Mentre el País Valencià continua llepant-se les ferides d’una de les catàstrofes naturals més mortíferes de la seua història recent, amb 228 vides perdudes per la DANA del passat octubre, el president Carlos Mazón ha decidit que el moment és oportú... per exigir eleccions generals. Amb la vista fixada a Madrid i l’èmfasi posat en la falta de pressupostos, Mazón defuig qualsevol responsabilitat pròpia en la gestió de la tragèdia i reclama ara allò que abans va deixar caure: recursos, fons i drets que la Generalitat va deixar d’exigir en nom de pactes incòmodes.
De la tragèdia a l’estratègia
Encara amb el fang als talons i les xifres de víctimes ressonant a la consciència col·lectiva —228 morts en una DANA devastadora—, el president de la Generalitat Valenciana ha preferit mirar cap a Madrid abans que cap a dins. Carlos Mazón ha optat per exercir una oposició sense fre, fins i tot des del govern, aprofitant el drama per reforçar el relat habitual del greuge centralista. Però, en aquest cas, el relat s’ensorra per les seues pròpies contradiccions.
La gestió que no arriba
Costa d’entendre que qui ha estat incapaç de coordinar una resposta eficaç davant una emergència climàtica tan greu, s’atrevisca ara a exigir responsabilitats al govern central com si el paper propi fos secundari. No és una novetat, però sí una mostra descarnada d’un estil polític on la comunicació substitueix la gestió, i la imatge, el compromís.
La tragèdia no ha servit per fer balanç ni per assumir errors. Ha sigut, al contrari, l’escenari ideal per transformar la impotència en retòrica. I enmig d’aquesta escenificació, ha desaparegut un element clau del debat valencià: la condonació del deute històric.
Un deute esborrat del mapa
Silenciat, esborrat dels pressupostos i expulsat del discurs polític, aquest deute —aprovat per les Corts amb suport majoritari, inclòs el del mateix Partit Popular— ha quedat ara fora de l’equació. Els 11.210 milions d’euros que haurien d’haver alleujat les finances valencianes han estat sacrificats en nom d’una aliança incòmoda amb l’extrema dreta. I el preu d’aquesta renúncia és alt: més de 1.000 milions en interessos anuals que podrien reforçar la sanitat, l’educació o l’atenció a la dependència.
Complicitats que costen car
És inevitable preguntar-se si aquest silenci és casual. Però la resposta apunta cap a una altra direcció: no és oblit, sinó càlcul. Vox, peça imprescindible per aprovar els comptes, mai ha amagat la seua oposició frontal a la condonació. I Mazón ha preferit protegir l’estabilitat del seu govern —i, potser, del seu futur personal— abans que defensar un dret reconegut per a tots els valencians.
Exigir el que ja s’ha abandonat
La ironia és amarga: exigir a Madrid allò que s’ha decidit deixar de reclamar. Substituir una victòria parcial i concreta per una demanda general i improbable. Dissimular inacció amb patriotisme i, de pas, enterrar un consens històric per mantenir una aliança fràgil.
Un futur hipotecat per tàctiques de present
No hi ha política sense contradiccions, però sí n’hi ha que es fan més evidents davant la tragèdia. I aquesta n’és una: el govern valencià diu defensar els interessos del territori mentre renuncia a una de les seues principals conquestes. Tot per mantenir el pacte que li dona oxigen.
Quan la justícia financera es converteix en moneda de canvi, quan el deute es torna tabú i la memòria política s’esborra per conveniència, alguna cosa es trenca en el pacte entre institucions i ciutadania. El País Valencià no mereix aquest silenci. Ni aquest teatre.
Àgora CT
