#NASA #ionosfera #IllesMarshall  

Tot allò que flota al cel no sempre es veu a ull nu, però pot alterar el que passa a la Terra.

La missió SEED llança coets des de les Illes Marshall per investigar les capes Esporàdiques-E, estructures atmosfèriques que interfereixen en les comunicacions per ràdio i radar.

La NASA ha posat en marxa una nova campanya d’investigació per comprendre millor les capes Esporàdiques-E, unes formacions de partícules carregades en la ionosfera que poden interferir en les comunicacions aèries, marítimes i militars. La iniciativa, coneguda com a SEED (Sporadic-E ElectroDynamics), ha iniciat la seua finestra de llançament des de l’atol Kwajalein, a les Illes Marshall, el 13 de juny i durarà tres setmanes.

Este fenomen atmosfèric, tot i ser invisible per a l’ull humà, pot alterar greument la manera en què es propaguen les ones de ràdio. Quan apareixen estes capes, les transmissions poden arribar a llocs insospitats, provocant confusions entre emissores pròximes i senyals que venen de molt lluny. Això afecta, per exemple, el control del trànsit aeri o les comunicacions navals. En el cas dels radars militars, poden generar ecos inexistents o distorsionar senyals reals, complicant la detecció precisa d’objectius.

Les capes Esporàdiques-E es formen en la ionosfera, una franja atmosfèrica situada entre 60 i 1.000 quilòmetres sobre la superfície terrestre. En este espai també orbiten satèl·lits i l’Estació Espacial Internacional, per la qual cosa és una regió crítica per a les infraestructures de comunicació i observació. El seu comportament, molt influït per l’activitat solar, fa que siga especialment sensible a canvis en el clima espacial.

Segons expliquen des de la NASA, estos cúmuls de partícules es poden formar per la presència de metalls pesants, com el ferro o el magnesi, que provenen dels meteorits que es cremen a l’atmosfera. A diferència d’altres ions més lleugers, estos materials tendeixen a descendir i, en ocasions, s’ajunten per formar estes denses capes que només són detectables per radar.

“Este tipus de capes no es poden veure a simple vista, només apareixen en els gràfics dels radars, on a vegades semblen núvols esparsos i en altres ocasions s’estenen com una capa ampla”, ha explicat Aroh Barjatya, investigador principal de SEED i professor de física de la Universitat Aeronàutica Embry-Riddle.

Amb l’ajuda del radar ALTAIR, instal·lat en el mateix atol on es fan els llançaments, Barjatya i el seu equip analitzen la formació de les capes per decidir quan disparar els coets. Una vegada les condicions són les adequades, el coet s’enlaira i, durant l’ascens, allibera rastres de vapor de colors. Estes esteles permeten mesurar la direcció i intensitat dels vents a diferents altituds.

Quan el vehicle entra dins d’una capa Esporàdica-E, desplega quatre subcàrregues amb instruments per recollir dades sobre la densitat de partícules i els camps magnètics. La informació es transmet immediatament a terra. Durant la mateixa finestra de llançament, està previst un segon coet per repetir l’experiment en condicions diferents i comparar resultats.