#Cine #Potemkine #Eisenstein

Un dels films més influents del cinema rus arriba al seu centenari amb un llegat que continua present.

El 24 de desembre de 1925, « Le Cuirassé Potemkine » es va estrenar a Moscou, marcant un abans i un després en la història del cinema. Aquest film, dirigit per Sergei Eisenstein, no només narra els esdeveniments de la revolta del cuirassat Potemkine, sinó que també ha influït en milers de cineastes i ha deixat una empremta profunda en la cultura visual mundial. La icònica escena de l'escalera d'Odessa, on es representa un massacre, és un dels moments més recordats i s'ha reproduït en nombrosos films al llarg del segle passat.

La realització d'« Le Cuirassé Potemkine » va néixer del desig de commemorar el vintè aniversari de la revolta de 1905. Eisenstein, després del seu primer llargmetratge « La Grève », va ser encarregat de crear una obra que capturés l'essència d'un moment històric important per a Rússia. Aquesta revolta popular, desencadenada per les condicions laborals precàries i el desencantament social, va posar a prova l'autocràcia de l'Imperi rus. Encara que la insurrecció va fracassar, la seva memòria ha perdurat.

El projecte original d'Eisenstein, que inicialment es titula « L'Any 1905 », pretenia dramatitzar diversos episodis històrics sense una connexió directa entre ells. Tanmateix, durant el rodatge a Odessa, Eisenstein va decidir centrar-se en un sol episodi, la revolta dels mariners del cuirassat Potemkine, que es negaven a menjar carn en mal estat. Així, la trama es va estructurar en cinc actes, amb un enfocament especial en la solidaritat del poble d'Odessa amb els mariners. Aquest canvi va resultar en una narrativa que, tot i la seva llibertat creativa, va ressonar amb la veritat històrica del moment.

Una de les escenes més impactants és precisament la del massacre a l'escala d'Odessa, que ha deixat una empremta emocional en els espectadors. La imatge d'un nadó dins d'una carreta que baixa incontrolat per les escales s'ha convertit en un símbol de la brutalitat i la impersonalitat de l'opressió. Eisenstein utilitzà una tècnica de muntatge que repetia imatges de patiment per subratllar la violència de les autoritats tsaristes.

Cent anys després de la seva estrena, el film ha perdut part del seu idealisme revolucionari, però la seva influència es manté viva. En 2025, el British Film Institute ha publicat una versió restaurada del film, recordant la seva importància en el cinema contemporani. Pel·lícules modernes han agafat prestades les tècniques d'Eisenstein, des de « Psicosi » d'Alfred Hitchcock fins a les escenes de « Joker » que remeten a la famosa escena de l'escala. La seva llegenda continua viva, i el seu missatge ressona en el moment actual, convidant a la reflexió sobre el poder i l'opressió.

La resposta potser es trobe en els dos episodis centrals mateixos, i en particular en el quart, amb la seua representació colpidora d’una massacre de civils desarmats – entre els quals destaca l’escena famosa del bebé en un cotxet descontrolat, baixant les escales – que confereixen a la pel·lícula una forta ressonància emocional i li donen una base moral.

A més, tot i ser quasi totalment fictícia, la cèlebre seqüència de les escales d’Odessa integra nombrosos temes, històricament fonamentats, provinents de l’escenari original, com ara l’antisemitisme generalitzat i l’opressió exercida per les autoritats tsaristes sobre el seu poble.

Aquests esdeveniments es representen després de manera colpidora gràcies a l’ús particular del muntatge per part d’Eisenstein, que repetix les imatges del sofriment dels innocents per subratllar la brutalitat impersonal de l’opressor tsarista.

El cuirassat Potemkin pot ser percebut com una obra de memòria col·lectiva, capaç de provocar i de dirigir una reacció emocional en l’espectador, associant passat i present per a redefinir-los d’una manera particular. Però, un segle més tard, la manera com Eisenstein tracta el passat, insistint a establir un vincle emocional amb l’espectador alhora que recrea la història, continua estretament lligada a les nostres pròpies formes de recordar i de construir la història.

Ecos en el cinema modern

No sorprén que el British Film Institute haja triat enguany per publicar una versió restaurada de la pel·lícula, ja que ha exercit una influència tan profunda i omnipresent en la cultura visual occidental que molts espectadors potser no s’adonen fins a quin punt el seu llenguatge està arrelat en el cinema comercial.

Redacció Crònica