La ideologia nacionalista nascuda a la fi del segle XIX va marcar bona part de la història des de llavors fins a quasi la primera mitat del XX. Ara està cridant de nou al nostre present.

Alguns exemples actuals revisten elements compartits amb eixa vella ideologia. Un es ve arrossegant des de fa molt temps: la reivindicació de la Xina sobre Taiwan. Un altre ho tenim a les portes d'Europa des de fa menys temps: l'aspiració de Rússia a ser la Gran Rússia, amb tot el que això comporta.

Els grans fastos d'EE. UU en 2026

Ara s'unix a este florir del nacionalisme excloent el MAGA –Make America Great Again, “Feix Amèrica Gran Una altra Vegada” en espanyol– de Donald Trump, que trobarà en la celebració del 250 aniversari de la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica del Nord, en 2026, la seua formulació més integrista i provocadora: la política antiimmigració i el renascut i furibund nacionalisme MAGA.

Per part seua, a Europa els partits d'ultradreta tracten d'imitar el model, reivindicant el sentiment nacional per damunt de qualsevol proposta de multilateralisme o integració i tractant d'atacar els fonaments de la Unió Europea amb arguments d'allò més pintoresc.

D'esta manera fan el treball brut, com cavall de Troia, al projecte de Trump de debilitar i, si és possible, trencar la Pax Europaea</> que es va construir sobre les cendres de més de 55 milions de morts.

Algunes de les activitats previstes per a les celebracions del pròxim any en Amèrica del Nord recorden molt a les desfilades de nibelungos, deïtats i mites pangermànics, exaltacions de la puresa ària i altra que van omplir els carrers d'Alemanya en els anys previs a la II Guerra Mundial.

EE. UU. tindrà en 2028, una vegada més, fins uns Jocs Olímpics –a Los Angeles–, per si faltara algun ingredient.

No és qüestió fútil el missatge que vol transmetre's des del govern trumpista. El projecte de reescriptura de la història nord-americana que estan duent a terme –sota la premissa que cal eliminar totes les mentides introduïdes per la cultura de la “esquerra radical”– complix el seu desig de fer una història sense historiadors. En eixe sentit, es treballa en una història que modifique continguts, museus, arxius i bibliografia, si cal, per a exaltar el valor del propi enfront de qualsevol altre element integrador.

Arrels del nacionalisme

El nacionalisme tal com el coneixem no sempre ha acompanyat a la humanitat. És una ideologia que va aparéixer entre els anys 1880-1914, encara que té els seus atencedentes després de la Revolució Francesa. El terme va començar a usar-se a França, Itàlia i Alemanya per a definir als grups ideològics de dreta extrema que utilitzaven les apel·lacions a la pàtria enfront d'estrangers, liberals i socialistes.

La base del nacionalisme és la voluntat d'identificar emocionalment a l'individu amb els elements identitaris de la seua nació, enfront d'uns altres als quals considera inferiors, de manera que qui no compartisca estos principis siga simplement un traïdor a la pàtria.

D'una altra part, quant a les commemoracions, celebracions, centenaris i altres, no és una cosa que afone les seues arrels en la memòria dels temps. És un invent també lligat al nacionalisme.

Baste recordar que, per molt que busque qualsevol investigador, no trobarà cap referència a l'III Centenari del descobriment d'Amèrica, i menys al segon o al primer. Senzillament, era una cosa que no existia en la consciència política. Els reis només celebraven els seus aniversaris, onomàstiques i algun assumpte religiós. La primera vegada que es va commemorar tal efemèride va ser en 1892, amb motiu de els 400 anys del viatge de Cristòfor Colom.

“Pàtria” i “Espanya” no sempre van ser sinònims

Amb l'ànim de continuar relativitzant la fortalesa d'estos conceptes, cal recordar que en espanyol la paraula “pàtria” no va ser sinònim d'Espanya fins al segle XIX, amb anterioritat el terme es referia a la localitat de naixement.

Alguna cosa semblança passa amb l'italià i la paraula “paese”. Quan les comunitats locals com ara el llogaret, el poble, la comarca anaven debilitant-se, la pàtria es va convertir en la metàfora per a integrar a l'imaginari de la nació. L'escola, els nous mitjans de comunicació de masses, fins i tot la religió, van anar contribuint a crear i enfortir el concepte de la comunitat, del jo enfront de la comunitat de l'altre.

És paradigmàtic el cas del Imperi austrohongarés, en el qual la consciència de pertinença a una nació no va ser incompatible amb la idea del suport a la monarquia habsbúrgica. És clar, fins que va saltar per les aïres després de la caiguda de l'Imperi i les nacions centreeuropees van acréixer la seua idea nacional, que desembocaria en les guerres europees del segle XX.

A l'altura de 1914 ja no era la glòria individual o la conquesta el que inspirava als bel·ligerants, sinó la idea de l'amenaça al nosaltres, de l'agressió de l'ells contra la nostra llibertat i la nostra civilització. No és casual que la xenofòbia trobara també en este moment el seu millor caldo de cultiu. La nostra victòria ja no era la de la nostra glòria, sinó la de la pàtria.

Només basta recordar que després de la Gran Guerra, com la pàtria ja eren tots, es va abandonar la idea del camp de batalla i va nàixer el concepte de guerra total que trobaria el seu zenit en la II Guerra Mundial. En ella, els morts eren tots, no sols els soldats, i les bombes anaven contra tots: xiquets, dones, ancians, civils en general. Exactament com hui es fan les guerres, atacant més a les rereguardes, als civils, i fent a tota la comunitat objectiu militar.

Desgràcies en nom de la nació

La nació, la pàtria, ha sigut des de finals del segle XIX l'origen de les majors desgràcies de la humanitat. En canvi, els projectes col·lectius i d'integració –Nacions Unides, Unesco, Organització Mundial de la Salut, FAO i, per descomptat, la Unió Europea– han portat les èpoques de major prosperitat i solidaritat mundial o regional i pau.

Advertits estem perquè tenim a prop els dos models. Després de Napoleó, fins al naixement dels nacionalismes, Europa havia viscut en pau. Després va acabar tot. El renovat protagonisme d'esta ideologia res bo pot augurar.

Manuel Torres Aguilar, Catedràtic d'Història del Dret i de les Institucions i director de la Càtedra UNESCO de Resolució de Conflictes, Universitat de Còrdova

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.