De l'hipertext a la intel·ligència artificial: viatges per la literatura digital

La literatura digital no consistix a traslladar un llibre a una pantalla, com ocorre amb els llibres electrònics. És un laboratori artístic on text, imatge, so i interacció s'entremesclen. En la dècada de 1950, els primers ordenadors ja van començar a despertar la imaginació de persones que van començar a experimentar buscant la cooperació de l'ésser humà amb les matemàtiques, les ciències i la creativitat. Ja en 1952, Christopher S. Strachey va desenrotllar un programa d'ordinador denominat [Love Letters](https://www.gingerbeardman.com/loveletter/): generava cartes d'amor, mostrant com les màquines podien crear.

Hui, la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) continua este viatge en el qual la tecnologia impulsa noves maneres d'expressar i comptar.

Quan el codi va començar a rimar

Poc després d'aquelles cartes d'amor automàtiques, el filòsof i poeta alemany Max Bense va animar a l'informàtic Theo Lutz a desenrotllar un programa capaç de generar versos a partir de càlculs probabilístics, al qual van anomenar Stochastische Texte(“Textos estocàstics”, 1959).

A partir de 1960, la poesia aleatòria es va transformar en un terreny d'experimentació, com mostren alguns exemples: I Am that I Am (1960), de Brion Gysin, Tape Mark Made (1961), de N. Balestrini, o La Machine à écrire (1964), de Jean Baudot. En eixa mateixa dècada, els poetes concrets i visuals van emprar els ordinadors com una ferramenta per a experimentar amb la materialitat del llenguatge, creant versos i representacions gràfiques estàtiques i animades.

La màquina va començar a convertir-se en un còmplice creatiu que mostrava que l'acte d'escriure podia ser també un diàleg amb la tecnologia, capaç d'ampliar el que s'entenia per “escriptura”.

Una lectura laberíntica, l'hipertexo

Si la poesia generativa va mostrar com es podia experimentar amb els ordinadors, l'hipertext va obrir la literatura a una nova manera de llegir, no lineal. Gràcies a la major accessibilitat dels ordinadors personals i el desenrotllament de programari que ajudaven a crear textos hipertextuals, en les dècades de 1980 i 1990 es van publicar importants narracions hipertextuals, on els enllaços desplegaven la narració més enllà d'una única línia narrativa.

El lector ja no avança de la primera a l'última pàgina, sinó que va triant la ruta a seguir a través dels enllaços. Entre els exemples més influents estan Afternoon, a Story, de Michael Joyce, publicada en 1990, i Patchwork Girl (1995), de Shelley Jackson.

Estes obres van desafiar la noció de relat tancat i van llançar la possibilitat real que la literatura isquera de la forma impresa cap a formes narratives inèdites. Amb el clic, es passaria a una major participació per part del lector.

Quan la paraula va començar a moure's

Amb l'inici del nou segle, internet va arribar a moltes llars i els ordinadors personals es van tornar més potents i econòmics. Programes com a Flaix van posar a l'abast dels artistes noves ferramentes. Amb una programació senzilla, permetien combinar text, imatge i animació.

En este nou context, la literatura ja no es limitava a la pàgina o a l'enllaç. Es va permetre al lector convertir-se en una part activa de l'experiència, a l'ésser les obres animades i interactives. Exemples significatius són Birds Singing Other Birds’ Songs (2001), de María Mencía, que fusiona la poesia concreta tipogràfica amb l'experimentació sonora, i Fitting the Pattern (2008), de Christine Wilks, qui a través de la metàfora de la costura convida al lector a cosir un patró de memòries.

Estos anys es van caracteritzar per la proliferació d'obres digitals en la xarxa, on programar, escriure i llegir s'entrellaçaven.

Quan la literatura treballa amb la IA

Prompte, l'avanç tecnològic va incorporar a un nou actor, que va entrar amb força, capaç no sols d'animar textos, sinó de generar-los. Artistes com Jason Nelson, amb les seues obres que combinen el joc, el text i una estètica caòtica, o Alinta Krauth, que explora la interacció entre humans, màquines i altres éssers vius, mostren la diversitat de la literatura digital actual.

Estos autors utilitzen la IA per a ampliar les seues possibilitats creatives. En el cas d'Alinta Krauth, els models d'aprenentatge automàtic permeten reconéixer i interpretar sons d'animals, com en The (m)Otherhood of Meep. Per part seua, Jason Nelson genera moviment i imatges noves a partir d'una inicial, com en [Mechanical Treehouse]. Uns altres, com David (Jhave) Johnston, empren ordes o prompts per a generar al costat de la màquina diferents obres artístiques, com a vídeos, imatges o animacions.

Són artistes que, des dels anys 1960 fins a l'actualitat, s'han beneficiat i han experimentat amb les possibilitats que la tecnologia els oferia. Hui, en la majoria de les ocasions, la IA és emprada com una ferramenta de treball o una col·laboració que els acompanya en l'exploració de noves possibilitats i horitzons creatius.

Yolanda De Gregorio Robledo, Professora de l'àrea de Filologia Anglesa, Universitat de Cadis

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.