La dictadura franquista va començar desconfiant de les ciutats… fins que les va necessitar

L'1 d'abril de 1939, des de Burgos, Francisco Franco va emetre el comunicat radiofònic que donava per finalitzada la guerra civil espanyola: “En el dia de hui, captiu i desarmat l'Exèrcit Roig, han aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra ha acabat”.

Els vencedors havien guanyat en tot el territori. No obstant això, per a ells, les ciutats eren encara un territori com menys hostil. No per casualitat, la majoria de les grans urbs espanyoles s'havien mantingut fidels a la República.

Per això, després de la conquesta venia la porga de la postguerra i el repartiment del botí cantats per Joaquín Sabina en De puríssima i or:

“Havien passat ja els nacionals

havien rapat a la señá Cibeles

tornaven a les seues cuidats

les persones normals

a l'hora de la conga, en els bordells

per Sant Blas descansava l'escamot”.

El gran retrocés

El rebuig i temor a la gran ciutat va trobar la seua traducció en els successius intents de la dictadura per a frenar la migració interna: es buscava afavorir el control social, desarticular les possibles temptacions opositores i, sobretot, pal·liar la tensió per l'escassetat d'aliments i vivenda. La misèria impugnava la visió que els vencedors volien projectar de si mateixos i de l'Espanya sorgida després de la victòria, embolicada en els oripells de la grandiloqüent retòrica imperial.

No obstant això, el franquisme va fracassar en el seu intent. Per a milers d'espanyols, fugir a la gran ciutat i refugiar-se en l'anonimat de la il·legalitat era una alternativa –precària si es vol– per a sobreviure als durs temps de la postguerra. Ho retrata amb cruesa (i sense que la censura ho detectara) la pel·lícula de 1951 Solcs. D'altra banda, la política de control del preu dels arrendaments va alleujar la situació de les famílies de lloguer, però va ser incapaç d'oferir una solució a la resta, donant lloc a un increment dels problemes d'amuntegament, relloguer i barraquisme.

Encara que la dictadura havia aconseguit reorientar les seues aliances internacionals i sotmetre a qualsevol oposició rellevant o dissensió interna, la desfeta econòmica fruit de la ideològica i delirant política autàrquica amenaçava la seua continuïtat. Novament, les protestes van sorgir a les ciutats quan la pujada de les tarifes dels tramvies va deslligar una vaga a Barcelona al març de 1951.

Malgrat el clima repressiu, la població es va negar a usar el transport públic al llarg de dos setmanes: les vendes de bitllets van caure dels 834 734 de mitjana diària a tan sols 500. El malestar va acabar provocant la primera vaga general des de 1939 en tot el cinturó industrial barceloní i va trobar reflex en la vaga de tramvies de Madrid i en les obreres al País Basc i Navarra.

Una modernització autoritària

La dictadura franquista es va veure obligada a rectificar la seua política econòmica, el punt de la qual de no retorn va ser el Pla d'Estabilització de 1959.

Tres elements van resultar claus en el seu èxit: els ingressos del turisme, les inversions estrangeres i les remeses dels emigrants. La liberalització econòmica va accelerar els moviments de població interns i externs, va provocar profunds canvis en la societat espanyola (com la incorporació de les dones a l'economia formal en llocs subordinats i auxiliars, per la necessitat de mà d'obra barata) i, sobretot, va haver de reconéixer el paper fonamental del món urbà com a base de qualsevol economia complexa i de mercats laborals diversificats.

L'afluència a les grans ciutats va desbordar els seus límits municipals, ampliant la metropolización iniciada a principis del XX. Les urbs espanyoles van passar d'acollir el 19,11 % de la població en 1940 al 36,78 % en 1970. Esta expansió va tindre un caràcter marcadament classista: els sectors de menors ingressos i els emigrants no qualificats nouvinguts es van veure expulsats a les perifèries. Només a Madrid, es comptabilitzaven més de 72 000 barraques (que albergaven a més de 180 000 persones) en 1960. Com succeïx en l'actualitat amb la immigració estrangera, es buscava la seua explotació laboral, però es volia invisible la pobresa i marginalitat, per a ocultar la sagnant desigualtat d'este ràpid creixement.

A mitjan anys cinquanta, la política oficial de construcció massiva de vivendes es va caracteritzar per blocs alineats i aïllats, de deficient qualitat, amb notables carències i absència de tota mena d'infraestructures. No obstant això, van representar una sensible millora respecte als poblats de barraques, en generalitzar la dotació d'aigua corrent, l'eliminació d'aigües residuals i la incorporació de les cuines de gas butà.

A la fi dels seixanta, les promocions van derivar al model de bucs de major altura, una mica més àmplies i amb millors equipaments, a l'estil del barri de la Concepció a Madrid o del de la Mina de Barcelona, però amb significatius problemes d'amuntegament i densificación. La intensa activitat constructora va fer que la vivenda en propietat passara del 49 % en 1950 al 63,4 % en 1970. I, malgrat això, en 1975 es calculava que entre 200 000 i 300 000 persones encara vivien en 100 000 o 150 000 barraques.

Les ciutats s'alcen

Després de quaranta anys de dictadura, el franquisme ja no era com el protagonista de La ciutat no és per a mi, perdut en un entorn que no semblava el seu. En veritat, creia haver dominat l'ecosistema urbà igual que controlava els noms dels carrers o condicionava l'espai públic. De fet, va ser simptomàtic que l'últim aquelarre –amb el dictador agonitzant– se celebrara l'1 d'octubre de 1975 en la plaça d'Orient madrilenya, abarrotada en una “espontània” concentració de suport.

No obstant això, la realitat de les urbs espanyoles era altra. El despertar de la societat de consum (la tríada màgica de televisió, frigorífic i SEAT 600, encara que fora a costa de pluriocupació i endeutament) havia començat a obrir-se camí en unes classes urbanes disposades a oblidar els anys d'escassetat. Però les noves generacions, enfastidides de la pacata moral nacionalcatòlica i de la falta de llibertats, van alimentar la contestació a la dictadura.

Davant la repressió desproporcionada del govern, el moviment veïnal (amb un gran protagonisme femení), el món universitari, el sindicalisme obrer (amb un pes fonamental de les noves Comissions Obreres) i el catolicisme de base, entre molts altres, van donar lloc a una creixent politització d'unes demandes inicialment sectorials.

La possibilitat d'un franquisme sense Franco es clivellava amb passes de gegant i la desafecció popular va impedir la seua continuïtat. La societat urbana va liderar una transformació que va trobar reflex en els nous ajuntaments democràtics sorgits de l'eleccions municipals de 1979, impulsors de plans d'ordenació urbana ja sotmesos a l'escrutini públic i a la participació ciutadana. No obstant això, la llarga ombra del sistema corrupte de la dictadura es va projectar sobre el desenrotllament de nombroses ciutats amb l'arribada del nou mil·lenni.

Però això ja és una altra història.

Jaume Claret, Historiador. Professor agregat en els Estudis d'Arts i Humanitats i director del Màster Universitari d'Història del Món Contemporani, UOC - Universitat Oberta de Catalunya i Luis Enrique Otero Carvajal, Catedrátiáco d'Història Contemporània, Universitat Complutense de Madrid

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.