Suplement cultural: amb la maleta a coll

En una d'eixos ensomnis habituals dels éssers humans, la meua parella i jo vam estar l'altre dia elucubrant amb què faríem si tinguérem l'oportunitat de continuar cobrant els nostres sous actuals però no haguérem de treballar durant sis mesos a l'any. La meua opció guanyadora era la de deixar-nos anar a viure a un altre país, en un altre continent, durant eixa temporada. I sé que és un somni compartit amb molta gent: visitar un lloc al qual ens abellix anar durant un temps extens per a poder mesclar-nos amb els costums i cultura locals.

No obstant això, la majoria tenim uns dies determinats de vacacions a l'any i unes obligacions que ens impedixen conéixer món de la forma en la qual voldríem, així que ens limitem a fer-ho de la forma en la qual podem. Per això és tan interessant la pregunta que ens planteja Rafael Cejudo: per a què viatgem? És a dir, malgrat tots els problemes que genera el turisme, dels quals som conscients i formem part, per què continuem sotmetent-nos a trajectes a vegades incòmodes, ràpids i imperfectes en espais allunyats del nostre entorn habitual?

En esta època estiuenca en l'hemisferi nord, d'operacions eixida i vols infinits, és bo plantejar-se la qüestió.

Qui decidix què llegim?

El dogma de la Immaculada Concepció –que diu que la Mare de Déu, com a mare de Jesucrist, va ser concebuda sense el pecat original– ha generat debats des que es va començar a discutir allà per l'Edat mitjana.

El curiós és que, a més de debats, va provocar rius de tinta. Literalment. Els partidaris del dogma van utilitzar tot el seu poder, i el poder de la impremta, per a toquetear i reescriure nombrosos textos amb l'objectiu que la gent no llegira l'opinió dels seus autors (normalment crítics), sinó l'assumpció (i celebració) d'este dogma.

En el seu relat d'este fet, Anna Peirats remarca, de forma molt encertada, que “sovint, el que llegim no és el que es va escriure, sinó el que uns altres van decidir que havia de llegir-se”.

De Joan (Didion) a John

I un cas en el qual precisament sí que llegim el que es va escriure, però igual no hauríem d'estar fent-ho, és el que sobrevola l'última publicació (pòstuma) d'un text de Joan Didion: Apunts per a John, que acaba de llançar-se en espanyol.

El llibre es compon de notes que Didion va escriure per al seu marit, John Gregory Dunne, mentres ella assistia a la consulta d'un psiquiatre per a, entre altres coses, intentar suportar la situació de la seua filla Quintana, alcohòlica i amb problemes de salut mental.

Didion era una escriptora precisa que mai amagava la seua vida personal en els seus textos però que, cauta, sempre mesurava el que revelava. Llavors, és ètic que este llibre, que recopila uns missatges que anaven dirigits a un solo lector, i que estava guardat en un calaix, siga de domini públic?

Ni una ni dos Espanyes, sinó tres

El 18 de juliol de 1936 va començar en la península ibèrica la guerra civil espanyola, després de l'alçament (que s'havia iniciat el dia anterior en el Protectorat del Marroc) de Franco i els seus exèrcits. El que va seguir (tres anys de conflicte bèl·lic i 36 de dictadura) és tan conegut com trista.

I encara que no deixem de parlar a Espanya del poema d'Antonio Machado que diu “Españolito que vens / al món et guarde Déu. / Una de les dos Espanyes / ha de gelar-te el cor”, la veritat és que va haver-hi un moviment, una “tercera Espanya”, que en els anys 60 va iniciar la reconciliació i va advocar per superar les diferències en honor del bé comú del país.

Encara que no va ser partícip de l'esdeveniment que es descriu en l'article, una figura emblemàtica d'eixe corrent va ser el periodista Manuel Chaves Nogales. Daniel Suberviola i el nostre antic director, Luis Felipe Torrente, van dirigir fa uns anys un curtmetratge documental sobre la seua figura, L'home que era allí, que els recomane encaridament.

Temps de blockbuster

Fa 50 anys es va estrenar Tauró, com bé es porta comptant en els mitjans des de fa unes setmanes. La importància d'esta pel·lícula de Steven Spielberg va més enllà del cinematogràfic o el creatiu. La distribució del film –que es va realitzar a gran escala, de forma diferent de l'estrena gradual que se seguia fins llavors– i el seu rotund èxit la van convertir en el primer gran blockbuster de l'estiu i en la pionera d'un nou model de negoci.

I per això en època estival, quan sembla que l'exterior crida sense parar a l'oci i la vida social, paradoxalment no deixen d'estrenar-se grans artefactes cinematogràfics que busquen atraure a les sales al major nombre d'espectadors possible (independentment de la seua qualitat).

Elio, la nova pel·lícula de Pixar, és un exemple d'això. Codirigida per dos dones (que van prendre les regnes després de la marxa del primer director), ens servix d'excusa per a recordar a totes eixes pioneres de l'animació que van obrir portes (i finestres, que també es necessitava airejar) i van facilitar que ara en Disney existisquen projectes encapçalats per elles.

Altra de les grans esperances per a la taquilla estiuenca és el nou lliurament de Superman. En ella, l'home d'acer aparca el seu costat fosc i torna a ser un ‘metahumano’ optimista i bondadós. Com hi ha un Superman per a cada temps, repassem els orígens del personatge i la seua adequació als temps que li ha tocat viure. No en va esta nova encarnació no deixa d'insistir en el fet que és un àlien en la Terra i, per tant, un immigrant.

Claudia Lorenzo Rubiera, Editora de Cultura, The Conversation

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.