A l'octubre de 2024, fa hui un any, una dana va colpejar amb força la Comunitat Valenciana. La tragèdia va deixar nombroses víctimes mortals i centenars de ferits, però va haver-hi un aspecte menys evident i igualment devastador: l'impacte psicològic en les persones afectades. Multitud de ciutadans van veure les seues llars i barris inundats i coberts de fang mentres eren testimonis de com els seus veïns i familiars patien, sense poder fer res per ajudar-los. En molts casos no podien tornar a les seues cases, ni contactar amb els seus familiars o amb els servicis d'emergència.

Eixa desconnexió, impotència i desemparament van marcar profundament la vivència de moltes víctimes, al que es va sumar la percepció d'abandó: no va haver-hi un avís primerenc del risc extrem, i la gestió immediata de la tragèdia va ser percebuda pels afectats com a lenta i clarament insuficient.

Setmanes després, investigadores de la Universitat Pontifícia Cometes i la Universitat de Saragossa realitzem un estudi en el qual es va avaluar a 72 víctimes i 69 voluntaris. Es van analitzar símptomes d'ansietat, depressió i estrés posttraumàtic, així com el grau de satisfacció amb diferents fonts de suport. També se'ls va donar l'opció de compartir les seues experiències.

Encara que l'article científic encara no està publicat, les seues respostes han permés posar xifres i paraules a alguna cosa que sol quedar ocult: la petjada emocional dels desastres naturals.

Víctimes: el pes de lo perdut

Segons l'estudi, el 82 % de les víctimes presentaven símptomes moderats o greus de estrés posttraumàtic. És la petjada psicològica que deixa viure o presenciar un esdeveniment extremadament impactant o amenaçador per a la vida. No es tracta només de records desagradables: implica reviure mentalment l'experiència mitjançant flashbacks o malsons, mantindre's en constant alerta, patir sobresalts davant estímuls que recorden al succés i sentir que el perill seguix present.

En este sentit, moltes víctimes confessen que no l'oblidaran mai. Alguns tenen malsons i records que, referixen, es repetixen al seu cap sense que puguen evitar-ho. Uns altres narren els esdeveniments amb tal nivell de detall que sembla que els estigueren revivint. Per exemple, van relatar el record vívid del soroll eixordador de l'aigua i de les imatges de la tragèdia, com l'abundant fang o veure a altres persones patint. També evoquen la por que senten cada vegada que torna a ploure.

A això se sumen alts nivells de ansietat i depressió: entre un 40 % i un 46 % dels enquestats van presentar estos símptomes. L'impacte va ser més sever en els qui van patir danys físics, van tindre desperfectes en el seu domicili o el van perdre, o van presenciar com altres persones patien. També van influir experiències emocionals com la por de patir danys ells mateixos o els seus familiars, el temor a morir, la sensació d'abandó i la indefensió, que van agreujar les seqüeles psicològiques de la tragèdia.

Estos resultats posen de manifest la necessitat que les víctimes reben atenció psicològica adequada i sostinguda en el temps, i que es visibilitze el seu sofriment com a part essencial de la recuperació després d'una catàstrofe.

Voluntaris: l'impacte psicològic d'ajudar

Durant els primers dies després de la catàstrofe, els voluntaris van ser essencials: van rescatar, van assistir i van acompanyar a nombroses persones afectades sense mitjans ni formació per a intervindre en una emergència de tal magnitud. Per això també es va avaluar com els havia afectat psicològicament haver sigut testimonis directes del desastre.

Els resultats mostren que l'exposició a escenes de destrucció i sofriment, l'esforç físic i la tensió van deixar empremta: el 68 % va presentar simptomatologia significativa d'estrés posttraumàtic. Entre els factors més associats al malestar van destacar participar en rescats, veure morts, presenciar saquejos o tindre sers estimats afectats o en parador ignorat.

La resposta solidària de la ciutadania va ser admirable i les víctimes la recorden amb profund agraïment, tal com reflectixen els nostres resultats. No obstant això, quan la primera reacció davant una emergència depén de civils sense entrenament ni suport psicològic, és esperable que la seua salut mental es veja afectada. Per això, resulta fonamental oferir atenció i acompanyament especialitzat també als qui, amb la millor de les intencions, es van convertir en els primers a ajudar.

L'altra inundació: la gestió institucional

Una altra troballa clau, en línia amb les nombroses protestes i reclams de les víctimes, va ser la baixa satisfacció amb la resposta institucional: a penes 1,7 en una escala d'1 a 5, enfront dels alts nivells de suport percebut de família, amics, veïns i voluntaris (entre 4,2 i 4,7). Tampoc sorprén l'extrem descontent sobre el avís de la tragèdia (1,2 sobre 5), que va arribar quan el nivell de l'aigua havia aconseguit nivells catastròfics.

La insatisfacció amb el suport institucional i la percepció de lentitud en la implementació de les mesures posteriors es van relacionar amb pitjor salut mental en les víctimes. Sentir-se abandonades per les institucions davant la tragèdia no sols debilita la confiança en les autoritats, sinó que els va fer sentir desprotegides davant futures emergències, posant de debò perille la salut psicològica a mitjà i llarg termini.

Què podem aprendre

En huit de cada deu víctimes, la dana ha deixat una petjada emocional clara: por, dificultat per a seguir amb la vida quotidiana, ansietat i tristesa. Si no s'atenen, estos símptomes poden cronificarse i afectar greument la qualitat de vida.

Encara que s'han posat en marxa iniciatives de suport psicològic, la magnitud de l'impacte fa necessari reforçar-les i avançar cap a un sistema de cura en salut mental que siga accessible, gratuït i sostingut en el temps.

Paula Collazo Castiñeira, Personal Docent Investigador, Universitat Pontifícia Cometes; Helena Garrido Hernansaiz, Professora en el Departament de Psicologia, Universitat Pontifícia Cometes; Macarena Sánchez-Izquierdo, Professor de Psicologia, Universitat Pontifícia Cometes; Rocío Rodríguez Rey, Professora del Departament de Psicologia, Universitat Pontifícia Cometes i Silvia Collado, Professora Titular d'Universitat. Psicologia, Universitat de Saragossa

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.