Mirant a Srebrenica per a entendre Gaza: com es prova la intenció de destruir a un grup?

Este mes de juliol es complixen trenta anys de la massacre ocorreguda en Srebrenica, un enclavament muntanyenc situat en l'est de Bòsnia i Hercegovina, pròxim a la frontera amb Sèrbia. Entre el 6 i l'11 de juliol de 1995, més de 8 000 hòmens i xiquets bosniomusulmanes van ser assassinats per forces serbobosnianes en este lloc, declarat “zona segura” per Nacions Unides, i sota la protecció directa dels cascos blaus. Les escenes retransmeses pels periodistes de guerra van donar la volta al món i van marcar una fita en la consciència col·lectiva d'Occident.

Hui, quan les imatges que arriben des de Gaza tornen a activar el debat sobre què constituïx un genocidi, resulta imprescindible girar la mirada al cas de Srebrenica per a entendre com els tribunals internacionals interpreten este crim internacional.

Per quin solo es va reconéixer el genocidi en Srebrenica?

El Tribunal Penal Internacional per a la ex Iugoslàvia (TPIY) va reconéixer la massacre de Srebrenica com a genocidi. Va ser una fita jurídica important, però també va deixar un sabor amarg, especialment en les víctimes. El tribunal només va qualificar com a genocidi els crims comesos en Srebrenica, deixant fora altres episodis de violència igualment sistemàtica contra la població bosniomusulmana ocorreguts en altres municipis. Per què?

La resposta està en una interpretació legal extremadament restrictiva del crim de genocidi. Segons la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi (1948), requerix provar que els actes (assassinats, tortures, destrucció de condicions de vida…) van ser comesos amb la “intenció de destruir, totalment o parcialment, a un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal”.

El problema és com s'interpreta eixa “intenció”. La jurisprudència dominant ha adoptat el que es coneix com purpose-based approach (enfocament fundat en la intencionalitat específica). És a dir, una exigència de propòsit conscient i deliberat de destrucció. Sota esta lògica, no n'hi ha prou amb demostrar que els actes van tindre efectes devastadors per al grup. Cal provar que van ser comesos amb la intenció específica d'eliminar-ho.

La intenció genocida va més enllà d'una orde

En contextos moderns de conflicte, la intenció de destruir a un grup s'evidencia a través de l'acumulació de polítiques públiques, decisions militars, marcs normatius i narratives sobre l'altre. La prova de càrrec, ja siga una orde explícita, discursos que parlen obertament d'anihilació o referits a un únic acte d'extermini, es torna quasi impossible d'objectivar.

A més, limitar el genocidi a un episodi concentrat i mediàticament visible deixa fora del radar moltes altres formes de destrucció col·lectiva, més complexes i larvades.

El context és rellevant

En este sentit, resulta cada vegada més necessari repensar la manera en què identifiquem el genocidi, que s'allunya també del model totalitzador de l'holocaust (per a alguns únic genocidi possible i per tant irrepetible).

Una alternativa a este enfocament tradicional és el que la doctrina jurídica crítica ha denominat knowledge-based approach, o enfocament basat en el coneixement. Esta perspectiva no exigix demostrar una voluntat explícita d'extermini, sinó que es pregunta si els perpetradors sabien –o no podien ignorar– que els seus actes contribuïen a un patró sistemàtic de destrucció del grup.

Este enfocament es recolza en una visió més estructural i menys individualista del genocidi. El crim no es comet només des d'una voluntat interna subjectiva, sinó a través de patrons més amplis que podem construir si tenim en compte importants elements contextuals: polítiques públiques, marcs legals d'excepció, discursos deshumanitzants i/o decisions estratègiques sostingudes en el temps. Sota esta lògica, la responsabilitat penal no es diluïx, sinó que s'adapta a les realitats contemporànies de la violència col·lectiva.

Del marc téorico a la pràctica: Gaza

Este debat transcendix el marc teòric i té una gran rellevància en la pràctica. Des d'octubre de 2023, Gaza ha sigut sotmesa a una campanya de destrucció progressiva: bombardejos massius, talls de subministrament, desplaçaments forçats, fam induïda i col·lapse sanitari. Més de 55 000 persones han mort i centenars de milers han sigut ferides. Però més enllà de les xifres, el que està en joc és una forma sostinguda d'anihilació del mode de vida palestí.

Així ho va plantejar Sud-àfrica en la demanda presentada davant la Cort Internacional de Justícia al desembre de 2023. I es va ratificar per la Cort en les seues providències de mesures provisionals.

En elles, el principal òrgan judicial de Nacions Unides va determinar que existix un risc real i imminent que es cause un perjuí irreparable al dret del poble palestí a Gaza a ser protegit enfront d'actes genocides i altres conductes prohibides per la Convenció. I no obstant això, el reconeixement jurídic d'este escenari com a genocidi continua sent objecte de gran disputa.

Rafael Lemkin, el jurista que va encunyar el terme “genocidi” en 1944, entenia este crim no sols com la destrucció física de persones, sinó com l'eliminació de la vida col·lectiva d'un grup, la seua cultura, els seus símbols i les seues condicions d'existència.

Genocidi cultural: més enllà de la violència directa

No obstant això, la definició legal vigent, modelada per interessos colonials i centrada en el model de l'Holocaust, va excloure deliberadament el genocidi cultural. Esta visió estreta ignora que els grups humans també poden ser destruïts mitjançant polítiques de desplaçament i assimilació forçada. Unes estratègies que esborren la memòria, l'idioma o el vincle amb el territori. Els grups humans no es destruïxen només amb violència directa.

Trenta anys després de Srebrenica, urgix una relectura crítica de la figura del genocidi. No per a buidar-la de contingut, sinó per a restaurar la seua capacitat protectora enfront de noves formes de destrucció col·lectiva. El coneixement del perpetrador sobre l'impacte dels seus actes ha de bastar per a generar responsabilitat genocida. Especialment si eixos actes contribuïxen a un pla sistemàtic d'eliminació del grup.

En un món on l'extermini s'administra burocràticament, la justícia internacional ha d'aprendre a reconéixer i nomenar les violències del present. Fins i tot quan no s'ajusten a les categories del passat o correrà el risc de deixar impunes les formes contemporànies de destrucció col·lectiva.

Pilar Eirene de Prada, Professora/Investigadora en Dret Internacional i RRII, Universitat Francesc de Vitòria

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.