- #Gaza #Europa #Espanya #DDHH
Mentre Europa dedica pressupostos històrics a la defensa i la seguretat davant la suposada amenaça russa, manté un silenci inquietant davant la catàstrofe humanitària a Gaza. Les organitzacions israeleses de drets humans i nombroses entitats internacionals denuncien un genocidi que l’Europa política ni condemna ni frena, afavorint amb accions i omissions la perpetuació d’una crisi humanitària i moral sense precedents.
Europa ha fet un gir que pocs podrien haver previst fa només uns anys: per primera vegada en la seva història, opta clarament per augmentar el seu pressupost militar fins a superar els 300.000 milions d’euros anuals. Mentre això passa, es retallen fons en polítiques socials, de cohesió i desenvolupament, i els grans reptes del segle —transició ecològica i digitalització— queden relegats a un segon pla. Tot això es justifica davant una amenaça que molts consideren sobrevalorada, la de Rússia, un exèrcit que després de més de dos anys de conflicte no ha aconseguit dominar un territori.
Fins i tot associacions Israelianes ja ho denuncien com "El Nostre Genocidi"
Aquesta Europa que clama contra la brutalitat russa però que esgota esforços en blindar-se, calla quan se li parla de Gaza. I no és un silenci qualsevol. És un silenci que s’ha convertit en còmplice. Ni un crit, ni una condemna clara. Cap suspensió de tractats o sanció significativa. Mentrestant, Israel manté un atac sistemàtic que, segons dues importants organitzacions de drets humans israelianes, B’Tselem i Physicians for Human Rights Israel (PHRI), constitueix un genocidi en tota regla.
Els informes recents de B’Tselem i PHRI no deixen lloc a dubtes. Parlen d’una “acció coordinada” per destruir intencionadament la societat palestina a Gaza, amb evidències clares: matances massives, bombardejos a hospitals i infrastructures essencials, bloqueig d’aliments i medicaments que provoca una mort per fam planificada, i arrestos massius. Més de 60.000 palestins morts o assassinats a Gaza des de l’octubre de 2023, gairebé 18.000 d’ells menors, segons dades oficials. Només al juliol, 147 persones van morir d’extrema fam. El 92% dels infants entre sis mesos i dos anys no rep aliment suficient, i almenys 85 nens han mort de gana. Més de 38.000 morts, en gran part civils, més de 87.000 ferits i mutilats, molts d’ells infants, hospitals i escoles arrasades, habitatges convertits en pols, una població de més de dos milions empesa al límit de l’extermini.
 |
| B'Telem en la roda de premsa |
Aquest genocidi, a més, no és un fet aïllat ni sobtat, sinó la culminació d’un règim de més de 77 anys de violència, apartheid i neteja ètnica institucionalitzada que ha anat creixent des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948. Les organitzacions documentals assenyalen que l’actual ofensiva no és només resposta als atacs terroristes de Hamas de l’octubre de 2023, sinó l’expressió d’una política d’Estat planificada i sistemàtica per destruir els palestins, amb la complicitat i fins i tot facilitació de la comunitat internacional.
Paradoxalment, mentre Europa dedica recursos a la transició armamentística i fins i tot a actes culturals com una passarel·la drag queen a Pequín, no fa ni una condemna clara del genocidi. La resposta política és fragmentada, la solidaritat amb Israel es tradueix en enviaments d’armes i municions, i els tractats de cooperació es mantenen inalterats. Aquest acord europeu amb Israel, signat sota el compromís explícit del compliment dels drets humans, hauria de ser el pal de paller que caracteritza i condiciona la relació. Però ara, quan es manté sense cap pressió ni sanció, Europa està traient-se de sobre aquest compromís i perdent un punt essencial que l’hauria de definir com a projecte. Si només som un mercat sense principis, estem retrocedint més de 40 anys en la defensa dels valors que haurien de guiar-nos.
Cal destacar que, malgrat que Espanya ha reconegut formalment l’estat palestí, aquest gest no ha aconseguit sacsejar l’immobilisme europeu. El govern espanyol, que ha pres algunes mesures polítiques puntuals, sembla haver esgotat el seu marge d’actuació, i no ha estat capaç d’articular una resposta conjunta amb la Unió Europea que es tradueixi en accions contundents. Abans del nou començament d’un austericidi, com el cas de França, que baixa pensions i drets socials però no retalla en rearmament, la despesa social a Espanya no havia patit retallades més enllà de les aplicades pels governs del PP i Vox allà on governen (gràcies segur a l’existència en el govern d’una coalició d’esquerres). Però ara, amb la prioritat clara a l’armament, el risc de sacrificar drets i serveis socials creix i es tradueix en una política europea que deixa en segon pla la protecció social. En un context que ja no admet eufemismes, parlar de genocidi hauria de traduir-se en l’adopció de mesures clares com la suspensió o la revisió profunda de tots els contractes i acords amb Israel. Però fins ara no hi ha indicis evidents que s’hagi pres cap iniciativa en aquesta direcció, fet que posa en dubte la coherència i la voluntat política de la UE i dels seus estats membres.
Durant mesos, el continent ha oscil·lat entre condemnes tímides, retòriques ambigües i, massa sovint, un silenci còmplice. Alguns governs han justificat l’ofensiva israelià com a “defensa legítima”, sense atrevir-se a anomenar el que molts juristes, inclosos experts de l’ONU i la Cort Penal Internacional, descriuen com crims de guerra i possibles actes de genocidi. Fa poc, França, el Regne Unit i Canadà han emès un comunicat conjunt en què eleven el to i fins i tot “amenacen” amb “mesures concretes” si Israel continua. És un pas, però encara insuficient. Alemanya, per exemple, segueix enviant armes i ignora les advertències del dret internacional humanitari i les resolucions de l’ONU. Mentrestant, Amèrica Llatina, malgrat tenir menys poder material, ha donat passos més valents, amb Bolívia trencant relacions, i altres països criticant o convocant ambaixadors.
El contrast entre la retòrica de defensa de drets humans i la realitat pràctica és enorme. Israel justifica la seva ofensiva com a legítima defensa contra Hamas, però ni la desproporció dels mitjans ni les declaracions d’oficials militars i polítics israelians deixen dubtes sobre la intenció de destruir una societat sencera. Aquestes declaracions, documentades pels informes, parlen obertament d’una neteja ètnica. Mentrestant, governs europeus eviten mesures contundents, malgrat les evidències i les resolucions de la Cort Internacional de Justícia, que ha assenyalat el risc plausible d’actes genocides.
També crida l’atenció el suport majoritari dins la societat israeliana a l’expulsió de palestins de Gaza (fins a un 82% segons enquestes). Això indica un procés social de deshumanització, que s’ha anat alimentant i que ara culmina en l’aplicació de polítiques genocides. A més, el risc que el genocidi s’estengui a altres territoris ocupats és real i present, segons les ONG israelianes i experts internacionals.
Què es pot —i s’ha de— fer? No n’hi ha prou amb comunicats. La magnitud d’aquesta catàstrofe exigeix una acció decidida de la comunitat internacional. Europa, si vol estar a l’alçada de la seua història, ha de jugar un paper clau. On és la Unió Europea que va impulsar la pau als Balcans? On són les veus que van ajudar a reconstruir Europa després de la Segona Guerra Mundial, amb un compromís ètic i material que va assentir les bases de l’ordre internacional modern? Ha arribat l’hora que Europa lideri una iniciativa multilateral perquè l’ONU desplegue ja una missió internacional de pau a Gaza. No es tracta d’una “intervenció armada” contra Israel ni d’una “ocupació estrangera”. Es tracta d’aturar les matances, garantir l’entrada massiva d’ajuda humanitària, protegir la població civil i obrir el camí cap a una solució política duradora basada en el dret internacional.
Europa, que va ser rescatada de l’abisme després de 1945 gràcies a la solidaritat global i la seua pròpia capacitat de reconstrucció, no pot mirar cap a un altre costat avui. Té els mitjans, la legitimitat històrica i la responsabilitat moral d’actuar. No pot limitar-se a discursos buits mentre els infants de Gaza moren cada dia de gana o sota els enderrocs. Una força de pau de l’ONU a Gaza no és cap quimera diplomàtica. És una urgència ètica. Si Europa vol honrar el seu passat i contribuir a un ordre mundial just, ha de liderar aquest esforç. Perquè si no és ara, quan? I si no és Europa, qui?
En resum, Europa es troba en una cruïlla moral que no pot esquivar: mentre es blindava contra una amenaça exterior exagerada, ha deixat la seva veu, la seva força i els seus recursos a la disposició d’un estat que està cometent un genocidi. No és només un problema diplomàtic, sinó una qüestió de valors i coherència amb els principis fundacionals que un dia van justificar la seva creació. Però aquests principis semblen ara enterrats sota el pes del cinisme, la complicitat i una estranya priorització d’interessos estratègics per damunt de la defensa dels drets humans i la vida.
Àgora CT