Bernabé Ardeguer i Miquel Herran

En plena Setmana de l’Orgull LGTBIQ+, la seu d’Esquerra Unida (carrer Borrull, València) va acollir la conferència “Disidència i Poder. Una història de la lluita LGTBIQA+”, un “refugi ciutadà” davant dels “espais hostils, particularment per al moviment LGTBIQ+” que les administracions sota el PP i Vox promouen. Experts i activistes van desgranar des de l’Antiga Roma fins al colonialisme i la Inquisició com el “control de l’afecte, el cos i les expressions” ha sustentat estructures de poder, i van reivindicar la necessitat de “mariconar la política” per enfortir drets i resistir l’extrema dreta.

Context polític i marc de la Setmana de l’Orgull

El 2 de juliol de 2025, enmig de manifestacions i activitats festives, la seu d’EUPV al carrer Borrull es va convertir en punt de trobada per a “denúncia” i “construcció col·lectiva de propostes”. Bernabé Ardeguer, coordinador d’Esquerra Unida València Ciutat, va assegurar que estem davant d’un “Setembre negre” de retallades en drets trans i un “reculatge” de polítiques inclusives, alertant que els governs del PP i Vox transformen les institucions en “espais hostils, particularment per al moviment LGTBIQ+”.

Ardeguer va subratllar que defensar els drets LGTBIQ+ és una qüestió de “drets humans” perquè afecta tant la “integritat física com moral individual” i ataca els “principis fonamentals del sistema democràtic”. Va reclamar una “junta política concreta per perseguir els delictes d’odi” amb una “perspectiva penal sancionadora exemplaritzant” i va denunciar les “teràpies de conversió” com a pràctiques de tortura legal.

 Un crit d’alegria i acció

En obrir l’acte, Ardeguer va reivindicar la defensa dels drets “en alegria” davant de “l’extrema dreta i l’extrema ultradreta necròfila que ens vol tristos, que ens vol, en última instància, en l’armari”. Va presentar Miquel Herran posant en relleu la proposta de “mariconar la política” com a “forma d’estar en la vida” i “forma de militar políticament” per fer front a l’odi institucional.

 El llibre d'Herran: 'Sodomitas vagas y maleantes (2024)'

El doctor en arqueologia i autor de Sodomitas vagas y maleantes (2024) va desgranar amb rigor com el “control de l’afecte, el cos i les expressions” ha estat una eina de poder des de l’Antiguitat. Segons Herran, la “ràiz de la homofòbia i la a-eje-fòbia és la misogínia i el patriarcat”. Miquel Herrán va ser entrevistat al dia següent d'aquesta xarrada per Xabier Fortes en el programa de TVE 24 hores

1. Roma antiga: la sexualitat no es concebia com una identitat sinó com una “forma de dominació”. “No se entendía como algo que se era, sino como algo que se ejercía”, i ser l’“actiu” era clau per assegurar la posició de poder. El terme quinaedus (maricón) es podia aplicar a qui “posara per davant el plaer femení al seu propi”.
2. Edat Mitjana i Cristianisme: la visió va fer-se més repressiva: “Tot el que feien aquests pagans estava mal” i la “sodomía” es va definir com “tot sexe no encaminat a la reproducció”, incloent-hi la masturbació, tot i que fos “la menys greu”. La màxima eclesiàstica era “creixeu i multiplica-vos”.
3. Moments de llibertat: no va ser un procés lineal; hi va haver “fluirs de llibertat”, com mostra un acta matrimonial de 1061 a Galícia entre dos homes, un “contracte completament reglamentari però sense finalitat reproductiva”.
4. Sodomia femenina: menys perseguida que la masculina, especialment en regions com València, però subjecta al control social.
5. Edat Moderna i colonialisme: es va intentar diferenciar entre “sodomía perfecta” (entre dos homes) i “imperfecta” (entre dues dones amb “artilugis”). Herran va vincular la “demonització de les pràctiques sexuals de ‘los otros’” amb la justificació de la conquesta i la “reeducació” dels pobles indígenes.
6. Casos colonials: Cristòfol Colom i Núñez de Balboa van invocar la sodomia i el canibalisme dels indígenes com a pretext per a massacres i esclavitud. Balboa va alegar haver matat 40 homes per una orgia amb el germà d’un cacic vestit de dona.
7. Travestisme i gènere: considerat “sospitós” però no prohibit si no implicava “actes no reproductius”. Existia la creença d’un “únic sexe” amb graus de desenvolupament; l’exemple de Catalina Erauso, la Monja Alférez, il·lustra aquesta fluïdesa.
8. Inquisició i classe social: a València, la persecució de la sodomia era “molt meticulosa”; els més perseguits eren “curatges, estrangers i proletariat urbà”, mentre els nobles gaudien de “privilegi de classes”. Machuco, un “liberto” sevillà, oficiava “bodes” entre homes com a gest de resistència, i el càstig es va transformar de la foguera a la “pena de galeres” per obtenir “treball forçat gratis”.

Desmuntant falsos dilemes: classe i gènere

Herran va rebutjar que la lluita LGTBIQ+ distraiga de la “verdadera lucha de clases”, afirmant que el “control del género, el sexo y el deseo es, de hecho, una cuestión de clase” imposada per l’Estat sobre les classes baixes. Va relatar el cas d’un “cura del segle XV a Extremadura” acceptat per la seva comunitat com a dona fins que forasters van qüestionar la seva identitat.

Va criticar els discursos de l’extrema dreta que descriuen la realitat trans com a “invenció moderna” i “una amenaça per als nens”, qualificacions de “pànics morals” que busquen dividir “nosaltres contra ells”.

Col·loqui: reptes contemporanis i pedagogia

En la taula redona, es va debatre la idea platònica que la “masculinitat perfecta era la de la sexualitat d’home amb homes” i el vincle amb la misogínia interna al col·lectiu. Herran va citar figures com Röhm—que exaltava la pròpia homosexualitat com una “masculinitat molt viril, molt militar”—per denunciar que el patriarcat “no és natural” sinó una “forma d’organització efectiva per expandir-se i reproduir-se”.

Una participant va preguntar per l’existència de cossos de nens prop d’un convent de monges a València; Herran va explicar que la reforma eclesiàstica del segle XVI va centralitzar els convents a les ciutats per “vigilar” i controlar el “pecat”.

Sobre mites medievals, Herran va reconèixer l’existència de llegendes de déus que “canviaven el sexe” de les persones, com la història de Santa Librada, a qui li va créixer barba per evitar un matrimoni forçat.

El debat va tancar-se amb la defensa de la pedagogia i la paciència: “parlar de casos concrets” per “humanitzar” les realitats del col·lectiu i “construir espais asamblearis” on es pugui ser “incòmode” i “alçar la veu” davant del masclisme, l’homofòbia o el racisme.

Quant a la dicotomia rural-urbà, Herran va concloure que ambdós entorns presenten “violències diferents”: el suport familiar és clau al món rural, mentre l’urbà, malgrat més serveis, pot ser “un entorn molt hostil per viure”. La clau és teixir “xarxes de suport” sòlides adaptades a cada context.

Claus de futur i compromís social

L’acte va finalitzar amb l’agraïment de Bernabé Ardeguer i la crida a sumar-se a la Iniciativa Legislativa Popular per reformar la llei sanitària. Va reafirmar que la “política maricona”, fonamentada en la memòria històrica i la solidaritat interclassista, és l’eina per transformar estructures de poder i avançar cap a una societat més justa i equitativa.

Redacció Crònica