada vegada més professors arriben al final del trimestre amb un desgast que va molt més allà del cansament normal. Ansietat, estrés, insomni, sensació d'esgotament extrem… són símptomes freqüents entre els qui dediquen la seua vida a educar. Les dades ho confirmen: el 63 % dels docents en comunitats com Múrcia patixen problemes d'ansietat, i en altres regions com Madrid o Castella-la Manxa la xifra aconseguix el 80 %.

Un estudi pilot realitzat a Espanya mitjançant smartwatch mostra que el 84,4 % dels professors van manifestar sentir estrés, i el 30,6% ho considera “molt alt”. Altres informes recents indiquen que dos de cada cinc docents presenten símptomes compatibles amb la síndrome d'estar cremat, l'ansietat o la depressió.

A això se sumen les baixes laborals per depressió o sentir-se cremat, que en els últims anys no han deixat de créixer. En altres països existixen dades similars. Per exemple, a Austràlia el 90% dels professors reporten nivells d'estrés entre moderat i extremadament sever; i més de dos terços mostren símptomes moderats o severs de depressió i ansietat.

Per què es cremen els docents?

L'arrel d'este malestar està en la burocràcia excessiva, les classes amb massa estudiants per docent, la falta de recursos i, en molts casos, la sensació d'estar sempre “corrent darrere” de demandes tecnològiques i socials que canvien a un ritme impossible de seguir.

En un món hiperconectado, on la vida quotidiana ja acumula estrés per l'ús constant de pantalles i xarxes socials, l'escola es convertix en un altre focus de tensió per a l'adult que ensenya.

Diversos estudis mostren</> que la tecnologia pot contribuir significativament a l'estrés i esgotament docent, en augmentar les demandes laborals, com la preparació de classes digitals, la gestió de plataformes educatives o la disponibilitat fora de l'horari laboral. El seu impacte varia segons el context i pot mitigar-se quan existix suport institucional, formació adequada i recursos suficients.

Tornar al bàsic: terra, plantes, aire lliure

En este context, mirar cap a la naturalesa pot semblar una resposta massa senzilla. I no obstant això, els horts i jardins han demostrat un poder terapèutic que la ciència recolza des de fa dècades. En hospitals, centres de salut mental i programes de desintoxicació, l'horticultura i la jardineria s'usen com a ferramentes per a reduir l'ansietat, millorar l'ànim i afavorir la recuperació de pacients).

Si la naturalesa ajuda als qui travessen malalties o processos de rehabilitació, per què no oferir-la també als docents, la salut mental dels quals es ressent en silenci dins de les aules?

Horts escolars

Els horts escolars ja han mostrat beneficis per als estudiants: milloren l'alimentació, fomenten la concentració i enfortixen la relació amb l'entorn.

Però hi ha un aspecte menys explorat: quan el professorat participa de manera activa en estos espais, també obté un respir. Cuidar plantes, embrutar-se les mans de terra, respirar aire fresc o, simplement, tindre un espai verd dins del col·legi són gestos senzills que actuen com a contrapés al ritme accelerat del dia a dia.

Del claustre a la terra: propostes concretes

Integrar la naturalesa en la vida docent no significa afegir més càrrega de treball, sinó dissenyar espais i temps que humanitzen la rutina. Algunes idees que ja s'apliquen en escoles pioneres:

• Formació amb arrels verdes: tallers d'horticultura, jardineria urbana o ecoterapia, pensats no sols per a aprendre noves metodologies, sinó perquè els docents es beneficien personalment del contacte amb la naturalesa.

• Passejos terapèutics: reunions de claustre o sessions de desenrotllament professional que es traslladen a passejos a l'aire lliure, fomentant la reflexió i reduint la tensió.

• Espais reservats per al professorat: horts o terrasses verdes que no siguen només per a l'alumnat, sinó llocs de descans i desconnexió per als adults. En alguns col·legis dels Estats Units i Austràlia, per exemple, s'està reemplaçant el paviment per plantes natives, a més d'instal·lar jardins de pol·linitzadors i arbres resistents al clima. Estos espais no sols beneficien als estudiants, sinó que també proporcionen als docents àrees ombrejades per a relaxar-se i celebrar reunions informals, contribuint al seu benestar.

• Projectes comunitaris: obrir els horts escolars a famílies i veïns, de manera que els docents no se senten solos en la càrrega, sinó acompanyats per una xarxa de col·laboració.

Humanitzar l'escola

Parlar de jardins i horts no és parlar de moda, sinó de salut pública i d'educació sostenible. En un moment en el qual cada vegada més docents sol·liciten la baixa per ansietat o depressió, qualsevol inversió en el seu benestar té un retorn immediat en la qualitat de l'aprenentatge dels estudiants.

Cuidar a qui ensenya és cuidar a tota la comunitat educativa. I la medicina més accessible que tenim a mà és també la més oblidada: tornar al bàsic, a la terra, al verda, a l'aire lliure. Humanitzar les escoles significa reconéixer que el benestar del professorat no és un luxe, sinó la condició mínima perquè puga sostindre el dels seus alumnes.

Isabela García Senent, Pedagoga, Professora i Coordinadora d'Innovació Pedagògica. Facultat d'Educació UCJC, Universitat Camilo José Cela

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.