Ara que està de moda reescriure, reinterpretar i rellegir determinades èpoques històriques que fins ara havien quedat prou clares, em fa l’efecte que estem fent passos enrere en algunes qüestions. Sortosament, no vaig viure el franquisme, però des de fa temps tinc clar que si alguna cosa viscuda les darreres tres dècades se li assembla a les rèmores franquistes ho podríem traslladar a alguns municipis de la comarca de Camp de Túria. Al meu poble, a la Pobla de Vallbona, determinades actituds, funcionaments i formes d’entendre la vida segurament es podrien titllar de franquistes. Especialment, aquella època que feia periodisme de carrer, periodisme d’anar als plenaris, periodisme de veritat, de garrotades, problemes i amenaces. La manca de crítica, un control exhaustiu de la vida de les persones i un tarannà autoritari eren ben presents en determinades contrades del poble. Una notícia que vaig llegir fa poc sobre Benaguasil on el titular deia “Fiscalia denuncia en el juzgado los vestigios franquistas en Benaguasil” em feia recordar totes aquelles etapes de la vida que havia tancat però que, esta avinentesa sobre el poble veí, m’ha fet recordar. Ara, cinquanta anys després de la mort del dictador, hi ha coses que no caldria recordar. Sembla, però, que alguns s’entesten a fer-ho sense embuts, sense cap tipus de complex i sense cap problema. Tant s’hi val que passen els anys que alguns fa l’efecte que continuen sense entendre-ho. Transcorren els anys al mateix ritme que algunes neurones perden vivacitat. Tants anys després continuem parlem de temes que s’haurien resolt ja. Unes rèmores, records o reminiscències d’una època dictatorial on hi va haver tantes morts, tanta fam, tanta misèria o tanta poca vergonya per intentar tapar-ho haurien d’estar prohibides. De la mateixa manera que la dreta escomet contra personatges d’esquerres sempre compassió ni problema, s’haurien d’aplicar la mateixa cançó. Si la dreta recorda les etapes de Lenin, Stalin, Fidel Castro o Maduro com a exemples de dictadures de personatges polítics lligats a l’esquerra, continue sense comprendre per què s’esquitxen les vestidures si el protagonista és un personatge de dretes. No s’apliquen la mateixa vara de mesurar.
Per descomptat que els seus governants poden exercir el seu poder amb el vot dels seus veïns, només faltaria això, que jo, un simple periodista, posara en dubte la seua legitimitat o el seu dret a tornar a presentar-s’hi fins més enllà de la jubilació laboral o la jubilació natural, fins que no hi tinguen més forces per fer-ho. Si està malament quan algú de l’esquerra s’enteste a continuar tota la vida al càrrec també ho està quan el protagonista és algú de la dreta, algú d’ordre i assenyat. Clar que tenen tot el dret. Quan des de les posicions conservadores es posa en dubte que un esquerrà puga governar durant dècades i es demane, per això, una alternança, aleshores quan el protagonista és un liberal o conservador també podrà ser objecte de la mateixa crítica. Són coses que no solen posar-se en qüestió.
A la Pobla de Vallbona, l’ajuntament va tardar 30 anys d’ençà de la mort del dictador -sí, dictador, una persona que no se sotmet a l’elecció del seu càrrec per part dels seus ciutadans- per retirar el bust de Franco que va patir tot tipus d’agressions -llençat a la sèquia i recuperat o pots de pintura per damunt- fins que el van traure de la plaça que presidia. La dreta sempre deia el mateix: Franco, per a uns bons i per a altres roí. El problema que no aplicava el mateix criteri quan es tractava de parlar d’algun dictador contrari. Malauradament, l’any 2025 encara continuem parlant d’eixes mancances.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació: premsapvallbona@hotmail.com.
Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica Camp de Tùria
No hay comentarios :