Una alternativa més sostenible per a l'extracció de terres rares

Molts llocs que van viure de la mineria hui patixen un declivi silenciós. Calles abans plenes de vida es buiden: la fi de l'activitat minera està fent migrar a les seues poblacions a la recerca d'oportunitats, esborrant part de la identitat local. No obstant això, una mineria més sostenible oferix l'opció de pensar un nou futur i mantindre l'herència que va donar essència a estes comunitats.

Un exemple d'este escenari és el municipi d'Almadén, a Ciudad Real, on es troba l'explotació de cinabri més antiga del món. Esta explotació, ja va ser esmentada pels romans en el segle III a. e. c. i va arribar al seu auge en l'Edat Moderna. Del cinabri s'obté mercuri, un metall singular i benvolgut, ja que és l'únic líquid a temperatura ambient. A més, és molt dens: un litre pesa més de tretze quilos i mig.

Si bé durant l'Edat mitjana els musulmans ja treballaven este mineral, la conquesta d'Amèrica va canviar tot. La tècnica d'amalgamar plata i or amb mercuri va fer d'Almadén un enclavament estratègic per al cinabri, que durant el segle XVII va arribar a estar baix control de la Corona de Castella.

La singularitat minera de Ciudad Real

Com Almadén, a Ciudad Real va haver-hi altres enclavaments miners, entre els quals destaquen les mines de San Quintín, situades en Cabezarados i Villamayor de Calatrava, a la Vall d'Alcudia. Allí es van extraure galena i esfalerita, minerals dels quals s'obté plom i zinc.

Estos llocs van atraure a molts treballadors i van generar nuclis de població en els municipis veïns. Gràcies a això, van sorgir servicis pioners, com el Hospital de Miners de Sant Rafael, fundat en el segle XVII. Convertit hui en un museu, va ser un dels primers hospitals laborals d'Europa.

Esta forta dependència econòmica de la mineria va ser la que va condicionar el desenrotllament comarcal. Pel que, després del tancament de l'activitat, va resultar necessari buscar alternatives. En San Quintín es va aconseguir gràcies a la proximitat amb Ciudad Real i Puertollano, així com per les activitats agrícoles i ramaderes. Però en Almadén no va ocórrer el mateix.

El tancament de la mina va ser un colp dur per a la seua economia, que va obligar la població a buscar alternatives en el turisme o l'agroindústria per a subsistir. No obstant això, la toxicitat a causa de l'absorció i acumulació del mercuri en els teixits del cos humà i la seua dispersió van agreujar els problemes de salut i mediambientals, i hui la seua economia seguix molt limitada.

Una oportunitat per al desenrotllament de projectes miners més sostenibles?

En els últims anys, a tot el món ha crescut el ús d'energies renovables com la solar i l'eòlica, així com de bateries en cotxes elèctrics. Esta nova tecnologia ha impulsat la demanda de metalls poc concentrats, a vegades presents sol en llocs específics.

Entre ells destaquen les anomenades “terres rares”, conformades per 17 elements químics. 15 pertanyen als lantànids, un grup amb propietats electròniques i físiques úniques, als se sumen l'escandi i l'itri, essencials en la tecnologia moderna.

El seu curiós nom té origen en la dificultat per a aïllar-los en els segles XVIII i XIX, així com en les seues propietats extraordinàries, ja que el terme “rar” no fa referència a escàs. El ceri, per exemple, es troba en l'escorça terrestre en concentracions similars a les del coure.

En el 2024, la Unió Europea va declarar les terres rares com a matèries primeres crítiques. Estes, són essencials per a l'economia, però la seua disponibilitat pot veure's interrompuda a causa de la seua escassetat, concentració en pocs països o dificultats d'accés, la qual cosa va motivar la busca de nous jaciments. L'empresa Quàntum Mineria S.L. va proposar investigar la monacita grisa en el Camp de Montiel (Castella-la Manxa), mineral ric en neodimi, un metall que s'usa en aerogeneradors, motors elèctrics i dispositius electrònics i amb un valor aproximat de 77,5 €/kg ultrapur.

No obstant això, el projecte encara no ha demostrat viabilitat. La separació d'estos elements pot generar residus radioactius i causar impactes en la salut humana i en el medi ambient suficients per a qüestionar la idoneïtat d'esta proposta. Un estudi recent s'ha dut a terme sobre els sediments d'un riu en el nord-oest de Tailàndia assenyalant el perill en cas de superar uns valors llindar de 0.24 μg/kg/dia per a adults i 0.95 μg/kg/dia per a xiquets.

A més, l'associació veïnal “Plataforma Sí a la Terra Viva” s'oposa de manera frontal a la mineria de terres rares a Espanya.

Una situació que contrasta amb la de Kíruna, a Suècia. Allí es va descobrir fa poc un gran jaciment amb més d'un milió de tones del mineral i els seus habitants van acceptar fins i tot traslladar la ciutat per a permetre l'explotació del recurs.

Un exemple cridaner d'este fenomen va ser el trasllat que es va dur a terme d'una església de 672 tones. Un tràiler gegant la va moure cinc quilòmetres en dos dies. El cost de l'operació, juntament amb el de la resta d'edificis que també van ser traslladats, va ser assumit per l'empresa minera.

Alternatives de recuperació secundària de terres rares

Entre les alternatives a l'extracció directa d'estos elements es troba la recuperació secundària de metalls, aquella que busca l'extracció d'estos compostos en llocs contaminats promovent a més la seua recuperació ambiental.

En el laboratori de tecnologies integrades de recuperació mediambiental (EARTH) de la Universitat de Castella-la Manxa hem aconseguit recuperar metalls de terres rares mitjançant l'aplicació de tecnologies sostenibles amb el medi ambient. En este cas s'ha realitzat mitjançant un procés de fitoremediació (ús de plantes per a l'extracció de contaminants en sòls) utilitzant la arenaria roja (Spergularia Rubra), la mateixa planta que creix de manera espontània en terrenys contaminats de San Quintín. Esta espècie vegetal va ser utilitzada pel seu gran potencial per a acumular metalls pesants.

Esta tecnologia ha permés la recuperació d'al voltant de 20 mg de metalls de terres rares per kg de planta recol·lectada, el que demostra la possibilitat de transformar un problema ambiental en una oportunitat de recuperació de recursos estratègics.

Un avanç que no sols contribuïx a la descontaminació de sòls afectats per l'activitat minera, sinó que obri la porta a models més sostenibles de proveïment de terres rares. D'altra banda, soluciona també la gran problemàtica de tantes regions que eren antics territoris miners. Hui estes regions s'enfronten al repte de revitalitzar les seues economies i la seua densitat poblacional sense perdre la seua identitat.

Apostar per estes alternatives significa donar suport a un futur en el qual la innovació científica i la cura de l'entorn vagen de bracet, un repte que ens interpel·la a tots com a societat.

Martín Muñoz Morales, Professor del Departament d'Enginyeria Química a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agronòmica, Montes i Biotecnologia (ETSIAMB), Universitat de Castella-la Manxa; Álvaro Ramírez Vidal, Investigador predoctoral i ajudant, Universitat de Castella-la Manxa i Ester López Fernández, Professora Ajudant Doctora - Escola d'Enginyeria Minera i Industrial d'Almadén, Universitat de Castella-la Manxa

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.