#MiquelRuiz #ParlemValencià
Una de les coses que més em va sobtar quan vaig anar, fa uns anys, a treballar a la Marina Alta és la riquesa lingüística tan gran que tenim els valencians a l’hora de parlar. No sols hi ha una gran varietat de parla sinó que, a més, ens permet descobrir-la si viatgem i burxem pertot arreu de les nostres comarques. Sempre hi ha una dicció, una sonorització, una varietat lèxica o una pronúncia determinada que fa de la nostra llengua una eina inigualable per als qui tenim el goig de fer-la servir. Una de les locucions que més em va sorprendre va ser l’adverbi circumstancial “aquí” que empren els habitants de la capital marinenca, Dénia. Pensava que eixe ús quedava “restringit” per a contrades més al nord. La pràctica, però, demostra que moltes voltes els polítics parlen sense tindre un coneixement el suficientment profund per prendre determinades decisions. La mostra pública del president de la Diputació de València, Vicent Mompó, n’és un exemple de la ingerència pública que en fan els polítics en qüestions que haurien de deixar-se, exclusivament, per als filòlegs i els lingüistes. Voler que s’apliquen determinats mots com “vacacions, gastos o arreplegar” perquè considera que l’ús d’altres és massa “català” és una mostra més que la llengua continua essent, dècades després d’aprovat l’Estatut, un tema que els polítics, en especial la dreta, fan servir per a confrontar i dividir. El que hauria de saber Mompó és que el problema del valencià no és tant una qüestió prioritària de normativització sinó, sobretot, de normalització. Malauradament, sempre hi haurà gent entestada a enlairar el fantasma del català versus el valencià tot pensant que això li donarà vots o popularitat.
El més important, però, per a la salut del valencià rau en la cada vegada més accentuada minorització que pateix, l’intent perquè cada volta es parle menys i quede restringit per a àmbits més privats, sense cap tipus de prestigi social i amb un predomini del castellà. L’accent tancat per a denominar el cap i casal, l’entrada del castellà en À Punt, el diccionari de la Diputació de València, la minva d’hores lectives en valencià que hi ha a les escoles i instituts d’ençà que el PP i Vox, la dreta i la ultradreta, van pactar el Govern de la Generalitat o l’absència d’ús per part dels dirigents públics valencians són els ingredients adients perquè la llengua que alguns emprem encara hui siga insubstancial en pocs anys. Posar en marxa campanyes de normalització del valencià és una de les assignatures pendents que tenen els nostres polítics que pensen que el seu aprenentatge no és important per al futur dels nostres joves. Ans al contrari, si més no és una eina de comunicació que encara tenim alguns valencians. Cada volta menys, però, encara en quedem. El govern actual de la Generalitat no és la millor notícia per a una bona salut del valencià, especialment d’ençà que el Partit Popular s’ha lliurat, sempre embuts, als postulats de Vox per assegurar-se’n el seu suport i, alhora, recuperar els seus vots, un manlleu de fa temps.
Bé faria Mompó de convèncer els seus companys de partit que el valencià és una riquesa cultural i patrimonial enorme que cal preservar i protegir i la millor manera de fer-ho és parlar-lo. En cas contrari, serà un oasi al desert. Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica Camp de Tùria
No hay comentarios :