 |
| Esquena d'una dona a Buenos Aires, l'Argentina, el 8 de març de 2024. Carolina Jaramillo/Shutterstcok |
Cartells, pancartes, càntics, consignes… samarretes serigrafiades, fins i tot! En els últims anys, el lema “Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar” s'ha convertit en un clàssic de les mobilitzacions feministes de tot el món, especialment d'aquelles produïdes en dates assenyalades, com ara el 8M o el 25N.
Però d'on ve eixa vinculació entre la figura de la bruixa i les reivindicacions feministes i per què té tanta presència en l'actualitat?
El propi lema es presta a una lectura intuïtiva dels motius, perquè ens permet realitzar algunes inferències: les bruixes van ser dones i víctimes de persecució en el passat, i les dones feministes del present les porten a la memòria col·lectiva, considerant-se les seues hereues.
L'origen de la identificació
La veritat és que ja fa diverses dècades des de la primera vegada que els sectors feministes es van apropiar de la figura de la bruixa amb finalitats reivindicatius i simbòlics.
A la fi dels anys seixanta i, especialment, en l'entorn estudiantil estatunidenc, van aparéixer les primeres mostres del fenomen que hui dia denominem Relectura Feminista de la Caça de Bruges (RFCB). Es van formar els grups activistes W.I.T.C.H (Women’s International Terrorist Conspiracy From Hell) i van aparéixer obres fundacionals d'este corrent, com Bruges, llevadores i infermeres.
Durant dècades, l'apropiació d'esta figura per part dels sectors feministes va passar per diverses fases, fins a arribar al punt en què hui dia es troba com a corrent crític.
En els seus inicis, els primers textos van tindre formats breus, a mode de pamflets o quaderns de divulgació que van circular en entorns universitaris. Per això mateix, van mancar de la profunditat teòrica que van adquirir obres posteriors.
Este caràcter els va valdre a les feministes un ampli descrèdit per part dels sectors acadèmics especialistes en la història de la caça de bruixes. Estos assenyalaven les incoherències teòriques i la falta de rigor històric que haurien conduït a una mistificació presentista de la figura de la bruixa.
Se'ls atribuïa haver modelat interessadament a la bruixa, atorgant-li característiques que afavorien la seua cooptació com a referent simbòlic feminista però incorrent en un relatiu falsejament històric. La veritat és que, en el debat sobre quin perfil van tindre realment les dones perseguides per bruixeria mitjana tota una escala de grises, i resultava complex sintetitzar-ho en un pamflet estudiantil –que buscava divulgar determinades premisses polítiques per a les quals la bruixa era un símbol poderós– sense incórrer en imprecisions.
Entre les veus que van criticar esta “mistificació” de la bruixa no sols trobem hòmens. De fet va ser una historiadora, Diane Purkiss, qui va encunyar el concepte del “Myth of the burning estafes” o “mite dels temps de la crema” per a referir-se a eixe presumpte falsejament històric en el seu llibre The Witch in History, de 1996.
La cara B
Malgrat tot això, amb el pas de les dècades van començar a aparéixer treballs més extensos i complexos que tenien com a objecte elaborar una relectura feminista dels estudis sobre la caça de bruixes. Mantenint les convencions del rigor acadèmic, estos treballs es proposaven elaborar una anàlisi “a contrapel” de l'episodi històric, col·locant la variable de gènere en primer pla i assenyalant l'especificitat misògina del fenomen.
És així com, de manera contemporània a la crítica de Purkiss, apareix en 1994 l'estudi d'Anne Barstow, La caça de bruixes a Europa: 200 anys de terror misogin. Poc temps després es publicarien Calibán i la bruixota, de Silvia Federici, i Witch Craze: Terror and Fantasy in Baroque Germany, de Lyndal Roper.
Després de diverses dècades de flagrant divorci entre la propaganda de divulgació feminista, d'una banda, i la crítica acadèmica, per un altre, els estudis històrics començaven a convergir.
Vol rebre més articles com este? Subscriga's a Suplement Cultural i reba l'actualitat cultural i una selecció dels millors articles d'història, literatura, cinema, art o música, seleccionats per la nostra editora de Cultura Clàudia Lorenzo.
No obstant això, este presumpte divorci entre les dos línies, assenyalat per Purkiss però també per molts altres historiadors (en la seua àmplia majoria hòmens), continua constituint hui dia un objecte de reticència.
La veritat és que l'ús simbòlic, metafòric, de la bruixa en contextos reivindicatius continua comportant un risc de mistificació que fins i tot algunes autores feministes continuen assenyalant.
En eixe sentit, Adela Muñoz llança preguntes retòriques com “van poder realment permetre's les d'èpoques passades el luxe de viure al marge de les normes? Van poder existir en algun lloc, en alguna època anterior al segle XXI, bruixes hereues de l'esperit de Lilit?”. Per la seua part Pilar Pedraza, més categòric, ha inclòs en el seu Bruges, gripaus i aquelarres crítiques frontals a determinats vessants feministes que han fet ús de la figura de la bruixa, com ara la “bruixeria wiccana o diánica”.
En qualsevol cas, el fet que existisquen veus dispars és un reflex de la divergència de postures que es dona, en termes més generals, entre els molts corrents feministes que conviuen en l'actualitat. La seua existència confirma que la RFCB té moltes manifestacions possibles, i que els seus debats interns constituïxen un motor per a la reflexió i l'enriquiment crític.
La conclusió requerix, sens dubte, molts matisos. I així i tot, importants teòrics de la caça de bruixes com James Amelang o Cuéllar Alejandro assenyalen la radical importància de la perspectiva de gènere en els estudis d'este fenomen històric.
Les bruixes i el feminisme actual
Del que no hi ha dubte és que la bruixa s'ha revelat com una figura extraordinàriament potent a l'hora de vehicular discursos feministes. Ha arribat a condensar crítiques, demandes i reivindicacions entorn de qüestions com la violència masclista, el feminicidi, la despenalització de l'avortament, la violència mèdica o la sexualitat, per citar tan sols algunes.
A més, figures com la de Silvia Federici, historiadora i filòsofa italoestadounidense, s'han convertit en referents, per aconseguir conjugar l'esfera activista amb la producció teòrica, arribant a aconseguir un públic verdaderament ampli. La seua popularitat té a veure amb el seu afany per articular els seus estudis acadèmics sobre les bruixes amb l'esfera pública.
L'última dècada ha sigut testimoni d'un inusitat auge dels moviments feministes, que van arribar a aconseguir cotes de mobilització insòlites entorn de 2018, amb moviments com #MeToo, #NiUnaMenos o l'anomenada “marea verda”. Estos esdeveniments socials han convergit, no en va, amb eixa revivificació de l'emblema de la bruixa, que ha vist amplificat el seu imaginari a la calor d'estos, donant lloc a una infinitat de “aquelarres” que alcen les seues veus pels drets de les dones.
En este marc s'han produït també moviments institucionals de recuperació de la memòria històrica de la caça de bruixes. Per exemple, en 2021, la campanya “No eren bruixes, eren dons” impulsada a Catalunya.
Hui dia, este “retorn de les bruixes” en clau feminista no sembla haver-se esgotat. Estes no sols apareixen en entorns activistes sinó que van guanyant progressiu protagonisme en la literatura, el cinema, les sèries televisives i l'art que ens envolten cada dia, conjurant un nou imaginari del qual ens conviden a formar part. Per a conéixer l'abast del seu encanteri, haurem de continuar observant amb atenció.
Article guanyador de l'I Premi de Comunicació Científica de la Universitat de València en la modalitat d'Humanitats.
Iris de Benito Mesa, Doctora en Estudis Hispànics Avançats , Universitat de València
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.
* ho pots llegir perquè som Creative Commons