Com va poder Beethoven crear la Novena Simfonia estant completament sord? Probablement, la resposta no està solament en el seu talent musical, sinó en una habilitat mental prodigiosa: l'autoregulació. El gran geni no necessitava sentir físicament el so, ja que el planificava, supervisava i autoavaluava en la seua ment críticament.

Ara, traslladem esta escena a la realitat de qualsevol conservatori de hui dia. Després de les lliçons, la major part dels estudiants afronten la seua pràctica d'instrument utilitzant com a mètode la repetició d'un passatge de mode mecànic. Quan no avancen al ritme desitjat se senten frustrats. El so és ací, però els falta la brúixola interna que usava Beethoven.

La clau no està a practicar més, sinó a practicar millor, utilitzant estratègies que ajuden el músic a autoregular el seu procés creatiu.

Del pilot automàtic al comandament conscient

Un músic expert coneix les seues fortaleses i debilitats: és capaç d'establir uns objectius concrets en cada sessió, supervisar la seua execució en temps real per a detectar errors i autoavaluar el seu resultat de mode crític. Per contra, un músic principiant sol tindre escasses habilitats per a autoregular-se. El seu mètode d'estudi centrat en la repetició sense rumb, sovint poc eficient, li porta a l'esgotament i a la frustració.

Per a encoratjar el pas d'esta pràctica automàtica a una pràctica conscient i creativa durant l'aprenentatge, el psicòleg educatiu estadunidense Barry J. Zimmerman va proposar crear una “bastida mental” que ens obliga a passar per les fases de planificació, supervisió i avaluació.

Esta bastida permet al músic principiant comprendre com aprén, i dissenyar ferramentes per a prendre el control. Passarà de ser un repetidor mecànic a un gestor de desafiaments, ajustant les seues tècniques creativament per a aconseguir el seu objectiu.

Bastides mentals per a tocar un instrument

La bastida consistix en rutines de pensament: són els suports que ens donen l'estructura concreta per a prendre del control.

Un exemple d'això seria respondre de mode estructurat a preguntes com:

• Quin és el meu objectiu per a hui?

• Ho estic fent bé?

• Què va funcionar bé o no va funcionar?

Vegem un exemple a través d'una rutina que anomenarem “l'arquitecte musical”:

1. En la planificació, el músic analitza la partitura per a identificar patrons específics (com reconéixer que un passatge complex són arpegis de Sol major amb síncopes) i definix objectius mesurables: per exemple, en una sessió d'estudi aconseguir descompondre els arpegis i practicar-los aïlladament fins a adquirir velocitat.

2. Durant la supervisió, detecta problemes tècnics en temps real (com un dit que no arriba a temps en una transició) i aplica estratègies immediates com aïllar compassos o ajustar digitacions.

3. Finalment, en l'avaluació, reflexiona críticament sobre els resultats obtinguts i extrau conclusions estratègiques per a sessions futures, transformant la pràctica repetitiva en un cicle de millora contínua i autonomia.

Este tipus de “bastides cognitives” activen l'escorça prefrontal, seu de les funcions executives, permetent planificar la solució a un problema, supervisar l'execució en temps real i gestionar la interpretació creativa.

Les rutines de pensament oferixen a més un context en el qual ser més creatiu amb la pràctica musical, perquè no s'ha limitat a repetir, sinó que ha pensat activament sobre el passatge i ha dissenyat el seu propi camí d'aprenentatge.

Una investigació amb estudiants de baix elèctric

Per a comprovar l'eficàcia d'estes ferramentes, realitzem una investigació amb cinc estudiants de baix elèctric. L'edat d'estos alumnes abastava des dels 13 fins als 45 anys, la qual cosa reflectix la diversitat d'edats i perfils dels estudiants que els docents de conservatori troben a les seues aules.

En primer lloc, tots els alumnes van respondre un qüestionari de regulació metacognitiva musical que mesura si planifiquen les seues pràctiques, si detecten errors i si avaluen el seu progrés.

A continuació, durant dos setmanes, es va entrenar als estudiants en l'ús de rutines de pensament per a fomentar la pausa i la reflexió. Així, abans d'iniciar la pràctica musical es preguntaven: conec l'estructura de la peça? He escoltat alguna versió?

Mentres tocaven: comence amb una velocitat suficientment lenta? anote els dubtes o dificultats? I en finalitzar: sé com vull que sone? Puc tocar-ho amb metrònom o amb un play along (una pista musical d'acompanyament)? Després del període de pràctica, van tornar a respondre al qüestionari.

L'anàlisi va confirmar millores estadísticament significatives en totes les puntuacions d'autoregulació. Tots els alumnes van ser més estratègics en la seua planificació, oferien solucions més creatives davant les dificultats i eren més crítics en la seua autoavaluació. No sols sentien que estudiaven millor, sinó que el seu mètode d'estudi havia canviat.

Circuits motors més escorça prefrontal

Les troballes apunten a la possibilitat de donar un gir a la manera d'estudiar i ensenyar música. La pràctica basada la repetició automàtica, que activa els circuits motors, ha d'estar unida a una pràctica estratègica que involucre activament l'escorça prefrontal.

D'esta manera, s'entrena i habilita la creativitat, doncs en construir una base sòlida de coneixement, tècnica i capacitat de decisió, l'aprenent desenrotlla la seua brúixola interna per a produir una cosa única i personal. L'aprenentatge musical es convertix en un procés molt més creatiu, profund i motivador.

Creativitat: el capità del vaixell

La creativitat no apareixerà per art de màgia després d'una pràctica més eficient, sinó perquè en autoregular l'estudi s'activa l'escorça prefrontal, “el capità del vaixell”, és a dir, la regió cerebral encarregada de planificar, prendre decisions i avaluar resultats.

Quan el músic deixa de repetir de manera automàtica i comença a analitzar conscientment què està fent –per què un passatge no fluïx, quina emoció vol transmetre, o com variar la dinàmica per a aconseguir-lo– involucra xarxes cerebrals associades al pensament divergent i la resolució de problemes. La tècnica es connecta amb la intenció expressiva: l'intèrpret ja no es limita a executar notes, sinó que pensa, tria i crea.

La pròxima vegada que escolten un músic brillant, reflexionen sobre la invisible però poderosa orquestració de la seua ment. Segur que darrere de cada nota hi ha hores de pràctica deliberada, però unides a una estratègia conscient i poderosa.

L'estudi en el qual es basa este article es va poder realitzar gràcies a l'ajuda del docent Francisco Javier Folch Segarra.

Fátima Olivares Iglesias, Psicologia i Ciències de l'Educació, UNIR - Universitat Internacional de La Rioja i Patricia Rosell Negre, Personal Docent i Investigador en Educació, UNIR - Universitat Internacional de La Rioja

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.