Moda litúrgica en temps líquids: del Jubileu a la desfilada de Dolce & Gabbana

En este Jubileu 2025, Roma acull a milions de pelegrins que busquen retrobar-se amb el transcendent. Però mentres la ciutat es convertix en escenari d'espiritualitat, també ho és d'expressió estètica.

El recent desfilada de Dolce & Gabbana al Castell de Sant’Angelo –amb la seua passarel·la encatifada en groc i una col·lecció d'Alta Sartoria inspirada en la sastrería eclesiàstica– ha reactivat un debat que no és nou: el vincle entre religió i moda.

Pot la moda ser una via legítima d'exploració espiritual? O trivialitza el que per a molts és profundament sagrat?

Lluny de reduir este fenomen a provocació, convé observar-lo amb major profunditat. Perquè el que ocorre en la passarel·la pot llegir-se no sols com a espectacle, sinó com una forma contemporània de reinterpretar símbols que porten segles construint sentit.

Moda i religió: un diàleg tan antic com el poder

Encara que semblen oposades, moda i religió compartixen més del que creem. Les dos codifiquen el cos, organitzen el visible i construïxen comunitat. Tenen regles, autoritats, símbols, calendaris i vestimentes rituals. Com va assenyalar el sociòleg francés Pierre Bourdieu, la roba no és sol adorn, sinó capital simbòlic. I això ho va entendre l'Església abans que ningú.

Durant segles, el catolicisme va desenrotllar un dels sistemes visuals més potents d'Occident. El seu arxiu tèxtil és vast i sofisticat: els colors litúrgics –porpra per a la penitència, blanc per a la puresa, roig per al martiri o daurat per a la glòria– continuen apareixent en col·leccions de moda sense necessitat de cita. La sotana, la tiara papal, el vel o l'incensario s'han convertit en signes recognoscibles i reutilitzables per dissenyadors i marques.

Del Vaticà al front row

En 2018, la Met Gal·la i l'exposició Heavenly Bodies, de l'Institut del Vestit del Metropolitan Museum of Art, van donar visibilitat global a esta convergència. La mostra va reunir més de 150 peces d'alta costura –de Versace, Balenciaga, Gaultier o Dolce & Gabbana– al costat d'ornaments litúrgics cedits pel Vaticà. Rihanna va aparéixer vestida com un papa barroc, Zendaya com Juana d'Arc i els mosaics bizantins es van convertir en estampat.

Este diàleg no és nou. Jean Paul Gaultier va reinterpretar túniques inspirades en la Mare de Déu, Alexander McQueen va convertir la passarel·la en litúrgia gòtica i Simone Rocha explora el ritual amb encaixos, vels i siluetes que remeten al sacre. Per a molts dissenyadors, la religió no és només inspiració formal, sinó un arxiu simbòlic carregat de densitat emocional i històrica.

La moda, en eixe gest, no sols còpia: resignifica. I ho fa en una cultura creixentment estetizada, on l'espiritual també es torna experiència visual.

Jubileu 2025: religió, moda i l'anhel de l'etern

La desfilada de Dolce & Gabbana en este any jubilar no és una coincidència. En temps d'acceleració, ansietat climàtica, pèrdua de referents i crisi institucional, moltes persones busquen ancoratges simbòlics que retornen una certa solemnitat o sentit. La religió oferix precisament això: narratives estructurades, rituals compartits i promeses de transcendència.

Encara que la pràctica religiosa haja perdut pes en uns certs sectors, el seu llenguatge visual manté una potència simbòlica indiscutible. El sagrat retorna –no sempre com a fe, però sí com a gest cultural– en passarel·les, xarxes socials com Instagram i Tik Tok (#christiancore, #biblicalfashion), disseny o publicitat. No és devoció, sinó busca. Un intent de dotar de profunditat a una cultura marcada per la fugacitat.

La desfilada romana de Dolce & Gabbana és una mica més que luxe: és un símptoma que, fins i tot en els espais més estetizados, persistix la necessitat de relat, ritual i litúrgia emocional.

Nous contextos i sensibilitats

Més enllà de l'alta costura, ha crescut el #modestfashion, un moviment global impulsat per dones musulmanes, cristianes i fesols que integren la seua fe en la seua manera de vestir. Lluny de ser una imposició, moltes ho viuen com una elecció conscient: una expressió espiritual, estètica i ètica alhora.

Ací, la moda no busca transgredir ni apropiar-se, sinó acompanyar. Marques com Nike o Uniqlo han respost a esta sensibilitat amb col·leccions específiques, i plataformes com ASOS ja inclouen una categoria de roba modest. Fins i tot hi ha setmanes de la moda especialitzades –les Modest Fashion Weeks– a Istanbul, Londres o Dubái.

Cobrir-se no és submissió, sinó elecció identitària. Com explica la sociòloga Joanne Entwistle, el cos vestit és un espai de negociació social i personal. I ací, fe, estil i autoafirmació poden conviure.

Entre la fe i l'espectacle

S'acusa sovint la moda de superficial, però ha sigut històricament vehicle de transformació i expressió cultural. El filòsof i sociòleg francés Gilles Lipovetsky la va definir com l'espill més precís de la modernitat: obsessionada amb el nou, atrapada en l'efímer. I potser per això, quan es creua amb el sagrat, ho fa buscant alguna cosa que l'excedix: solemnitat, arrelament i sentit.

En una cultura on tot és contingut, la religió conserva una cosa inusual: profunditat. Una creu brodada no és sol ornament: és signe. El daurat no és només tendència: és símbol de glòria. La desfilada, en la seua teatralitat, imita el ritual. I els dissenyadors accedixen, fins i tot sense fe, a un imaginari que continua operant com a arxiu emocional compartit.

L'estètica litúrgica en este Jubileu no és només una moda més. És símptoma d'una necessitat: en una cultura de la immediatesa, vestir el sagrat és un acte de connexió intergeneracional; un mode de recordar que no tot caduca.

Entre brodats litúrgics i teles solemnes, el que es tix és el desig de continuïtat en un món que, per moments, sembla deshilacharse.

Sandra Bravo Durán, Sociòloga i Doctora en Creativitat Aplicada, UDIT - Universitat de Disseny, Innovació i Tecnologia

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.