#Feminisme #PaísValencià #València
Leer en castellanoEl seminari feminista celebrat el dissabte 4 d’octubre de 2025 a la seu d’Esquerra Unida del País Valencià va reunir nou veus de referència del pensament crític, la política, el sindicalisme i la cultura per debatre sobre els reptes actuals del feminisme. La jornada, estructurada en dues taules —“Feminisme de classe per al segle XXI” i “Superant el sostre de vidre al País Valencià: obstacles i solucions de futur”— va oferir un espai comú de reflexió sobre les barreres estructurals i culturals que continuen impedint a les dones accedir als llocs de màxima responsabilitat.
Van participar-hi Rosa Pérez Garijo, Sira Rego, Mònica Oltra Jarque, Beatriu Cardona i Prats, Ana García Alcolea, Ana Oliver i Borràs, així com Clara Navarro Ruiz, Montserrat Galcerán i Marga Ferré. Totes van coincidir en la necessitat de repensar el poder, els models de lideratge i el paper col·lectiu del feminisme davant un sistema que encara reprodueix desigualtats.
Rosa Pérez Garijo: la doble exigència i el pes del franquisme
La coordinadora general d’Esquerra Unida i exconsellera Rosa Pérez Garijo va obrir la jornada destacant que «portem dècades compartint lluites». Va assenyalar que els espais de poder continuen sent masculins i que molts homes «no accepten l’autoritat de les dones». Segons la seua tesi doctoral, el nivell d’exigència és desigual: «No és el mateix per a les dones que per als homes quan estan en llocs de màxima responsabilitat».
Va recordar que el franquisme va inculcar durant dècades un model de dona submisa i reclosa en l’àmbit privat, i que aquell llegat encara perdura. Pérez Garijo va afegir que trets com la seguretat o la determinació es perceben com a lideratge en un home, però «molt negativament en les dones».
Sira Rego: trencar sostres, parets i terres enganxosos
La ministra de Joventut i Infància, Sira Rego, va ampliar la metàfora del sostre de vidre i va alertar que la desigualtat té una naturalesa estructural. «No es tracta només d’un sostre, sinó també de parets de vidre», va dir, advertint que la carrera professional és «absolutament asimètrica per a les dones», que «van descalces en el seu carril».
Va descriure el “síndrome de la impostora” com un «símptoma d’un cos estructurant», resultat d’un sistema patriarcal que travessa la vida quotidiana de les dones. Rego va denunciar també l’«acte polític d’esborrat» amb què la història ha invisibilitzat els referents femenins i va defensar un feminisme capaç de construir altres maneres d’exercir el poder, basades en la cooperació i en «l’amor com a vector de construcció política».
Mònica Oltra Jarque: reventar les regles del joc
L’exvicepresidenta de la Generalitat, Mònica Oltra Jarque, va plantejar un discurs més disruptiu. Va qüestionar si el feminisme no està jugant encara «amb les regles de joc d’ells» i va afirmar amb contundència: «Jo estic per rebentar-les. Hem de reventar les regles del joc».
Oltra va rebutjar un «feminisme blanc, acomodat» que trenca sostres a costa d’altres dones, i va preguntar-se «qui recull eixos cristalls», recordant que sovint són dones de classe baixa, migrants o racialitzades. «Jo no vull la meitat del pastís; a mi este pastís no m’interessa», va dir, reclamant lideratges horitzontals, espais amables i un feminisme anticapitalista i antifeixista que connecte les lluites socials amb les ecològiques i de cures.
Beatriu Cardona i Prats: sindicalisme feminista i temps de cures
La portaveu d’Intersindical Valenciana, Beatriu Cardona i Prats, va lligar la desigualtat laboral amb la precarietat i la divisió sexual del treball. Va denunciar que «ser dona és estar en perill constant» i que la major part de la classe treballadora precària són dones. «El sindicalisme ha de ser feminista si vol representar les dones treballadores», va afirmar.
Cardona va remarcar que els espais de decisió continuen sent excludents: «Les reunions que acaben al bar fent-se una cervesa» expulsen les dones que sostenen les cures. Va reclamar «ambients més amables, més horitzontals, més humanitzats» i una revisió dels horaris i dinàmiques internes per fer compatibles la militància, la vida personal i la participació política.
Ana García Alcolea: del paternalisme al lideratge compartit
La secretària general de CCOO-PV, Ana García Alcolea, va relatar experiències personals de paternalisme, com quan sent dir «és que no em fa cas... però jo soc qui dirigisc». Va posar xifres a la desigualtat: només el 29% dels càrrecs directius a Espanya són dones, que cobren un 13% menys, i un 45% mai no ascendeixen.
Va descriure el “síndrome de la impostora” com una conseqüència estructural del sistema laboral i va defensar «una altra forma de lideratge... des de l’horitzontalitat, la base, la cooperació». Per a ella, el feminisme ha d’impulsar polítiques públiques que dignifiquen les cures i racionalitzen els horaris per acabar amb el presencialisme que afavoreix els homes.
Ana Oliver i Borràs: visibilitzar la història i compartir l’autoria
La presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, Ana Oliver i Borràs, va parlar des de la seua experiència com a primera dona que presideix l’entitat en 50 anys. Va descriure la falta de referents com un «dèficit estructural claríssim i també cultural».
Va denunciar la tendència de moltes dones a disculpar-se pels seus èxits i va preguntar: «Quin home s’hauria disculpat del seu currículum? Ni un». Oliver va defensar la necessitat de reconéixer l’autoria de les dones en tots els àmbits, de construir referents des de la militància col·lectiva i de fer del feminisme una barrera davant l’entrada de l’extrema dreta.
Clara Navarro Ruiz, Montserrat Galcerán i Marga Ferré: feminisme i classe
En la primera part del seminari, les teòriques Clara Navarro Ruiz, Montserrat Galcerán i Marga Ferré van introduir la dimensió de classe com a element inseparable de la lluita feminista. Galcerán va assenyalar que la desigualtat de gènere no pot desvincular-se de les relacions econòmiques i de poder. Navarro va defensar que el feminisme ha d’abordar la precarietat com una qüestió estructural, i Ferré va reivindicar una mirada materialista que situe les cures i la sostenibilitat de la vida al centre de la política.
Un debat compartit per l’esquerra social i política
El seminari va tancar amb la sensació d’haver posat sobre la taula una anàlisi comuna: la necessitat de repensar el poder, de construir lideratges més horitzontals i de garantir que les cures i els temps de vida formen part del debat polític. L’acte s’inscriu en la sèrie de trobades que, en els últims anys, han servit per reforçar la col·laboració entre moviments feministes, culturals, sindicals i polítics del País Valencià. Un espai de diàleg on l’esquerra valenciana mostra que, més enllà de les sigles, comparteix un mateix compromís: avançar cap a una igualtat real i efectiva.
Per la vesprada, totes van tornar a coincidir, amb les seues respectives organitzacions, en l’acte multitudinari que a València —igual que en tot l’Estat i bona part del món— va omplir els carrers per cridar contra el genocidi del poble palestí i per exigir un alto el foc que encara no arriba.
Redacció Crònica
En Castellano
Nueve voces feministas analizan en Valencia los obstáculos que mantienen el techo de cristal
#Feminismo #PaísValenciano #Valencia
El seminario feminista celebrado el sábado 4 de octubre de 2025 en la sede de Esquerra Unida del País Valencià reunió a nueve voces de referencia del pensamiento crítico, la política, el sindicalismo y la cultura para debatir sobre los retos actuales del feminismo. La jornada, estructurada en dos mesas —“Feminismo de clase para el siglo XXI” y “Superando el techo de cristal en el País Valenciano: obstáculos y soluciones de futuro”— ofreció un espacio común de reflexión sobre las barreras estructurales y culturales que siguen impidiendo a las mujeres acceder a los puestos de máxima responsabilidad.
Participaron Rosa Pérez Garijo, Sira Rego, Mónica Oltra Jarque, Beatriz Cardona i Prats, Ana García Alcolea, Ana Oliver i Borràs, así como Clara Navarro Ruiz, Montserrat Galcerán y Marga Ferré. Todas coincidieron en la necesidad de repensar el poder, los modelos de liderazgo y el papel colectivo del feminismo ante un sistema que todavía reproduce desigualdades.
Rosa Pérez Garijo: la doble exigencia y el peso del franquismo
La coordinadora general de Esquerra Unida y exconsejera Rosa Pérez Garijo abrió la jornada destacando que «llevamos décadas compartiendo luchas». Señaló que los espacios de poder siguen siendo masculinos y que muchos hombres «no aceptan la autoridad de las mujeres». Según su tesis doctoral, el nivel de exigencia es desigual: «No es lo mismo para las mujeres que para los hombres cuando ocupan puestos de máxima responsabilidad».
Recordó que el franquismo inculcó durante décadas un modelo de mujer sumisa y recluida en el ámbito privado, y que ese legado todavía perdura. Pérez Garijo añadió que rasgos como la seguridad o la determinación se perciben como liderazgo en un hombre, pero «muy negativamente en las mujeres».
Sira Rego: romper techos, paredes y suelos pegajosos
La ministra de Juventud e Infancia, Sira Rego, amplió la metáfora del techo de cristal y alertó de que la desigualdad tiene una naturaleza estructural. «No se trata solo de un techo, sino también de paredes de cristal», dijo, advirtiendo que la carrera profesional es «absolutamente asimétrica para las mujeres», que «van descalzas en su carril».
Describió el “síndrome de la impostora” como un «síntoma de un cuerpo estructurante», resultado de un sistema patriarcal que atraviesa la vida cotidiana de las mujeres. Rego denunció también el «acto político de borrado» con el que la historia ha invisibilizado los referentes femeninos y defendió un feminismo capaz de construir otras formas de ejercer el poder, basadas en la cooperación y en «el amor como vector de construcción política».
Mónica Oltra Jarque: reventar las reglas del juego
La exvicepresidenta de la Generalitat, Mónica Oltra Jarque, planteó un discurso más disruptivo. Cuestionó si el feminismo no está jugando todavía «con las reglas de juego de ellos» y afirmó con contundencia: «Yo estoy para reventarlas. Tenemos que reventar las reglas del juego».
Oltra rechazó un «feminismo blanco, acomodado» que rompe techos a costa de otras mujeres, y se preguntó «quién recoge esos cristales», recordando que a menudo son mujeres de clase baja, migrantes o racializadas. «Yo no quiero la mitad del pastel; a mí este pastel no me interesa», dijo, reclamando liderazgos horizontales, espacios amables y un feminismo anticapitalista y antifascista que conecte las luchas sociales con las ecológicas y de cuidados.
Beatriz Cardona i Prats: sindicalismo feminista y tiempos de cuidados
La portavoz de Intersindical Valenciana, Beatriz Cardona i Prats, vinculó la desigualdad laboral con la precariedad y la división sexual del trabajo. Denunció que «ser mujer es estar en peligro constante» y que la mayor parte de la clase trabajadora precaria son mujeres. «El sindicalismo debe ser feminista si quiere representar a las mujeres trabajadoras», afirmó.
Cardona destacó que los espacios de decisión siguen siendo excluyentes: «Las reuniones que terminan en el bar tomando una cerveza» expulsan a las mujeres que sostienen los cuidados. Reclamó «ambientes más amables, más horizontales, más humanizados» y una revisión de los horarios y dinámicas internas para hacer compatibles la militancia, la vida personal y la participación política.
Ana García Alcolea: del paternalismo al liderazgo compartido
La secretaria general de CCOO-PV, Ana García Alcolea, relató experiencias personales de paternalismo, como cuando oye decir «es que no me hace caso... pero soy quien dirige». Puso cifras a la desigualdad: solo el 29% de los cargos directivos en España son mujeres, que cobran un 13% menos, y un 45% nunca ascienden.
Describió el “síndrome de la impostora” como una consecuencia estructural del sistema laboral y defendió «otra forma de liderazgo... desde la horizontalidad, la base, la cooperación». Para ella, el feminismo debe impulsar políticas públicas que dignifiquen los cuidados y racionalicen los horarios para acabar con el presencialismo que favorece a los hombres.
Ana Oliver i Borràs: visibilizar la historia y compartir la autoría
La presidenta de Acció Cultural del País Valencià, Ana Oliver i Borràs, habló desde su experiencia como primera mujer que preside la entidad en 50 años. Describió la falta de referentes como un «déficit estructural clarísimo y también cultural».
Denunció la tendencia de muchas mujeres a disculparse por sus logros y preguntó: «¿Qué hombre se habría disculpado por su currículum? Ninguno». Oliver defendió la necesidad de reconocer la autoría de las mujeres en todos los ámbitos, de construir referentes desde la militancia colectiva y de hacer del feminismo una barrera frente a la entrada de la extrema derecha.
Clara Navarro Ruiz, Montserrat Galcerán y Marga Ferré: feminismo y clase
En la primera parte del seminario, las teóricas Clara Navarro Ruiz, Montserrat Galcerán y Marga Ferré introdujeron la dimensión de clase como elemento inseparable de la lucha feminista. Galcerán señaló que la desigualdad de género no puede desvincularse de las relaciones económicas y de poder. Navarro defendió que el feminismo debe abordar la precariedad como una cuestión estructural, y Ferré reivindicó una mirada materialista que sitúe los cuidados y la sostenibilidad de la vida en el centro de la política.
Un debate compartido por la izquierda social y política
El seminario cerró con la sensación de haber puesto sobre la mesa un análisis común: la necesidad de repensar el poder, de construir liderazgos más horizontales y de garantizar que los cuidados y los tiempos de vida formen parte del debate político. El acto se inscribe en la serie de encuentros que, en los últimos años, han servido para reforzar la colaboración entre movimientos feministas, culturales, sindicales y políticos del País Valenciano. Un espacio de diálogo donde la izquierda valenciana demuestra que, más allá de las siglas, comparte un mismo compromiso: avanzar hacia una igualdad real y efectiva.
Por la tarde, todas volvieron a coincidir, con sus respectivas organizaciones, en iel acto multitudinario que en Valencia —igual que en todo el Estado y buena parte del mundo— llenó las calles para gritar contra el genocidio del pueblo palestino y exigir un alto el fuego que todavía no llega.
Redacción Crónica











No hay comentarios :