Les pluges torrencials han tornat a colpejar el litoral mediterrani. En solo unes hores, s'han registrat fins 246 l/m² a Amposta i 356,8 l/m² a Gandia. A Cullera, les precipitacions van aconseguir “xifres històriques”, provocant despreniments i talls de carreteres.

Estos episodis d'intenses precipitacions propis del principi del final de l'estiu i principis de la tardor no són nous. No obstant això, la seua freqüència i intensitat han augmentat en les últimes dècades a causa del canvi climàtic. Malgrat això, les pluges no haurien de considerar-se el problema principal.

El verdader desafiament radica en com s'ha construït i gestionat el territori en estes zones, que ho fa vulnerable a l'efecte de les precipitacions.

Es poden evitar tots els danys?

El risc zero no existix. No obstant això, sí que és possible reduir significativament les conseqüències si s'adopten mesures adequades.

Alguns danys són inevitables, especialment quan la pluja supera qualsevol capacitat d'absorció o evacuació estimada. Molts altres són recurrents, però evitables, ja que es deuen a la construcció en zones inundables, la falta de manteniment d'infraestructures o la urbanització sense drenatge adequat. En estos casos, existixen estratègies eficaces per a reduir els danys provocats per les pluges intenses.

1. Més infraestructura verda

Una de les mesures més rellevants és el foment de la infraestructura verda. Elements com parcs inundables, jardins de pluja o cobertes vegetals permeten absorbir l'aigua i disminuir l'escorrentia. Estes solucions també milloren la qualitat ambiental i social dels espais públics.

La renaturalització d'espais urbans afavorix la infiltració de l'aigua en el sòl. En ciutats com Alcoi, s'estan restaurant barrancs com a corredors ecològics. Estes intervencions connecten espais naturals i reduïxen el risc d'inundació, a més d'aportar valor paisatgístic i ecològic.

2. Planificació territorial

La planificació territorial resulta clau. Evitar noves construccions en zones de risc és essencial per a previndre desperfectes i perills per a la població.

Així mateix, revisar els plans urbanístics existents i incorporar criteris de resiliència (per exemple, prohibir noves construccions en zones inundables o exigir superfícies permeables en nous desenrotllaments) permet anticipar-se a futurs episodis extrems. Esta planificació ha d'anar acompanyada d'una gestió adequada del drenatge urbà.

3. Sistemes de drenatge

Els sistemes de drenatge sostenible oferixen una alternativa eficaç als models convencionals. En lloc de canalitzar l'aigua ràpidament cap al clavegueram, estos sistemes la retenen, filtren i alliberen de manera controlada. Es tracta de solucions que imiten el cicle natural de l'aigua, com a rases d'infiltració, paviments permeables o depòsits de retenció temporals.

Estos sistemes no venen a substituir a les xarxes convencionals de drenatge, sinó que ha d'afavorir-se la integració de les dos solucions i emfatitzar el seu manteniment. Molts col·lectors presenten obstruccions o no estan adaptats a la nova intensitat de les pluges, la qual cosa limita la seua eficàcia. Els sistemes de drenatge sostenible, per part seua, oferixen una major capacitat d'adaptació i poden integrar-se fàcilment en entorns urbans.

4. Educació per a la ciutadania

Finalment, l'educació i la governança són factors determinants. La coordinació entre administracions i la participació ciutadana enfortixen la capacitat de resposta. Les alertes primerenques permeten actuar amb rapidesa i evitar conseqüències greus.

Ciutats esponja per a conviure amb l'aigua

El model de “ciutat esponja” ha deixat de ser experimental per a convertir-se en una estratègia urbana global enfront del canvi climàtic. Estes ciutats no lluiten contra l'aigua, sinó que la integren en el seu disseny. Mitjançant solucions basades en la naturalesa, absorbixen, emmagatzemen i reutilitzen l'aigua de pluja, reduint el risc d'inundacions i millorant la qualitat de vida urbana.

Xina ha liderat esta transformació. Ciutats com Shenzhen, Wuhan i Shanghai han incorporat aiguamolls, superfícies permeables i jardins de pluja en la seua planificació. L'objectiu nacional és que el 80 % de les àrees urbanes capten el 70 % de l'aigua de pluja per a 2030.

A Europa, Alemanya destaca per la magnitud de les seues iniciatives. La instal·lació de cobertes i façanes verdes s'ha promogut pels municipis. En 2019, dos terços de les ciutats exigien cobertes verdes en els seus plans de desenrotllament. Com a resultat, en quinze urbs amb més de 500 000 habitants, el 10 % de les cobertes es classifica com a verdes (equivalent a al voltant de 0,8 m² per habitant).

A Àfrica, Beira (Moçambic) va iniciar la seua transició després del cicló Idai en 2019. S'han incorporat sistemes de drenatge sostenible, vegetació urbana i restauració d'aiguamolls. L'objectiu és augmentar la resiliència enfront de futurs esdeveniments extrems.

Jakarta, a Àsia, enfronta un doble desafiament: inundacions i enfonsament del terreny per extracció d'aigües subterrànies. La ciutat ha començat a redissenyar la seua infraestructura. Es prioritza la expansió d'espais verds, el drenatge vertical i els pous d'infiltració.

Estos exemples mostren que no existix una única fórmula. Cada ciutat adapta les solucions al seu context climàtic, social i econòmic. El que compartixen és una visió comuna: conviure amb l'aigua en lloc de combatre-la.

Cap a una cultura de l'aigua adaptativa

Fins i tot amb totes estes mesures, alguns danys continuaran produint-se. Per això, a més de previndre, convé preparar-se per a respondre. Això implica comptar amb plans d'emergència, sistemes d'alerta eficaços i una ciutadania informada.

La resiliència no consistix només en solucions tècniques. També és un assumpte social, institucional i cultural.

Aprendre a conviure amb les pluges no implica resignació. Necessitem deixar de veure l'aigua com una amenaça i començar a veure-la com un recurs i treballar per a transformar les ciutats perquè siguen més segures, verdes i habitables.

Daniel Jato Espino, Investigador Sènior / Professor en Enginyeria i Gestió Ambiental, Universitat Internacional de València

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.