50 anys de les últimes execucions del franquisme: per què va ser “inútil” la sang vessada?

El 27 de setembre de 1975, fa 50 anys, la dictadura va dur a terme les seues cinc últimes execucions, també les últimes de la història d'Espanya. A Madrid van ser afusellats tres membres del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota): José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz. A Burgos i Barcelona, dos integrants d'ETApm (ETA polític-militar): Ángel Otaegi Etxeberria i Juan Paredes Manot o Manotas (Txiki).

Havien sigut condemnats a mort per l'assassinat dels agents de la Policia Armada Lucio Rodríguez Martín i Ovidio Díaz López i dels guàrdies civils Gregorio Posada Sarró i Antonio Pose Rodríguez.

68 víctimes mortals entre 1968 i 1975

A la fi de la dècada dels seixanta, organitzacions d'extrema esquerra, ultradreta i nacionalistes radicals havien començat a cometre atemptats en tot el planeta. A Espanya, eixe cicle de violència va coincidir amb l'etapa final del règim. Entre 1968 i 1975 bandes terroristes com ETA, el FRAP i els GRAPO (Grups de Resistència Antifeixista Primer d'Octubre) van causar 68 víctimes mortals.

La majoria portaven la firma d'ETA, que havia apostat per l'estratègia d'acció-reacció-acció: cometre atemptats per a provocar una repressió salvatge fins que esclatara una “guerra revolucionària”. En efecte, la dictadura va respondre amb lleis, estats d'excepció, detencions massives, maltractaments i tortures.

Ara bé, l'espiral d'acció-reacció no va arribar fins a les seues últimes conseqüències. La repressió era un pilar fonamental del règim i mai va desaparéixer, però s'havia anat minorant amb el temps. Va ser important el paper de Tomás Garicano Goñi, ministre de Governació entre 1969 i 1973, qui va intentar modernitzar les Forces d'Orde Públic (FOP) per a minimitzar la seua faceta més brutal, encara que els seus efectes no es van veure a curt termini.

Indults pragmàtics

A pesar que els tribunals van continuar dictant sentències de mort des de setembre de 1963 fins a febrer de 1974, tots els condemnats per delictes de sang amb connotacions polítiques van ser indultats pel Govern franquista. Eixe perdó, més que a consideracions morals, responia a dos motius pragmàtics. El primer, superar un obstacle a l'acostament del règim a Europa occidental. I el segon, en paraules del vicepresident (1967-1973) i després president (1973) Luis Carrero Blanco, no caure en el “parany” dels terroristes: “fer màrtirs”.

En 1973 va haver-hi un punt d'inflexió. A conseqüència del creixent malestar de les FOP i de les pressions de la ultradreta, que l'acusava de ser un bla, Garicano es va veure obligat a dimitir al juny. I el 20 de desembre ETA va matar a Carrero Blanco, al seu escorta i al seu xofer.

El nou president, Carlos Arias Navarro, va anunciar un projecte de “democratització del règim” conegut com a “Esperit del 12 de febrer”. Va collir el suport del sector aperturista del franquisme, però també el rebuig tant de l'oposició antifranquista com de l'extrema dreta. En qualsevol cas, a conseqüència de la por al contagi de la Revolució dels Clavells portuguesa, a la conflictivitat laboral, estudiantil i veïnal, així com a les pressions internes, només va aconseguir canvis legislatius menors.

Execució de Puig Antich

Malgrat el seu suposat reformisme, el Govern va respondre a l'augment de la “subversió” amb mà dura. Així va confirmar la pena màxima imposada a Salvador Puig Antich, integrant del MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament), al que acusaren d'havera matat al sotsinspector Francisco Anguas Barragán. Va ser executat mitjançant garrot vil el 2 de març de 1974. Eixe mateix dia va ser ajusticiat un home que havia assassinat a un guàrdia civil.

L'execució de Puig Antich no va originar una gran campanya de protesta, per la qual cosa es va deduir que el cost de la mesura era assumible. No obstant això, no va servir per a detindre l'ofensiva terrorista.

Tampoc va ser suficient com per a aplacar a la ultradreta, que va trencar públicament amb el Govern després de l'atemptat indiscriminat d'ETA en la cafeteria Rolando, perpetrat el 13 de setembre de 1974. En esta acció terrorista van morir 13 persones i unes 70 van resultar ferides.

A l'octubre, el sector més liberal va abandonar el Govern Arias, amb el que el projecte “democratitzador” va desaparéixer. No obstant això, la seua eixida va ser insuficient per als immobilistes, que van seguir a la contra. El president conservava el suport de Franco, que era el més important, però la seua posició era cada vegada més feble. Necessitava un colp d'efecte.

Durant 1975, els terroristes van causar un total de 33 víctimes mortals. El 25 d'abril d'eixe any, el Govern va decretar l'estat d'excepció a Biscaia i Guipúscoa per a potenciar l'actuació policial contra ETA. En una de les publicacions de la banda es podia llegir: “L'acció de [el poble de] Euskadi ha sigut clau en el procés que ha portat al Règim del Esperit del 12 de febrer a les majors brutalitats de signe ultra”.

A l'agost i setembre es van celebrar quatre consells de guerra (dos ordinaris i dos sumaríssims). Es van ajustar a la legislació vigent en aquell moment, però estem parlant d'una dictadura: no comptaven amb les garanties exigibles en un Estat de dret, per la qual cosa no poden ser considerats juís justos des de la perspectiva actual.

Amb tot, no hem d'oblidar que els processaments eren membres actius d'organitzacions terroristes. Hi havia alguns indicis sobre la seua responsabilitat en els càrrecs que se'ls imputaven. Per exemple, Txiki va ser reconegut per sis testimonis. Un d'ells va assegurar que “la cara de l'assaltant que li va encanonar no l'oblidaria en molt de temps”.

Fet i fet es va condemnar a la pena capital a huit membres del FRAP i a tres d'ETApm per la seua participació en l'assassinat de quatre funcionaris.

Pressió internacional sense efecte

Ni les mobilitzacions a Espanya, ni les pressions internacionals d'entitats com l'ONU, la Comunitat Europea i el Vaticà, van influir en l'ànim d'Arias Navarro. Tampoc les veus crítiques que, dins del propi règim, van recomanar clemència. El 26 de setembre de 1975 el Govern va commutar sis de les sentències de mort, però va donar el “assabentat” a les cinc restants. Els afusellaments es van produir l'endemà.

La imatge de prosperitat, normalitat institucional i modernitat occidental que el règim havia pretés projectar al món es va evaporar. Era evident que va ser una dictadura fins al final.

Les execucions no van neutralitzar el terrorisme: la setmana després es van produir 9 assassinats. Tampoc van servir per a portar de tornada a la cleda a la ultradreta, ni per a enfortir la posició d'Arias Navarro, ni per a donar un baló d'oxigen a la moribunda dictadura, que no sobreviuria a la defunció de Franco el 20 de novembre. En paraules de l'advocat Marc Palmés Giró, es va tractar de “sang inútil”.

També va ser inútil la sang vessada pels terroristes, que no van aconseguir substituir una dictadura per una altra. Van causar quasi 500 víctimes mortals entre 1976 i 1982. Malgrat la violència de l'un o l'altre signe, la transició democràtica tiraria avant.

Gaizka Fernández Soldevilla, Responsable de l'Àrea d'Arxiu, Investigació i Documentació, Centre Memorial per a les Víctimes del Terrorisme

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.