Canvi d'hora: dos d'hivern, per favor

Des que dilluns passat el president del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez, expressara la seua determinació de reprendre l'abandó del canvi horari a la UE s'ha avivat el debat sobre si és millor quedar-se amb l'anomenat horari d'hivern o amb el d'estiu. Els cronobiólogos denuncien que en ser preguntats, molts ciutadans trien el segon perquè l'associen amb dies més llargs i més lluminosos. Però la veritat és que triem el que triem, els dies d'hivern seran igual de curts que sempre.

Com erradicar per sempre el canvi d'hora

Necessàriament, el debat ha de ser un altre, i és que en el cas d'Espanya hauríem d'acumular dos canvis successius d'hivern (i cap d'estiu) fins a quedar-nos en la zona horària que ens correspon. I llavors podrem erradicar per sempre el canvi d'hora.

I això és així perquè Espanya és el país europeu on la discordança entre l'hora oficial i l'hora solar és més extrema. Això ho van expressar molt bé Till Roenneberg, Eva C. Winnebeck i Elizabeth B Klerman amb el gràfic que reproduïm a baix, i que poden comprovar els lectors descarregant-se en el mòbil qualsevol aplicació que els indique l'hora solar de la ubicació en la qual es troben.

Doble avançament

Dels dos avançaments respecte del fus horari que ens correspon a Espanya (la franja groga en el mapa), un és permanent i l'altre estacional, i tenen el seu origen en dos moments històrics ben recognoscibles.

L'avançament permanent d'una hora es va establir en 1940 en fixar de manera arbitrària que l'hora oficial a l'Espanya peninsular, Balears, Ceuta i Melilla anara la que correspon al fus horari de Centreeuropa (GTM+1). Així s'abandonava el fus del meridià de Greenwich (GTM) que ens correspon per ubicació geogràfica (i avançant, al seu torn, a GTM l'horari de Canàries, que fins a aquell moment se situava correctament en GTM-1).

El segon avançament –de caràcter intermitent i amb antecedents durant alguns períodes del primer terç del segle XX– es va consolidar amb l'anomenada crisi del petroli de 1973. Este segon canvi tractava de reduir la factura energètica (obviant les conseqüències per a la salut de tal desfasament horari) i és al qual associem el canvi d'hora recurrent que ara es planteja eliminar. Però com hem vist, és només la mitat del problema.

El mite que a Espanya es menja més tard

Una comparació d'Espanya amb un altre país mediterrani com Itàlia –a una hora solar de diferència, però amb el mateix horari oficial– ens mostra que realitzem els menjars principals una hora oficial més tard però a la mateixa en termes d'hora solar. Això ve a demostrar que el mite que a Espanya es menja més tard que en la resta d'Europa es manté només perquè vivim en una ficció horària: el fam té un fort component circadiari.

Així, quan algú a Espanya diu que menja a les 14.00 en realitat ho fa a les 13.00 hora solar (amb l'horari d'hivern) o a les 12.00 hora solar (amb el d'estiu), com en la immensa majoria de països europeus, també en el sud.

Jet lag social

El que sí que ens diferencia d'Itàlia és que el rellotge social ens pressiona per a començar el dia abans. Hi ha més gent a Espanya que es veu forçada a matinar en excés i a no descansar prou.

En este punt, és important assenyalar que el que provoca problemes de salut, d'accidents de trànsit, de rendiment escolar i de productivitat laboral és la disrupció entre el rellotge intern de les persones i el rellotge social. El primer depén de l'edat, factors genètics i ambientals, i el seu major sincronitzador és la potent llum solar que rebem cada dia a través dels ulls. Per part seua, el rellotge social es manifesta a través de compromisos com els horaris laborals o escolars que ens disciplinen per a coordinar-nos amb altres membres de la nostra societat i que generalment requerix l'ús de despertadors.

A la discrepància entre les dos se'l denomina jet lag social perquè l'efecte és semblant al qual es produïx quan ens desplacem entre zones horàries i que requerix alguns dies fins a aclimatar-nos al nou fus horari. A diferència del que ocorre en els viatges, al jet lag social no ens habituem mai perquè, encara que ens despertem amb un despertador que mostra l'hora solar de Varsòvia (a l'hivern) o Kíev (a l'estiu), el nostre organisme se sincronitza en realitat cada dia amb l'hora solar del lloc on vivim.

Tal desajuste afecta de manera notable, però no exclusiva, a la població escolar, ja que esta retarda de manera natural el seu cicle circadiari durant la pubertat i l'adolescència, generant un dèficit de somni crònic que afecta la seua salut, el seu benestar i el seu rendiment.

Daniel Gabaldón Estevan, Professor Titular d'Universitat, Sociologia, Universitat de València

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.