#Finançament #Deute #València

La proposta del Govern d’assumir 83.252 milions de deute autonòmic alliberarà uns 6.700 milions anuals en interessos. Però perquè es traduïsca en més despesa social caldrà una nova regla de despesa, que encara està pendent de redacció definitiva.

El Consell de Ministres ha aprovat un anteprojecte de llei perquè l’Estat assumisca 83.252 milions d’euros de deute de les comunitats de règim comú. Amb aquesta operació, territoris com la Comunitat Valenciana, Andalusia, Madrid i Catalunya veuen reduïda de manera significativa la seua càrrega financera. L’impacte immediat és clar: un estalvi anual en interessos d’uns 6.700 milions d’euros segons les estimacions oficials.

Ara bé, com ha recordat la AIReF, eixe estalvi no es pot dedicar automàticament a serveis públics. La raó està en la regla de despesa, que limita el creixement de la despesa computable i no té en compte els interessos del deute. Per tant, sense canvis normatius, l’efecte real seria únicament una reducció del dèficit.

Ací és on entra la política. El Govern central ja ha anunciat que la redacció definitiva de la nova regla de despesa encara està pendent i que introduirà els canvis necessaris perquè l’estalvi de la quita puga revertir en programes socials. La ministra d’Hisenda ha defensat que “les comunitats han de poder transformar eixe marge financer en més sanitat, educació i serveis socials”.

Quines comunitats es beneficien més

La quita s’ha distribuït amb criteris poblacionals i de finançament, i la càrrega s’ha reduït de forma desigual:

• Andalusia: uns 18.791 milions d’euros menys de deute.
• Catalunya: al voltant de 17.104 milions.
• Comunitat Valenciana: uns 11.210 milions.
• Madrid: aproximadament 8.644 milions.

De mitjana, la reducció equival a un 19 % del deute autonòmic a finals de 2023.

Què podria canviar amb una nova regla de despesa

Si es confirma la modificació anunciada, les comunitats tindrien marge real per a incrementar la despesa social:

• València podria dedicar centenars de milions a compensar el dèficit històric en educació i sanitat.
• Andalusia guanyaria fins a 1.500 milions per any que podrien destinar-se a dependència i integració social.
• Catalunya i Madrid obtindrien un espai rellevant per a reforçar serveis essencials i reduir desigualtats internes.

L’oportunitat és clara: una norma més flexible permetria que la condonació no es quede en un ajust comptable sinó que es convertisca en una eina per reforçar l’Estat del Benestar. Tot i que forma part d’un pacte entre els partits de la investidura, si beneficia i millora la vida dels ciutadans, quin és el problema? La pregunta que queda en l’aire és: què espera la dreta espanyola per fer propostes d’este tipus en lloc de dedicar-se a polítiques de fang?

ÁGORA CT.

Editorial