Les paraules de Yolanda Díaz han sonat clares: acabar amb el dumping fiscal madrileny és la condició per repensar el repartiment dels diners entre comunitats. Mentrestant, la Comunitat Valenciana continua sent l’exemple d’infrafinançament més greu.

Quan Yolanda Díaz parla, acostuma a no donar cap volta innecessària. el dimarts, la vicepresidenta segona i ministra de Treball va situar el focus directament sobre la Comunitat de Madrid: “El primer, acabar amb el dumping fiscal”, ha dit a la ràdio. No és qüestió d’interpretacions: segons Díaz, els avantatges fiscals que practica el govern madrileny atrauen riquesa de manera artificial, deixant altres comunitats en desigualtat. Eixa pràctica, remarca, s’ha convertit en una autèntica pedra a la sabata de la solidaritat territorial que fixa la Constitució.

Díaz alerta que mentre unes mantenen serveis públics amb més pressió fiscal, Madrid opta pel descompte: “Ha creat un forat fiscal que desequilibra tot l’Estat”. La ministra afirma que la competència deslleial entre territoris no pot ser norma i aposta, des del seu grup Sumar, per reformar la llei i posar límits legals a aquesta cursa de privilegis.

Un altre nom propi apareix en la conversa: la Comunitat Valenciana. Aquí la cosa és encara més clara, sense matisos: segons Díaz, és “la pitjor finançada d’Espanya”. El sistema actual —caducat des de 2014— perpetua aquesta situació i fa inviable que totes les comunitats puguen garantir serveis iguals; ella defensa una revisió total de com es reparteix l’assignació estatal.

La ministra també toca la qüestió catalana: veu raonable que hi haja documents per a una finançació singular, però insisteix que tot ha de passar per davant de l’equitat i la solidaritat, sense més privilegis. Repetix el concepte: singularitat sí, però mai via lliure a nous forats fiscals que afavorisquen només a una part.

En definitiva, el que planteja Díaz en públic –i en veu alta– és una reforma perquè totes les autonomies tinguen una base sòlida per sostindre els seus serveis, sense dependre de regals fiscals ni d’avantatges arbitraris. El debat, de fet, es mou en terra d’honestedat: o forats, o igualtat.

Redacció Crònica