#NASA #exosfera #Florida

La NASA prepara una missió que observarà per primera vegada de manera contínua el “halo” invisible que envolta el nostre planeta.

El “halo” és la llum tènue que emet l’exosfera, la capa més externa de l’atmosfera, i que canvia segons l’activitat del Sol. Entendre com funciona és fonamental per predir condicions de risc a l’espai pròxim a la Terra i protegir els astronautes de les missions Artemis cap a la Lluna o Mart. El llançament de l’Observatori Geocorona Carruthers està previst des del Centre Espacial Kennedy, a Florida, a partir del dimarts 23 de setembre.

Als anys setanta encara es desconeixia fins on arribava l’atmosfera terrestre. El misteri se centrava en l’exosfera, que comença a uns 480 quilòmetres d’altura i està formada per àtoms d’hidrogen que s’escapen a l’espai. Esta capa només es fa visible mitjançant un tènue “halo” ultraviolat anomenat geocorona.

El científic i enginyer George Carruthers va ser pioner en l’observació d’este fenomen. Després de diversos assajos amb coets, va dissenyar una càmera ultraviolada que els astronautes de l’Apol·lo 16 van instal·lar el 1972 a la Lluna. Aquelles imatges van ser les primeres que mostraren la geocorona, encara que no podien captar tota la seua extensió.

Segons va explicar Lara Waldrop, investigadora principal de la nova missió des de la Universitat d’Illinois, “la càmera no estava prou lluny, estant en la Lluna, com per a abastar tot el camp de visió. I va ser realment impactant que este núvol lleuger i esponjós d’hidrogen al voltant de la Terra poguera estendre’s tan lluny de la superfície”.

Hui es calcula que l’exosfera arriba almenys fins a la meitat de la distància cap a la Lluna. El seu estudi té conseqüències directes: quan es produïxen erupcions solars, la primera regió afectada és l’exosfera, i això pot acabar generant tempestes geomagnètiques. A més, el procés pel qual l’hidrogen s’escapa a l’espai ajuda a entendre per què la Terra conserva aigua mentre altres planetes no, una pista clau en la recerca d’exoplanetes habitables.

L’Observatori Carruthers, batejat en honor al científic, serà la primera missió dedicada exclusivament a observar l’exosfera de manera contínua. “Mai abans havíem tingut una missió dedicada a realitzar observacions exosfèriques”, va declarar Alex Glocer, investigador de la NASA al Centre Goddard de Maryland. “És realment emocionant que anem a obtindre estes mesures per primera vegada”.

La nau, de 240 quilos i una grandària semblant a un sofà de dos places, viatjarà a bord d’un Falcon 9 de SpaceX junt amb la sonda IMAP i el satèl·lit meteorològic SWFO-L1 de la NOAA. Després de quatre mesos de trajecte, arribarà al punt Lagrange 1 (L1), a un milió de quilòmetres de la Terra en direcció al Sol. Des d’allí, a partir de març de 2026, començarà la fase científica de dos anys.

El Carruthers disposa de dos sensors ultraviolats: un de camp pròxim per analitzar les variacions a prop de la Terra, i un altre de camp ample per captar la totalitat de l’exosfera. Segons Glocer, “el sensor de camp pròxim permet acostar-se molt per a veure com varia l’exosfera prop del planeta. El sensor de camp ample permet veure l’extensió completa de l’exosfera i com canvia lluny de la superfície terrestre”.

Els dos instruments maparan junts els àtoms d’hidrogen mentre es desplacen cap a l’espai. Waldrop va afegir: “Comprendre com funciona això en la Terra ens ajudarà enormement a comprendre els exoplanetes i la rapidesa amb què les seues atmosferes poden escapar”.

L’estudi de l’exosfera terrestre podria obrir noves pistes per identificar mons llunyans amb capacitat de mantindre aigua i, potser, vida.

Redacció Crònica