Aurora boreal sobre la ciutat de Nuuk, a Groenlàndia. Vadim_N/Shutterstock |
En un solejat matí de setembre de 1859, l'astrònom Richard Carrington observava en el seu telescopi taques solars quan va succeir una cosa extraordinària: estes es van convertir en una immensa bola de foc que sobreeixia de la circumferència de l'astre. Conscient que presenciava una cosa #notable, va córrer a buscar un testimoni, però quan va tornar la taca incandescent havia desaparegut. Minuts després, un remolí de plasma xocava contra el camp magnètic terrestre. Es tractava de la tempesta geomagnètica més intensa registrada en la història.
Els dies següents van ser màgics i caòtics alhora. A Espanya, les aurores boreals eren tan intenses que es podia llegir un llibre de lletra xicoteta en plena nit. Però l'espectacle va tindre un preu: les línies de telègraf del món van quedar inutilitzades, amb cables llançant espurnes i operadors que rebien descàrregues elèctriques.
Què passaria si el esdeveniment Carrington ocorreguera hui?
Una vulnerabilitat immensa
El món actual és moltíssim més sensible a estes pertorbacions magnètiques que el de 1859. Si fa uns mesos una apagada localitzada a Espanya durant només unes hores va causar problemes en hospitals, aeroports i en el transport, imaginem l'impacte d'una tempesta solar global.
L'escenari seria este: primer veuríem aurores espectaculars, després s'aniria la llum. Les variacions brusques del camp magnètic convertirien tota la xarxa elèctrica en un gegantesc generador i provocaria la fusió de transformadors. El problema de fons consistix en el fet que hi ha pocs transformadors de reserva i fabricar nous requerix d'electricitat.
Els hospitals funcionarien amb generadors durant 72 hores màxim. Sense bombes elèctriques, no hi hauria aigua corrent. Les gasolineres no podrien funcionar. Els GPS i les comunicacions satel·litàries fallarien, provocant accidents aeris. Segons el mercat d'assegurances Lloyd’s of London, només als Estats Units els danys oscil·larien entre 600 000 milions i 2,6 bilions de dòlars.
El precedent de Quebec: quan la prevenció funciona
No obstant això, hi ha experiències de prevenció fructíferes que es poden prendre com a exemple. El 13 de març de 1989, una tempesta geomagnètica va deixar sense electricitat a la ciutat canadenca de Quebec durant nou hores. El col·lapse de la xarxa d'Hydro-Québec, en tot just 90 segons, va deixar a sis milions de persones a les fosques.
La resposta de la localitat va ser exemplar: es van invertir dos mil milions de dòlars durant sis anys per a enfortir la seua infraestructura elèctrica. Van ajustar la sensibilitat dels relés de protecció (dispositius que detecten condicions anormals), van instal·lar sistemes d'alerta primerenca i van modificar procediments operatius. Gràcies a estes accions si la tempesta de 1989 ocorreguera hui, Quebec no perdria la seua energia. La seua xarxa moderna pot resistir esdeveniments geomagnètics de probabilitat 1 en 100 anys, mentres que el de 1989 va ser sol d'1 en 50.
La paradoxa valenciana
La dana que va devastar València el passat octubre il·lustra a la perfecció el dilema de preparar-se per al “improbable”. Va ser una tempesta extremadament rara, que només ocorre una vegada cada mil anys, i va causar 223 morts i més de 50 000 milions d'euros en danys. Després es va descobrir que durant dècades no s'havia invertit prou en obres per a previndre inundacions ni s'havia planificat bé la ciutat, a pesar que ja es coneixien els riscos.
Com va concloure un estudi publicat fa poc, la priorització de projectes d'alt perfil sobre inversions públiques essencials va tindre conseqüències profundes. El govern valencià sabia que les inundacions eren possibles, però les inversions preventives es posposaven perquè semblaven “menys urgents” que altres gastos.
El dilema de l'improbable
El problema fonamental és que és difícil —psicològica i políticament— invertir en alguna cosa amb poques probabilitats que succeïsca. Els científics estimen una probabilitat del 12 % que ocórrega un esdeveniment tipus Carrington en els pròxims 100 anys. El que resulta una possibilitat prou baixa perquè els polítics la ignoren però prou alta perquè els científics es preocupen.
Esta tensió entre risc estadístic i urgència política explica per què és tan difícil preparar-se per a desastres de baixa freqüència però alt impacte. És més fàcil justificar gastos en infraestructura que s'usa diàriament que en proteccions contra esdeveniments que tal vegada no arribem a veure.
L'equació cost-benefici
Els números, no obstant això, són eloqüents. Quebec va invertir 2 000 milions de dòlars i va protegir la seua economia de futures disrupcions. València va posposar inversions preventives i va enfrontar danys 25 vegades majors. Estudis de l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) demostren que la inversió en pronòstics de clima espacial ajuda a evitar pèrdues d'entre 111 milions i 27 000 milions de dòlars.
Altres països han pres nota. Finlàndia, per exemple, va desenrotllar tecnologia de monitoratge solar que la NOAA adoptarà per al seu pròxim satèl·lit de clima espacial. el Regne Unit està invertint 4 000 milions de lliures a modernitzar la seua xarxa elèctrica i els seus sistemes de monitoratge satel·litari.
Una pregunta sense resposta fàcil
Fins a on hem de preparar-nos per a esdeveniments poc probables però devastadors? No hi ha una resposta determinant. Depén de la nostra tolerància al risc, dels recursos disponibles i de la magnitud de les conseqüències potencials.
El que sí que sabem és que la preparació es justifica des del punt de vista econòmic i és factible tècnicament. Els sistemes d'alerta primerenca poden proporcionar avís amb hores d'anticipació. Les xarxes elèctriques poden dissenyar-se per a resistir corrents geomagnéticamente induïdes. Els satèl·lits poden construir-se amb millor blindatge.
Preparar-se per a l'inevitable
L'esdeveniment Carrington i la dana de València compartixen una lliçó: els desastres de baixa probabilitat i alt impacte no respecten calendaris polítics ni pressupostos nacionals. Quan ocorren, el cost de no haver-se preparat supera en gran manera el de l'anticipació.
El pròxim pic d'activitat solar serà al juliol de 2025. Desconeixem si provocarà un altre esdeveniment Carrington, és poc probable, però sabem que algun dia arribarà un. La pregunta no és si hauríem d'invertir en protecció, sinó de si podem permetre'ns no fer-ho.
Quan això ocórrega, volguérem estar com Quebec hui: preparats després d'haver aprés del seu desastre de 1989. I no com València abans de la dana: conscients del risc però sense haver actuat fins que va ser massa vesprada.
Este article s'ha escrit en col·laboració amb Sandra Caula, filòsofa i escriptora.
Pablo Rodríguez Palenzuela, Catedràtic de Bioquímica, Universitat Politècnica de Madrid (UPM)
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons