Torna Jon Fosse i, amb ell, la literatura del rural

El 9 d'octubre es publica en espanyol Vaim, l'última novel·la del noruec Jon Fosse i primera que escriu des que li van atorgar el Premi Nobel de Literatura en 2023. La seua publicació situa en primer pla les “literatures de la ruralitat”, històries en les quals els entorns rurals reflectixen les tensions i preguntes de l'existència contemporània.

Des del poeta romà Horaci fins a Fosse, passant per Henry David Thoreau, William Wordsworth o el també noruec Knut Hamsun, la literatura ha fet del món rural un espill des del qual repensar la vida humana.

Molts escriptors reaviven hui esta rica tradició literària per a afrontar un desafiament essencial: és moment de tornar a la terra?

Lluny, molt lluny del mundanal soroll

En Vaim es desplega la història de Jatgeir, un home solitari instal·lat en el llogaret pesquer el nom del qual dona títol al llibre. Un viatge a Bergen l'enfrontarà al passat: allí es retroba amb Eline, eixe amor de joventut que mai es va extingir. acabada de separar de Frank, ella li proposarà tornar junts a Vaim.

Des d'eixe instant, la narració s'endinsa en la fràgil arquitectura d'un triangle amorós. La quotidianitat i la força del paisatge pesquer noruec es convertixen en catalitzadors de les passions i dilemes que travessen tota existència humana.

No obstant això, la predilecció de Fosse per l'àmbit rural no constituïx una sorpresa. Tant en Vaim com en les seues obres anteriors la vida dels personatges s'enraíza en llogarets diminuts, granges solitàries o apartats pobles pesquers, on el paisatge marca el pols narratiu de la història.

Una narrativa que brolla de la terra

Fosse insistix a girar la mirada cap a eixos territoris remots que condensen intimitat, memòria i vulnerabilitat. Sorgix llavors la pregunta inevitable: d'on naix esta atracció per narrar històries ancorades en paratges rurals?

Potser la clau residix en la centralitat de l'espai en l'obra de Fosse. Més que escenari, el paisatge es convertix en protagonista silenciós, carregat de símbols i ressonàncies. En Trilogia, Asle i Alida vaguen per llogarets pesquers que reflectixen el seu desemparament; en Vaim, el poble concentra tant la melancolia de l'amor perdut com la certesa que tota vida oscil·la entre permanència i exili.

L'espai deixa així de ser territori per a transformar-se en experiència interior: un mapa íntim, teixit de memòria i fragilitat, on –com va recordar el jurat de l'Acadèmia sueca– s'arriba a “donar veu a l'indescriptible”.

Els records d'infància de l'escriptor ocupen un lloc decisiu en la seua obra. Fosse ha contat que va passar part de la seua infantesa al costat del fiord Hardanger, un entorn la cadència natural del qual deixaria una petjada inesborrable en la seua sensibilitat.

“Eixe so, eixe ritme de la naturalesa l'encarne d'alguna manera en tot el que escric. La música de la meua prosa i els meus poemes està connectada amb eixe paisatge”, confessava en una entrevista.

Una mirada planetària per a un escriptor de poble

Igual que l'irlandés Samuel Beckett o l'estatunidenc William Faulkner, la mirada de Fosse conjuga el local i l'universal en els elements del paisatge del seu Noruega natal. Objectes quotidians –una barca, un feix de llenya– es carreguen de significat i revelen una dimensió transcendent que recorre tota la seua obra.

Com ell mateix assenyala en Matí i vesprada, “les coses més simples són les que porten més pes”, una declaració que funciona quasi com a poètica de la seua obra: el quotidià mai s'esgota en la seua materialitat, sinó que es convertix en símbol i reflex del primordial.

“Per a ser universal parla del teu poble”, diu el vell adagi, i potser en eixa premissa residisca la força de la literatura de Fosse, capaç de trobar ressonància en lectors de qualsevol latitud.

Escriu des de la seua Noruega natal i, no obstant això, el que emergix de les seues pàgines ens concernix a tots. En la seua literatura l'íntim acaba revelant-se com a veritat compartida i perdurable.

El retorn a la terra

Molt ha plogut des del clàssic beatus ille –amb la seua invitació a la vida retirada en la naturalesa– fins als els llogarets atrotinats del vell Sud que Faulkner va transformar en literatura. No obstant això, la fascinació per la cabanya de Walden en la qual s'instal·lava Thoreau, la primavera de Wordsworth o la “vida retirada” de fra Lluís de Lleó continua intacta.

Més enllà de modes passatgeres o ideals estètics, la literatura ha demostrat que la naturalesa obri a l'home dimensions insospitades de la seua existència. L'obra de Fosse se suma a este moviment contemporani que retorna a la terra la seua força simbòlica dins del relat.

Este gir literari s'emmarca en el que alguns crítics han anomenat “neorruralismo”, el corrent de la narrativa contemporània que mira cap al rural com a metàfora on es lliuren lluites ètiques, es desplega la introspecció o es busquen formes de resistència.

En l'àmbit espanyol, veus com les de José Jiménez Lozano i Jesús Carrasco il·lustren bé esta renovada sensibilitat cap a la vida en contacte amb la terra.

Més enllà de les nostres fronteres, altres escriptors també han girat la seua mirada cap als entorns rurals com a font de de inspiració i reflexió sobre la vida humana.

En les pàgines de Peter Handke, en la memòria de Annie Ernaux o en les cròniques de Karl Ove Knausgård, la naturalesa i els llogarets perduts són forces que modelen la vida dels personatges, obligant-los a confrontar els seus destins.

Tots ells prenen ara el testimoni i es llancen a reflectir una necessitat constant. Tornar a la terra, sí, però sense nostàlgia. Tornar per a reflexionar i afrontar amb assossec les tensions que estripen el nostre present.

El món rural es presenta com a espai privilegiat on retrobar-se amb l'essencial i aprendre a diferenciar l'important del superflu.

Mars o fiords, pics o valls, poc importa l'enclavament. S'han convertit en coordenades essencials des de les quals buscar, explorar i redefinir el nostre propi lloc en el món.

Alicia Nila Martínez Díaz, Professor Acreditat Contractat Doctor Filologia Hispànica, Universitat Villanueva

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.