Respirar aire net, un dret universal que es continua vulnerant en tot el món

Després de la Segona Guerra Mundial no va resultar massa difícil consensuar a nivell internacional que el manteniment de la pau i la seguretat entre les nacions, el foment del desenrotllament econòmic i social i la promoció de la cooperació havien de ser objectius prioritaris i permanents. La redacció i firma per representants de 50 països de la Carta de les Nacions Unides, en vigor des del 24 d'octubre de 1945, va suposar la base fundacional de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), l'Assemblea General de la qual va consensuar i va adoptar, tres anys després, la famosa Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH).

Analitzar els trenta articles que constituïxen eixe imponent llistat de drets (polítics, socials, econòmics i culturals), capitals per a tots els éssers humans, potser ens permetia identificar alguns altres que, donades les circumstàncies, no van ser considerats llavors prioritaris, encara que sens dubte ho són.

Em referisc, per exemple, al dret a respirar aire saludable o al dret a beure aigua realment potable. Es podria dir que, per la seua naturalesa, els dos estarien implícitament arreplegats en el dret a la vida, que lògicament encapçala el llistat de la DUDH. Però la veritat és que, quasi 80 anys després d'aquella firma, per a molts milions de persones a tot el món es tracta d'aspiracions tan bàsiques com inassolibles.

Arribats a este punt i llocs a defendre amb decisió estos drets tan primaris, abans resulta imprescindible definir-los i delimitar-los tècnicament. I per a això cal respondre a la següent qüestió: en quines condicions l'aire o l'aigua deixen de ser aptes per al consum? En una primera reacció podríem pensar que es tracta d'una pregunta retòrica perquè la seua resposta ja es coneix; no obstant això, res més lluny de la realitat.

Què és l'aire?

Centrant-nos en la primera part d'eixa qüestió, aconseguir establir els límits fisicoquímics mínims que ha de complir l'aire respirable és un repte científic de primer orde.

L'aire ambient és una mescla complexa de constituents, gasosos i no gasosos, que ha anat evolucionant al llarg de la història del nostre planeta i que seguix en plena transformació.

La intuïció va portar a Hipócrates (segle IV a. e. c.) a relacionar uns certs problemes de salut amb respirar aire “brut”, però no va ser fins al segle XIX passat quan es va començar a entendre realment què era l'aire i les seues implicacions.

Primer es van identificar els components gasosos majoritaris (nitrogen, oxigen i argó) i ja en el segle XX es va descobrir que estos es mantenen en proporcions bastant estables en la troposfera des de fa almenys 100 milions d'anys. Es va identificar el paper del oxigen com a sustentació de la vida aeròbica i, a poc a poc, es van anar descobrint molts altres constituents minoritaris i els seus diferents papers i efectes (sobre la salut humana, la biodiversitat, el clima, etc.).

Establir este tipus de relacions causals és una tasca molt complexa i en contínua evolució que es ve desenrotllant des de mitjan segle XX, moment en el qual va nàixer el concepte de “qualitat de l'aire”.

El Dia Internacional de l'Aire Net

Gràcies al treball de físics i químics atmosfèrics, biòlegs, metges, ambientalistes, etc., s'ha avançat moltíssim en el coneixement de l'atmosfera, en general, i de l'aire ambient i les seues interaccions amb la biosfera en particular. Això ha permés anar delimitant els límits que han d'establir-se per a les concentracions ambientals d'aquells constituents que pels seus efectes negatius sobre la salut i el medi ambient identifiquem com contaminants atmosfèrics més perillosos, com les partícules, el monòxid de carboni i el diòxid de nitrogen.

Després de l'immens colp de la COVID-19 en 2020, l'ONU va declarar el 7 de setembre com el Dia Internacional de l'Aire Net (“per a un cel blau”, segons resa l'eslògan). Segurament, tornar a constatar les terribles conseqüències de respirar a tot el món aire contaminat (en este cas biològicament), va contribuir a eixa decisió que, des del meu punt de vista, ve a reconéixer implícitament, per fi, la universalitat del dret a respirar aire net i saludable.

Posteriorment, en 2022, l'Assemblea General de les Nacions Unides va prendre una decisió històrica en reconéixer que tots els humans tenim el dret a accedir a un medi ambient saludable. Esta vegada el reconeixement va ser explícit i ampli, però era “només el principi”, com va advertir el secretari general de l'ONU António Guterres, ja que requerix que tots els països apliquen mesures per a “fer-ho una realitat per a tothom, a tot arreu”.

Diferències entre països

Dècades abans d'este reconeixement de l'ONU, les recomanacions de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i de moltes agències mediambientals de diferents països van evidenciar la necessitat imperiosa de controlar la presència en l'aire ambient d'uns certs contaminants (actualment: partícules PM10 i PM2.5, ozó, diòxid de nitrogen, diòxid de sofre, monòxid de carboni, etc.).

Tot això es va anar implementant principalment en zones del món altament desenrotllades, com EE. UU., Europa, el Canadà, el Japó, etc., a través de l'adopció d'estrictes marcs reguladors i de forts mecanismes de control, tant per a les emissions atmosfèriques contaminants d'origen antròpic com per a vigilar la qualitat de l'aire, en un esforç progressiu i permanent. Baste recordar, per exemple, que l'última Directiva europea de Qualitat de l'Aire és d'octubre de 2024.

Fruit d'estes iniciatives, la qualitat de l'aire en eixes àrees ha millorat significativament respecte a l'existent fa quatre o cinc dècades, i amb això la vida de moltíssimes persones. No obstant això, a hores d'ara del segle XXI, l'experiència quotidiana de molts altres milions de persones, generalment en països desfavorits i quasi oblidats, és radicalment distinta.

En eixos entorns la qualitat de l'aire, senzillament, no és una prioritat i la població no pot exercir el seu dret bàsic a respirar amb seguretat. En conseqüència, les seues xifres de morbiditat i mortalitat prematura degudes a la contaminació de l'aire són escandaloses i periòdicament denunciades per l'OMS en informes oficials demolidors.

Davant este panorama, no podem resignar-nos al fet que una gran part de la població mundial seguisca sense poder exercir el dret bàsic a respirar un aire “raonablement” net. És inacceptable que des del seu naixement moltíssimes persones vegen incrementar de manera contínua i inexorable el risc de contraure malalties molt greus o de morir molt prematurament per respirar sistemàticament aire contaminat.

Per això, els científics i enginyers hem de continuar treballant sense descans per a millorar la base de coneixement en tots els aspectes relacionats amb este problema i per a trobar solucions urgents. Com a societat del segle XXI, globalitzada per a tantes coses, no hauríem d'ignorar ni permetre este tremend drama global.

Manuel Pujadas Corder, Cap de la Unitat de Caracterització i Control de la Contaminació Atmosfèrica, Centre d'Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques (CIEMAT)

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.