El museu del Louvre de París ha estat escenari d'un robatori que posa de manifest les vulnerabilitats de la seguretat cultural. Huit peces de joieria de gran valor han estat sostretes, revelant les dinàmiques criminals que envolten el patrimoni artístic.

El 19 d'octubre, un grup de lladres va aconseguir robar vuit peces de joieria extremadament valuoses de la Galeria d'Apolo del museu del Louvre, a París. Aquest robatori destaca problemes de llarga durada en el camp de la criminologia relacionada amb el patrimoni cultural, ja que la seguretat dels museus ha d'afrontar amenaces tradicionals i emergents, així com una gamma de visions simbòliques i dinàmiques criminals. Això significa que, quan es produeix una violació de seguretat, els costos es perceben en molts nivells diferents.

Des d'un punt de vista de seguretat, hi ha cinc idees claus que ens poden ajudar a entendre quines van ser les fallades al Louvre, així com com i per què els criminals s'apunten als museus.

1. La seguretat física és primordial

Encara que no hi ha dubte que la ciberseguretat és una gran amenaça per a les institucions culturals, amb riscos que van des de l'accés no autoritzat als catàlegs digitalitzats fins al sabotatge dels sistemes de vigilància i alarma, no podem menystenir el paper essencial de la seguretat física.

En molts casos, els atacants no necessiten piratejar sistemes informàtics sofisticats; poden accedir a través de finestres, portes de servei, teulades o parets falses amb eines rudimentàries. Segons els informes inicials sobre el robatori al Louvre, els lladres van entrar per una façana lateral, utilitzant un escenari temporal per accedir sense recórrer a intrusió digital complexa.

Les amenaces digitals i físiques no es poden abordar aïlladament. Els museus poden protegir xarxes, encriptar dades i monitorar l'accés virtual, però si una porta és feble o malguarda, els intrusos podran entrar.

2. Motivacions mixtes: diners, símbols, protesta

Els museus ocupen una posició estratègica, sovint controvertida, perquè concentren actius que atrauen múltiples tipus d'activitat criminal. En els darrers anys, els atacs vinculats a l'activisme i el terrorisme han buscat fer un impacte simbòlic o captar l'atenció dels mitjans d'informació mitjançant el dany o desfiguració del patrimoni artístic. No obstant això, el robatori amb ànim de lucre no ha desaparegut.

Hi ha xarxes dedicades a extreure peces dels museus i després vendre-les en mercats negres o desmuntar-les i vendre-les a través d'altres canals encoberts. Les investigacions sobre els grans robatoris de les darreres dècades han destacat una convergència d'aquestes motivacions; al costat de motius ideològics o de propaganda, la lògica econòmica del delicte patrimonial com a negoci lucratiu i altament especialitzat persisteix.

No obstant això, el valor artístic i simbòlic de moltes obres fa que els museus siguin objectius que van més enllà del guany purament monetari, raó per la qual el robatori no sempre segueix la lògica clàssica del benefici. En el cas del Louvre, les autoritats han assenyalat que podrien haver-hi vincles amb xarxes especialitzades i mercats de revenda internacionals, demostrant la coexistència de motivacions materials i simbòliques en el mateix esdeveniment.

3. Predominen les eines senzilles

La imaginació popular –reforçada per pel·lícules i sèries de televisió– tendeix a veure els robatoris de museus com operacions complexes. Les característiques comunes inclouen plans meticulosament dissenyats, tecnologia d'avantguarda i gestes espectaculars. No obstant això, la criminologia pràctica troba que els mètodes més tradicionals, com trencar finestres, tallar panys, desactivar alarmes de manera senzilla o obrir vidres o marcs, prevalen en molts casos reals.

Casos reals mostren que la sofisticació no és essencial per a l'èxit si hi ha vulnerabilitats. Exemple d'això és el robatori de 1990 al Museu Isabella Stewart Gardner de Boston, on els assaltants van actuar durant la nit, forçant portes i accedint a zones interiors.

Subestimar les mesures "rudimentàries" és un error comú: una eina senzilla, un error humà o una rutina mal planificada poden ser el que obri la porta a un robatori que aparentment és impossible. En última instància, molts robatoris de museus es poden explicar pel principi del raig d'Occam: l'explicació més senzilla –una violació física, una clau mal guardada, una seguretat laxa– és sovint la correcta.

4. Els lladres primer venen com a visitants

La fase d'intel·ligència i preparació d'un robatori normalment es basa en coses que, a primera vista, semblen trivials. Això pot incloure visites de reconeixement al museu durant l'horari normal d'obertura, observant les rutines del personal de seguretat, aprofitant els temps de manteniment o instal·lació d'exposicions i, en ocasions, la complicitat o el coneixement intern del personal del museu. La informació poc espectacular ha permès molts robatoris: qui monitoritza certs passatges, les portes que serveixen com a sortides d'emergència, horaris de neteja, zones en construcció, llocs de punts cecs de càmera, etc.

A més, hi ha elements estructurals ocults: sales que no sempre es mostren en plans públics, corredors tècnics, conductes de ventilació o punts d'accés secundaris no divulgats al públic. Aquesta manca general de coneixement sobre la distribució completa del museu dóna un avantatge als criminals sofisticats. En el cas del robatori recent al Louvre, diversos mitjans han destacat que els perpetradors van actuar ràpidament i sabien on colpejar, suggerint un alt nivell de reconeixement i planificació prèvia.

5. El patrimoni no només es valora en euros

El patrimoni conservat pels museus no es pot mesurar només en termes monetaris. Quan una obra desapareix o es danya, la pèrdua va més enllà del seu valor de mercat –trenca un lligam amb la història, amb la creativitat humana, i amb l'herència cultural que hem rebut i que hauríem de transmetre. Cada peça robada o destruïda deixa un buit en la manera com entenem el nostre passat i en com donem sentit a l'experiència artística i social del present.

Els museus són guardians d'aquest patrimoni compartit. Acullen objectes únics i irreemplaçables que expliquen la història de qui érem, com pensàvem i què valoràvem al llarg del temps.

Els danys causats pel robatori afecten la societat en el seu conjunt, ja que cada pèrdua disminueix la nostra capacitat d'aprendre, admirar i reconèixer-nos en el que altres han creat abans de nosaltres. Per això, la protecció del patrimoni artístic, històric i cultural no pot limitar-se a prevenir casos aïllats de robatori. Necessita polítiques integrals que integrin la restauració, la cooperació internacional, la traçabilitat d'artefactes i la formació contínua del personal, així com un compromís actiu dels ciutadans amb el valor dels seus museus. Cuidar del patrimoni significa cuidar de la història viva d'una cultura.

Si l'episodi recent al Louvre ens ensenya alguna cosa, és que la seguretat dels museus ha de ser concebuda com un equilibri entre la protecció física i la defensa digital. Les amenaces són diverses, els mètodes canvien, però el risc essencial continua sent el mateix: perdre el que ens connecta amb el nostre passat i ens enriqueix com a societat. La criminologia del patrimoni ens recorda que cada museu ben protegit és una victòria col·lectiva contra l'oblit, el saqueig i la indiferència.

Redacció Crònica font Sync